Advertència des de l'Infern

Desperto. Finalment, desperto. On sóc? Ho desconec. Sang. És el sabor que roman a la meva boca. Sang enverinada. On sóc? Ho desconec. Tombat. Entre flames. A la meva dreta, un ser irreconeixible agonitza i xiuxiueja les seves últimes paraules. A la meva esquerra, l'abisme. Etern. Ombrívol. D'ell emanen crits de desesperació, de pànic. Qui és aquest ser? Què intenta dir-me?

- Has despertat, per fi despertes.
- Qui ets?
- Els últims segons d'algú que coneixes.
- Com he arribat fins aquí?
- Els actes de la teva vida marquen el camí. El teu camí arriba fins aquí.
- Aquesta… és la fi?
- Per mi, ho és. I d'alguna manera, per tu també.
- Qui ets?
- Sóc una part de tu que mor avui.
- On sóc?
- No reconeixes el teu propi infern? Aquell que tantes vegades has imaginat? Aquell que en tants somnis ha aparegut? A la teva esquerra hi ha la caiguda eterna. Endinsa't en les seves tenebres i tot haurà acabat. Més enllà de on jo em trobo està el nou camí.
- És ara quan he de decidir?
- La teva decisió ja l'has pres, només has de donar el pas i abandonar aquestes terres.
- Qui ets?
- Una despulla del teu ser. Algú que deu morir per què tu puguis nàixer.
- Aleshores, sé el què he de fer.
- Adéu, jo.
- Adéu, vell amic.

Desperto. Ara ho recordo tot. Sang. És el sabor que roman en la meva boca. Sang enverinada. És el sabor de la traïció.


- Molts abans ho han intentat, però ningú fins ara ha tingut èxit. Aquesta advertència no us hauria de caure en l'oblit. Si jo fos un de vosaltres, tindria molt present el que us vaig a dir. No deuríeu temptar a la sort. No sabeu que amb foc no es juga? No. No crec que sigueu tan estúpids com per a cometre aquest errada. No. Que no us passi pel cap ni per un segon el fer-me qualsevol tipus de mal. No caigueu en aquest error… doncs em donareu el plaer d'assaborir la meva venjança més dolçament del que us penseu. No hi haurà futur per a vosaltres. No haurà demà. No hi haurà Déu en la terra o en el cel que detingui la meva ira. La meva revenja caurà sobre vosaltres com el martell que colpeja l'enclusa, com el raig que travessa la terra, com l'espasa que estripa la carn… Sempre estaré aquí, vigilant, després d'aquest cantó ombrívol, després d'aquesta porta entreoberta, observant cada moviment, cada paraula que surt de la vostra boca. Descureu-vos un segon, insensats, i obtindré per fi el meu recompensa. Freda, devastadora i definitiva.

M'aixeco. Sé on dec anar. Sé com fer el meu treball. Però tinc por. Por de mi. Ara no se qui sóc. No sé el meu límit… On estàs, raó, quan se't necessita? Que Déu es penedeixi de les seves ànimes, per que jo no tindré pietat de ningú, ni de mi tant sols.