ALICE capítol 2

Ja era la tarda i el sol s'escapava, quan vaig posar els peus a Barcelona. Vaig començar a ordenar les idees al meu cap: on m'estaria tot aquest temps? Com hauria canviat el meu poble de mar? Sorprenentment, estava espantada. Jo, Alice Lawrence, filla d'Alice i Paul Lawrence, filla de Blanes, no sabia com reaccionar davant del fet que tornava a ser allà, al lloc on vaig passar els meus millors i pitjors moments.
Vaig llogar un cotxe a Barcelona, i em vaig dirigir a Blanes. "Has vingut per descobrir el perquè dels teus somnis, Alice...", em repetia interiorment, "has de ser forta". Vaig pujar el volum de la música. Though I Know I'll never lose affection for people and things that went before... El cap em trontollava. "Has de ser forta". No funcionava. Per molt que m'ho repetís, el record de la barca explotant davant dels meus ulls retornava al meu cap com una mascota que no vol abandonar el seu amo. "Has de ser forta". Vaig pujar encara més el volum i vaig observar amb cautela aquell paisatge suposadament tan preciós. Un penya-segat... Un maleït precipici que arrenca vides innocents cruelment i sense compassió. Un precipici que es va endur la vida de tota la meva família, sense pensar-s'ho dues vegades.
Jo també hauria d'estar morta. Havíem llogat aquella barca per passar un dia al mar en família, feia un sol esplèndid, ni un núvol al cel. Estàvem tots quatre a la barca, rient, feliços, i jo vaig decidir remullar-me, feia calor, i així poder ensenyar als papes com em tirava de bomba. El papa, la mama i la Clàudia em van prestar tota l'atenció que jo creia que em mereixia, i el papa va deixar anar el timó per dedicar-me un dels seus somriures que tant m'agradaven. Tots m'aplaudien, em miraven i somreien, però jo no podia apartar la mirada d'aquella gegantesca i maliciosa paret de roques que s'acostava ràpidament. Volia cridar, però no em sortien les paraules. "què et passa, Alice...?". Un soroll molt fort i una llum, és l'únic que recordo de l'explosió. El següent record que tinc és el de l'hospital demanant per la Clàudia. Jo era petita, però no estúpida. Amb nou anys, la meva germana i jo érem les més llestes de la classe, i a l'escola ja pensaven en avançar-nos un curs. Jo era conscient que tota la meva família havia mort, i el pitjor de tot, també era conscient que tot era culpa meva.
En tornar a la realitat, em vaig adonar sorpresa que les llàgrimes rodolaven perillosament per les meves galtes. No podia parar de plorar, em faltava l'alè, però vaig buscar en el meu interior la poca força que em quedava, la força que encara no havia perdut durant aquests vint anys. Les llàgrimes van cessar. Des de molt petita que tothom qui m'envolta em diu que sóc molt forta, però jo no n'estic tant segura. Tot i així, vaig aconseguir controlar-me en posar el peus damunt d'aquella terra. Al cap i a la fi, potser tenen raó. Potser tot el que he passat m'ha estat enfortint durant tots aquests anys.
Em vaig prendre uns segons per respirar i calmar-me. Vaig tancar els ulls, i en obrir-los, tenia una noia de la meva edat mirant-me fixament i amb un somriure d'orella a orella. Em vaig quedar desconcertada. És clar, però si és la Carla!
-Carla! Ostres, quant de temps!
- Alice, no has canviat gens, com va tot?- va dir amb vehemència.
Abans que pogués respondre, se'm va tirar a sobre amb una càlida abraçada. Ja gairebé havia oblidat aquesta sensació tan i tan acollidora... Li vaig tornar l'abraçada, intentant transmetre-li el mateix amor que ella m'havia demostrat.
Era la meva millor amiga. Ens coneixíem abans de néixer i tot, i durant nou anys ella, la Clàudia i jo vam ser inseparables. No ens separàvem ni per anar al lavabo, com aquell qui diu. Però ens vam deixar de veure quan la Clàudia va morir i jo vaig anar a parar a l'orfenat. La Carla és un dels millors records que tinc aquí, a Blanes.
Ens vam desenganxar, i per sorpresa meva, la Carla, amb uns ulls seriosos, que no li havia vist mai, i em va dir:
-Però suposo que no has tornat només per visitar-me, no? Que potser has tornat per la Clàudia?
-No ben bé.-li vaig respondre. No sabia si explicar-li, però no li podia mentir. Al cap i a la fi, és la meva millor amiga. Vaig decidir explicar-li la raó que m'havia fet tornar al lloc que fins ara no m'havia atrevit ni a pensar.
En acabar, em va mirar perplexa.
-A veure si ho he entès, has viatjat des de Nova York perquè has tingut un parell de somnis on mataven a ta germana? Nena, que t'has fumut un cop al cap?
Ella i el seu sentit de l'humor. Sabia que no ho entendria. Ho sabia, perquè ni tan sols jo ho entenc.
- Dona, vist així sembla una bestiesa, però...
- Però res, Al, però res. La teva germana va morir fa molt de temps, i ja és hora que comencis a acceptar-ho.
Això sí que em va fer mal. Va ser pitjor que una puntada de peu a l'estómac. Mai ningú no s'havia atrevit a dir-m'ho, ni tan sols la meva mare adoptiva. Vaig tornar a buscar forces internes per no posar-me a plorar. Devia fer una cara horrible, perquè la Carla es va preocupar.
- Vaja, ho sento, Al, no volia ser tan brusca.
- Tranquil·la, no passa res, tens raó.- Tenia raó. La Clàudia era morta i enterrada, suposadament. Li vaig fer un somriure forçat, i li vaig dir:
- De debò, no et preocupis, Carla, deixaré córrer aquesta bestiesa. Però em quedaré uns dies per aquí, trobava a faltar aquest oreig tan suau.
Li vaig mentir. Per primer cop a la vida li vaig mentir. Si vaig tenir aquells somnis era per alguna raó, i pensava descobrir quina, amb la seva ajuda o no. Em vaig dirigir cap a l'Hostal Blanes, petit, lleig i fred. La veritat és que no m'atrevia a instal·lar-me en aquella casa, la de la meva infància. Massa records. Així que vaig entrar a l'hostal, i una cançó sonava de fons. I Know I'll never lose affection for people that went before, I know I'll often stop and think about them... Altra vegada aquella maleïda cançó! Vaig haver de fer un esforç terrible per no estampar la maleta contra la ràdio de la grassa hostalera, que em mirava amb uns ulls que mostraven fàstic i menyspreu. L'esforç que havia fet per no tirar la maleta pels aires no era res comparat amb el que vaig fer per no escopir a la cara d'aquella vella. Però què em passava, d'on treia aquella ràbia ferotge?
- Escolta, tu! És que et penses quedar aquí com un estaquirot? Va, nena, que no tinc tot el dia!- em va dir la hostalera.
Mai m'havia costat tan forçar un somriure.
- No, perdoni, és clar que no li vull fer perdre temps, que Déu em perdoni!- Vaig dir amb sarcasme. L'hostalera em va mirar amb amargor, i em va dir:
- Quantes nits?
-Cinc, de moment
-Molt bé, l'habitació 34. Que tingui una bona estada- Va dir amb una amabilitat ben falsa. "que no es dediqui al teatre, pobra desgraciada". Vaig pensar.
Ja era fosc, així que em vaig estirar al llit. Em vaig quedar adormida abans de poder canviar-me de roba.
"Només en tancar els ulls, ja no era a l'hostal de la senyora antipàtica. Estava amagada, com de costum, darrere d'unes capses de mercaderia. Altra vegada aquelles cinc siluetes, assassines de la meva germana. Aquest cop em vaig fixar en els detalls. Era la mateixa nau industrial que l'altra vegada. Vaig poder observar el nom del pavelló: Fish&Eat. És clar, aquell magatzem abandonat que anteriorment s'utilitzava per emmagatzemar els peixos aconseguits per la mateixa empresa! Sabia perfectament on era. Al costat d'un penya-segat on anava sempre a jugar amb la Clàudia i la Carla. Ja sabia per on començar a investigar. De sobte, una de les cinc siluetes, el morè amb uns ulls fantàstics, va parlar:
- Doncs es veu que ara el problema és doble. La noia tenia una germana bessona. És criminòloga, viu a Nova York i és idèntica a ella.-va dir fredament.
Quina veu més maca tenia. Neutra, una mica greu. Però no era moment de pensar en això. Quan el morè va acabar de parlar, la resta de siluetes es van alarmar.
- N'estàs segur, d'això, Sam?- va dir un d'ells.
- Completament- va respondre- Ara només ens hem d'assegurar que la noia, que es diu Alice, no s'acosti per aquí. No s'ha d'assabentar que la seva germana no va morir en aquell estúpid accident de barca. Tampoc no ha de saber que ella i els seus pares van estar involucrats en la nostra organització, entesos?
Tenia son, me n'anava, però no volia marxar, volia escoltar el que deien..."
De nou a l'hostal. Estava ajaguda, amb la gola seca, el ulls humits. No podia ser, havia tornat a plorar? Eren les cinc de la matinada, i no vaig poder dormir més.