Absurda.

La llum d'aquell cotxe l'enlluernava, la feia sentir absurda allà enmig, vegent passar els cotxes com si res. Ella només volia encaixar!
Quilos i quilos de maquillatge tudats, milers d'hores davant l'armari intentant triar la roba que més li convenia per ser com “elles”, nits plorant pensant per què no li deixaven ser una més...
Però volia acabar amb tot, sabia que aquella no n'era la solució, que si hagués lluitat les coses haurien anat a millor. Però les ganes de lluitar s'havien acabat ja feia molt, la simple il·lusió de llevar-se al matí i vestir-se s'havia convertit en el major dels calvaris. Una vegada va pensar en totes aquestes coses, va fer el que feia cada vespre. Començà a plorar. No era un plor escandalós, sinó tímid i poruc. Una llàgrima li va arribar a la galta i amb ella se li va escórrer el rímel que portava a sobre, que la feia parèixer una de les putes del seu institut, ansioses d'aparentar la maduresa que mai no han tengut.
Aquella llum seguia acostant-se i ella es negava a fugir, somiava amb fugir d'aquell món! Que acabàs tot d'una vegada! Tres, dos un... (va tancar els ulls).

Era impossible, ara hauria de ser “a l'altre món”. Hauria de veure el típic túnel i el llum al final, però no, simplement veia obscuritat, sentia moltes coses: crits, clàxons, lladrucs...
Merda, havia tornat a fallar, si és que realment sóc beneita, no sóc capaç ni de suïcidar-me va pensar.
Va decidir obrir els ulls. Un fanal. Branques d'arbre. La lluna! No, definitivament, no era morta, allò seguia sent el seu barri.
Va girar el coll, encara que li va fer mal i va veure una silueta borrosa, sense definir. Era algú, què cony hi feia allà? D'on havia sortit?
Estava clar, era algú, però se'n fotia de mi, ni tansols em mirava! Només li veia l'esquena. Vaig intentar cridar, però només em va sortir un crit ofegat. Vaig veure com s'allunyava, fent-se cada vegada més i més petit. I mentrestant seguia allà terra, immòbil, vegent com qui m'acabava de salvar se n'anava sense dir-me res, ni girar-se.

Plovia. La nit passada no era més que un record borrós d'aquells que volem oblidar, però mai no se'n van definitivament. L'ambulància l'havia anada a cercar i l'havia duita fins a casa, sense cap contusió ni luxació, tot bé. A la finestra de la seva habitació esclataven algunes gotes despistades, pensar-ho la va fer riure. Des del seu llit es veia tot tan bé... però havia d'aixecar-se, s'ho havia promès.
Finalment, i amb un alè desesperat va aixecar-se. Li costava mantenir-se dreta. El primer que va fer va ser anar al bany. Era la pitjor estància de la casa. Miralls, reflexos, veritats i complexos li feien odiar-lo. Va mirar-se al mirall. No volia veure's, però sabia que era irremeiable. La seva cara esquifida es reflexava en aquell tros de mirall atacat pel rovell. Es veia lletja, grassa i desgraciada.