Adéu

Espais inerts, estels mortes,
l'escalfor d'una nit és, ara,
gel polar i trist passat,
decideix el buit de l'absurd
que no omple el got
de sentiments ofegats.

L'espurna dels ulls es perd
sota l'adéu definitiu
al que m'aboques,
l'espurna dels ulls es perd
sota la neu i la pluja
d'una nit que era l'última.

Deixaré de somiar, ara si,
i acceptaré la realitat
cap on m'empenys...
Deixaré de mirar l'endemà,
i no lluitaré mai més
per allò que ja és perdut...

Em lliuro al exili del meu país,
que ja no banya els teus ulls,
em lliuro al rerafons amarg
d'una copa de vi de l'ahir,
que has volgut buidar,
d'un glop, sense esglais...

Tornaré a ser feliç amb la lluna
de la primavera que arribarà,
ves a saber on et trobaré,
ves a saber quan et trobaré,
ves a saber, tan sols, si et trobaré,
no vulguis saber per quan hi seré.

Els peus xops, pesen més,
plourà tot l'endemà i no trucaré,
per saber si et trobes bé,
duc els peus xops, pesen massa,
i no et trucaré per por a ofegar-me
als bassals que cobreixen les voreres fredes.

S'esvaeixen les promeses,
que prometien poc però suficient,
la felicitat, passatgera d'un moment,
estimar i callar, a les nits de màgia,
passejar pels carrers estrets
d'aquesta ciutat que s'ensorra.