Algun dia

El cel s'omple de paraules que ara el cor no pot callar,
paraules que no moriran.
Diguem quantes coses duren eternament.
Tot passa, tot queda,
però sempre en deixa consciència en el record.
Et busco, no et trobo.
Et crido i no em sens.
Potser és millor així.
Son secrets que avui fan mal
T'estimo, però ja no et seguiré esperant
El rellotge dona voltes.
I jo deixaré de pensar que algun dia et vaig estimar.
No se si m'enfonso,
eres el meu timó
quelcom que em feia respirar.
Si al crepuscle el sol es pon,
a l'albada surt de nou.
Ja no em queden raons,
raons per justificar la buidor que sento al pit.
I deixaré que la pluja esborri
aquesta dolça amargor que em recorre la gola,
i m'oprimeix el cor.
Tot se'n va volant sota els meus peus
i segueix al vent de ponent.
Ja és tard,
i el nou somriure que modifica l'horitzó m'espera.
Es un estímul real,
L'estímul que em fa sentir viva de nou.
Siguis on siguis,
tan sols sabràs una cosa:
i es que algú, algun dia et va estimar
sota el mateix cel on ara respires
i el teu cor no deixa de bategar.