Abraçades

Un relat de: sants78

Rera els vidres, al carrer, entre runes de fàbriques i famolencs monstres de formigó i vidre la ciutat perdia els colors, caient en un gris subtil i trist.

La primavera s'havia amagat i els arbres de la Rambla perdien les fulles en el silenci de les grues i dels martells pneumàtics.

Però tot i que potser pocs n'eren conscients el barri resistia, i d'amagat creixia sota l'asfalt, com creix el miceli dels bolets a sota terra, com creixen les "males herbes" entre les rajoles de les voreres, esperant que un dia les ciutats s'esfondrin per poder tornar a escapolir-se a la realitat.

Mentrestant els arquitectes i els urbanistes s'entestaven en tallar les arrels de la gent i en quadriqular les seves vides, com sí tot plegat no fos més que un joc, un mecano fet de persones on es tractès de collar-los a tots per construir metrópolis.

La petita Núria va obrir les finestres per veure les coses sense el filtre d'uns vidres que havien acumulat pols i una bafarada d'aire fresca va omplir els seus pulmons.

Als seus peus hi havia un barri imperfecte i contradictori, però viu i autentic, com ho són els barris de debó, i com mai ho són els cervells dels urbanistes, massa preocupats per organitzar els seus egos. Un barri fet de gent de tot tipus de nens que juguen a pilota que pinten als terres xarranques amb guixos de colors, joves que es queixen i es diverteixen al mateix temps, de iaios mirant obres i rebuscant a les papereres objectes per acabar d'aprofitar, de paquistanesos venent roses, de xinos cuinant tapes a bars amb noms gallecs, d'apasionanats partides de petanca, de quillos als parcs parlant de cotxes tunejats i asseguts als respatllers dels bancs, d'okupes encartellant, de taxistes cridaners, de motards passats de temps, de joves dominicans escoltant sorollos reggaeton als móbils, de iaies criticant i donant de menjar als coloms, de pares que fan pixar als seus fills petits incontinents als peus dels arbres, de currelas que matinen per treballar creuant-se amb els que tornen de festa, de pobres dormint als caixers i músics romanesos d'etnia gitana tocant melodies de l'est i cançons de Frank Sinatra amb els seus acordions, de punkis amb gossos, de mares comprant compulsivament, d'enamorats repensant l'us de les porteries, d'artistes del graffiti dibuixant les ombres dels fanals, de supossats poetes alliberant poemes als fanals, de bojos torejant camions i de centenars d'altres personatges, la majoria d'ells inclassificables.

Barris de debó, no com els barris aparador de disseny fets per a guiris, pijos i inversors i somiats per l'alcalde en un malsón de megalomania.

La petita va veure com creixien les grues, com si fossin torres de setge per fer caure les cases i per construir al seu lloc inútils i buides explanades de formigó, monumentals, efímeres i absurdes rotondes, i gratacels, molts gratacels per no deixar veure el cel.

I els ulls de la Núria, on s'havia amagat un bocí de mar, es van omplir de llàgrimes i d'onades. Però la petita era més forta del que ningu hauria pensat mai. Va assecar-se les llàgrimes amb el dors de la mà i obrint la porta de casa seva va dirigir les seves passes escales abaix, cap al carrer. Al replà de l'entrada va obrir la porta i va sortir ràpida al carrer, molt ràpida, per no deixar que la seva casa es contaminès de ciutat.

Al voltant seu homes i dones de gris caminaven programats, perdent els somriures, fitxant a cada instant i interpretant els papers que els hi havien estat adjudicats.

La Núria va correr trencant els camins invisibles de les voreres, els que ens fan anar per la dreta o per l'esquerra i que ens diuen a quina distancia cal caminar de la resta de la gent. I de forma inesperada va abraçar a la primera dona que va passar per davant seu. Era una dona gran, de mirada perduda i de passes lentes i constants, d'un somriure buit, de glaç.

Els dos primers segons la dona va sentir agredida la seva rutina. Al tercer la seva pell arrugada i fina, tan fina que quasi es podria definir com a subtil, va començar a notar la pell dels braços de la Núria. Va sentir la seva escalfor i una tremolor va recorrer tot el cos. Una tremolor que feia molt de temps que ni tan sols recordava. La sorpresa havia sigut una pedrada a la seva estancada ànima, i l'abraçada fou com una ona que s'expandí al seu voltant, amb una potencia, imperceptible, de molts megatons, sense que ho enregistressin les cameres dels carrers o els sismografs va fer tremolar els ciments de la ciutat.

La mirada perduda de la dona va trobar els ulls blaus de la petita i als seus llavis es va dibuixar un somriure. Els seus records es poblaren de moments viscuts i que desde feia molt havien restat oblidats a algun carrer, a un d'aquell que havia vist creixer tants gratacels que fins i tot havia perdut les plaques amb els noms. Va recordar baixar les cadires al carrer i parlar amb els veins de balcó a balcó. Va recordar també les paradetes del mercat, els dimenges passejant per la Rambla fins a la rotonda de la gelateria, on li agradava comprar llets merengades. Va recordar el blau del mar, les obres de teatre amateur, el ball de gegants, l'envelat i la festa major. I el somriure es va fer rialla i les rialles es van dibuixar al carrer com si fossin serpentines, confetti i banderoles de colors.

La petita va començar a cantar cançons d'altres temps, alegres i festives mentre corria i repartia abraçades a tots aquells que les mereixien, a tots aquells que no recordaven que eren un barri.

I ben aviat les cançons van resonar pels carrers com si fossin himnes cantats per un exercit de cors. I mentre els homes i les dones de gris despertaven del seu malson el cel es dibuixava de colors, amb una pluja de confetti i serpentines. La primavera va treure el cap somrient desde darrera d'un gratacel i els arbres de la Rambla es poblaren de fulles. Les grues i els martells pneumàtics van fer silenci.

Quan tots van recordar el que en realitat eren i el que volien arribar a ser els carrers van esclatar en un autentica festa.

I enmig del ball, movent-se entre la gent que saltava, cantava i cridava, la petita Núria va trobar un noi assegut a un banc, que es mirava la festa tot sol i pensava. El noi la va mirar, i ella amb una rialla li va fer una abraçada ben forta. Un segón més tard els dits d'aquell noi prenien un full en blanc i un boligraf i començaven a escriure un conte. Un conte potser fantastic, sobre un barri que volia seguir sent barri i sobre la seva gent. I sobre una noia d'uns fascinants ulls blaus que feia unes abraçades que podien fer esclatar espurnes, revoltes, i rialles als cors de la gent.


Dedicat a la Núria de debó

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sants78

sants78

704 Relats

508 Comentaris

488050 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Colpejar un cop i un altre
fins trencar els vidres de la REALITAT.


agusgiralt@yahoo.es

[http://www.alliberantpoemes.blogspot.com]
[http://www.memoriadesants.blogspot.com]
[http://www.memoriadelpoblenou.blogspot.com]
[http://www.diesderauxa.blogspot.com]
[http://www.fotolog.com/psico2012]