ALICE Capítol 1

Em vaig mirar al mirall, avui els meus ulls eren més verds que mai, i indiferents em regiraven els més profunds pensaments. Eren uns ulls que turmentats mostraven els pocs anys que tenien i el desgast al que havien estat sotmesos. Definitivament eren ulls que ja feia temps que havien perdut la brillantor. Esperançada d'oblidar-ho, amb un cop sec vaig obrir l'aixeta i em vaig mullar la cara. Però malintencionadament en cada gota s'oblidaven els records d'aquell somni tan real...
Vaig començar a recordar el que havia estat el somni més real que havia viscut mai i paulatinament el que eren records difuminats es van convertir en la meva realitat.
"Jo estava en un racó amagada, rere unes caixes del port. La poca llum em va fer deduir que era de nit. Les estrelles brillaven i deixaven entreveure unes siluetes que els meus ulls no aconseguien definir. Vaig deduir una figura femenina i cinc de masculines. Es tractava d'una dona d'uns trenta i poc anys que es removia incòmode al sòl i en conseqüència els homes hi parlaven amenaçadorament. La dona va negar amb el cap. Vaig sentir un soroll cec. El cos de la noia va caure a terra, morta, però amb un somriure. De cop i volta, com un flash, un dels fanals del port tènuement la va il·luminar. Li vaig veure la cara, el meu mirall. Era jo qui estava a terra! No podia ser.... i vaig cridar. Els homes que fins aleshores havien estat discutint entre ells, de sobte es van girar. Una de les siluetes va esbossar una ganyota i em va apuntar amb la mateixa arma que moments abans havia estat testimoni de l'assassinat. Aquesta vegada vaig xisclar, i vaig tancar els ulls, però quan esperava el desenllaç fatal em vaig trobar asseguda al llit. Em vaig passar la mà per la cara, intentant consolar-me, i no vaig aclucar l'ull durant tota la nit."
Havia estat un somni massa real. Definitivament havia d'oblidar-ho tot. Però desgraciadament cada vegada que em mirava al mirall em recordava a aquella mirada que moments abans havia perdut la vida. Fins i tot creia que en els últims moments de la seva vida els seus ulls m'havien llançat una mirada afectuosa cap a mi. Al cap i a la fi era un somni, massa real però només un somni, em recordava interiorment... una il·lusió qualsevol vestida de malson.
No entenia el perquè, però el fet de recordar aquell reflex meu, em removia tot l'interior. És clar, potser em recordava que feia molt més temps del que voldria que jo també n'havia tingut un. La meva germana bessona. Quan de temps havia passat des de que vaig deixar de sentir les seves abraçades? Cada moment en la meva vida, dolorosament, em feia recordar que una vegada ella havia existit i em corroïa. Cada reflex meu durant la vida m'ho havia fet recordar. Al cap i a la fi, havíem estat bessones, fins i tot amb les pigues de la cara. Autèntics clons.
Malauradament, el somni havia estat massa proper a mi. Sabia que era impossible, però aquell somni m'havia retornat l'esperança de saber que la meva germana havia estat en vida des que aquella barca se l'havia endut del món juntament amb els pares.
Em van cruixir els ossos, però aniria a treballar. No havia de treballar, tothom ho sabia. M'ho prenia tot amb calma i filosofia, ja que era una manera de deixar de pensar per una estona. D'aquesta manera vaig travessar el jardí que amb tanta il·lusió l'àvia havia plantat i que amb la mateixa il·lusió jo havia mantingut. Tenia una bona herència, tanta com per no haver de treballar mai més, però em negava a no fer res.
Vaig saludar la mare que prenia el sol a les hamaques. Sort en tenia, d'ella! La veritat és que no sé com me n'hauria sortit sense la mare! Ja que va ser ella qui em va treure d'aquell orfenat dies després de la mort dels pares i la Clàudia.
Vaig entrar a les oficines i vaig saludar la Jane que havia tornat a treballar després de caure malalta durant dos setmanes de qui sap què. Vaig arribar al despatx i em vaig deixar caure a la cadira de l'escriptori amb un fals esgotament. Vaig llegir els informes de dos hores de treball i amb cinc minuts en vaig tenir prou per esbufegar. No tenia feina fins a mig matí, així que vaig decidir passejar-me per l'oficina intentant pescar algú que s'escapolís de la feina per poder-me entretenir una mica.
Quan va arribar l'hora de treballar, vaig desfilar cap a la sala de juntes a on es plantejaria el cas que jo, com a bona criminòloga de vocació, esperarien que resolgués. Finalment, quan va acabar la reunió, vaig gemegar: sincerament jo adoro la meva professió, però un altre robatori d'arma blanca amb dos sospitosos ja era massa, fins al dia d'avui portava ja tres casos iguals en la mateixa setmana. Com podia ser que a la gent no se li acudissin crims més originals!
Després d'estar tancada durant tres hores en una sala on just hi cabia una taula i unes set cadires amb les set persones, la ment ja se m'estava ennuvolant i vaig decidir anar a l'Starbucks de sota. Només sortir a l'exterior, vaig somriure. El sol brillava tot i estar a ple hivern, així d'encantadora era la meva ciutat, Nova York! Vaig fer una última ullada a la Sisena Avinguda, encara adornada amb llums ara foses, i vaig desplaçar-me lentament com una ànima en pena cap al meu despatx a on vaig tancar inconscientment els ulls.
"Quan vaig tornar a obrir-los, ja no estava davant de la taula de fusta de roure fals, sinó dintre d'una nau industrial d'aspecte llastimós al costat d'una finestra que donava a un port. Ara era tarda nit i les rengleres de llums del port començaven a il·luminar-se. Era com el decorat d'una postal a on es dibuixaven muntanyes escarpades que sense excepció, acabaven en un petit penya-segat vertiginós, a la punta del qual es situava un enorme monestir. Com no podia recordar-la, Blanes, la vila de la meva infància! Vaig començar a recordar aquelles corredisses pels carrers, aquelles passejades per la platja, aquelles cales de pel·lícula i finalment aquell fatal accident que em va apartar d'allà i de la meva família per sempre. La forta olor del peix em va fer tornar a la realitat, quan de temps feia que no la sentia! Vaig sentir unes veus que venien del centre de la nau i les vaig seguir discretament. Eren quatre de les mateixes cinc siluetes de la nit anterior, però ara tenien rostre i cos. Em va sorprendre que tots semblessin empresaris d'aspecte bondadós, ja que la seva veu era calculadora i freda. Discutien acaloradament:
- No pot ser que s'escapés! La vaig veure caure morta davant dels meus ulls! La vaig matar!- va assegurar mig cridant l'home més jove.
- El mateix et dic, però desprès t'asseguro que si els meus ulls no em van enganyar, la vaig veure mig arraulida rere unes caixes, i de sobte va desaparèixer. - va etzibar un.
- Això pot arribar a ser terrible per l'empresa, se suposava que ningú havia de saber res d'ella. L'havíem de matar i ara resultar que apart de "reviure misteriosament", s'ha escapat. Ja no sé què en penseu, però desprès de veure-la desaparèixer en l'aire, ens vam desfer del cos que jeia a terra.- va respondre l'altre ironitzant el "reviure misteriosament".
Estava atònita, de debò estaven parlant de la situació que havia ocorregut la nit anterior. No es tractava d'un somni? De sobte, el que havia estat callat durant tota la disputa, potser reflexionant, va senyalar amb el dit l'última silueta que faltava per aparèixer i va murmurar unes paraules per captar l'atenció dels conversants. Aquest últim home tenia unes fisonomia característica que l'haurien diferenciat de qualsevol altre. Tenia una pell molt morena, unes faccions que no deurien superar els trenta-cinc anys i uns ulls... preciosos i estranys, aquestes eren la paraules. Mai havia vist uns ulls així, i crec que mai en tornaria a veure uns d'iguals, ja que un d'ells era d'un verd que s'acostava a la mateixa maragda, magnètic, mentre que l'altre era d'un blau tant transparent que semblava mort, sense llum, apagat. De manera imponent, després de fullejar uns papers que tenia en mans i sense aixecar la veu ni els ulls d'ells, va anunciar:
- Els he explicat la situació en què ens trobem amb el tema de la noia als nostres superiors, i m'han dit que ens hem d'assegurar que estigui ben morta. Per tant haurem de buscar el suposat rastre de la noia. Però abans....-va fer una pausa- Tenim un altre problema: m'acaben d'avisar de la incursió d'alguns presos a les nostres instal·lacions.-va anunciar amb la seva cara inalterable, quasi sense vida. Després d'una altra pausa, amb la qual va donar més misteri a la informació, i va afegir amb un somriure sarcàstic:
- Ens han dit que ens n' ocupem.
Els altres van riure sorollosament i de manera que semblés una obra d'art perfecta, van abandonar la sala silenciosament. Mentre els homes dels uniformes negres van abandonar l'espai a on em trobava, sentia que me n'anava, que la meva consciència marxava, i vaig tancar els ulls."
Quan vaig obrir-los novament, vaig sospirar tranquil·la, tornava a estar al meu despatx fet amb mobles idèntics, de fàbrica. Vaig desfilar amb presses cap a casa, als afores de la ciutat, després d'acomiadar-me de la gent de l'oficina.
En les tres nits següents no vaig aclucar els ulls i finalment vaig decidir una cosa que mai havia pensat que faria: tornaria a Blanes! A pesar dels records bonics i brillants d'aquelles dies, l'últim record, horrible, havia pogut amb tots ells. Però hi tornaria. Havia de trobar sentit als somnis, i el trobaria. Així que vaig fer les maletes i vaig reservar avió per aquella tarda mateix cap a Barcelona a on agafaria un cotxe de lloguer. Aniria cap al Nord de Catalunya vorejant la costa de l'enyorada Mediterrània. M'ho prendria com un viatge d'aquella qui torna al seu país natal i visitaria Blanes.
Digueu-me il·lusa somiadora si voleu, però aquests somnis m'haurien turmentat tota la vida si no els hagués perseguit...