Albirant l'eternitat

L'habitació era espaiosa, diàfana. Darrera la porta, al passadís, les rajoles del terra ressonaven sota les diligents passes de les infermeres. La meitat inferior de les parets també estava coberta de rajoles. A la meitat superior, emblanquinada, hi ressaltava un crucifix de fusta daurada. Al fons, un gran finestral omplia l'estança de claror durant tot el dia. Però a aquella hora, la infermera de torn ja havia corregut les pesades cortines, i la llum que il·luminava la sala, procedia de les bombetes sostingudes per querubins que semblaven dansar entre filigranes, a l'extrem de cadascun del braços d'una làmpada cromada. En una de les parets, s'hi arrengleraven tres llits de ferro, i a la paret contrària, una cadira de fusta per a cada llit.

Asseguda a la cadira del mig, la Neus vetllava a la única pacient d'aquella àmplia habitació d'hospital. La malalta no estava greu; segurament l'endemà mateix podria tornar cap a casa. De totes maneres, els darrers dies havien estat esgotadors, i, ara que tot semblava estar en ordre, amb la Maria descansant plàcidament, la Neus es va deixar vèncer per la fatiga acumulada i va aclucar els ulls durant uns minuts, fins que la incomoditat de la cadira la va desvetllar de sobte. Ofegant un badall, va parpellejar i va dirigir la mirada cap al llit, on la seva cunyada seguia dormint igual que abans.

Llavors va veure la noia. Seia en un costat del llit, immòbil (devia haver entrat mentre ella dormitejava, va pensar), i gairebé li donava l'esquena. Des del lloc que ella ocupava, la va observar detingudament sense dir res. El cabell li lluïa llarg i llis, i les seves mans, reposaven la una sobre l'altra damunt dels genolls. Duia un vestit blanc, però no era pas l'uniforme de les infermeres, doncs el teixit semblava extremadament suau i vaporós, i no se li veien botonadures. La jove no apartava la mirada de la dona dorment. Per algun motiu, va preferir no trencar el silenci regnant i seguir contemplant l'escena. Imperceptiblement però, la Neus es va anar inclinant fins a arribar a veure-li el perfil. Era ella. Els ulls clars, el gest dolç, i tan preciosa com la recordava. Es va emocionar. La límpida imatge que se li oferia va esdevenir llavors d'una bellesa sublim. La noia es mirava la malalta amb infinita tendresa, el blanc que tot ho envaïa semblava refulgir, i tot plegat encomanava a la Neus una pau i un benestar colpidorament desconeguts fins aleshores. Mai va saber quant de temps va romandre així, expectant, gaudint de l'extraordinari regal que se li concedia.

Del passadís estant, va arribar un breu estrèpit, suficient per que la dona es remogués al llit, i la jove va alçar el rostre sobtadament, trobant-se per primera vegada, amb la atenta mirada de la Neus. Va fer l'efecte que patia un petit ensurt, com un lleuger estremiment, i en un instant, la perfecta imatge de la noia, va desaparèixer completament davant dels seus ulls, deixant-la astorada. Al moment, va notar que l'aire de l'habitació es regirava, i les cortines van acusar una lleu tremolor (molt temps després, la Neus explicaria que li va semblar sentir la fressa d'un batec d'ales). La malalta va acabar de despertar i es va mirar preocupada la estranya expressió de la seva parenta, fins que aquesta li va parlar:

-Maria, no endevinaries mai qui t'ha vingut a veure avui...

-...

-Avui, t'ha visitat... la teva filla.

La Maria es va tapar la boca per ofegar un gemec, i després es va dur les mans al pit al mateix temps que esclatava en un plor silenciós. La Neus se li va acostar, i abraçant-la, li va dir dolçament:

-És un àngel, saps, Maria?... No ploris..., és un àngel!