Abans de la tempesta

Em dic Mònica, fins fa poc tenia una vida molt convencional: un marit, una bona feina i una existència tranquil·la en un poblet de la costa de l’Alt Empordà. Però la vida, de vegades, té la mala costum de sacsejar-te quan menys t’ho esperes.
En qüestió de moments, tot es desmunta com si caigués una peça de dòmino: una caiguda darrere l’altra fins que no queda res en peu de la teva vida actual.
Una trucada de pocs minuts em va canviar la vida, la policia em va avisar que el meu marit, l’Arnau, l’home amb qui havia compartit mitja vida, havia mort en un aparatos accident de trànsit, el vehicle havia quedat consumit per les flames.
La vida és curiosa i cruel alhora, just aquella tarda havia fet la prova d’embaràs i havia sortit positiva, estava eufòrica, volia donar-li la notícia aquella mateixa nit amb un sopar especial per celebrar-ho.
Però ell va morir sense saber que finalment havíem aconseguit el que feia anys que buscàvem: ampliar la família amb un fill o una filla, el fruit del nostre amor.
Els dies passaven i jo era com un robot automàtic,vivía sense sentir res, amb totes les meves emocions bloquejades, en un estat letàrgic permanent.
Quan sortia de la feina, les tardes se’m feien eternes i silencioses, cada vegada que entrava a casa, em trobava amb un buit que em feia encongir el cor, una calma absoluta.
Cada objecte, cada habitació em recordava el que havia perdut, i encara que intentava ignorar-ho, la memòria em retornava imatges dels somriures que ja no hi eren, de la complicitat que ja no tindria amb ningú més, dels moments felicos viscuts en aquella casa.
Hi havia dies en què m’asseia davant de la finestra i observava la gent passar pel passeig marítim, cadascú amb les seves històries, alegries i drames: gent feliç, gent amb mirada trista, cadascú lluitant amb els seus propis fantasmes.
Jo només podia mirar, callada, amb el cor pesat, preguntant-me com podia continuar endavant amb la buidor que sentia dins meu,
Però, alhora, hi havia una petita espurna que no em deixava caure completament en la foscor. Una sensació vaga, com un pressentiment, no sabia què seria ni com, però alguna cosa estava a punt de passar.
Sovint notava que algú em mirava. Però quan girava, no hi havia ningú. Un soroll llunyà, un moviment a la distància… petits detalls que no podien ser coincidència, al principi pensava que eren imaginacions meves, però quan l’instint avisa, li hem de fer cas.
Aquella nit, tornant de la feina, el vent feia ballar els arbres i el mar sonava més fort que de costum pel fort onatge. No es veia cap estrella, ja que era una nit que amaneçava tempesta; a la llunyania ja es veien llampecs il·luminant el cel i els trons que sonaven de fons.
Una ombra es va moure entre les dunes, i el cor em va començar a bategar més ràpid, no sabia qui era ni què volia, però el meu instint em deia que res no seria igual a partir d’aquell moment.
Caminava sola cada cop més ràpid, amb la sensació d’estar observada, aquella foscor no era només dins meu… hi havia algú més, algú que havia decidit entrar en la meva vida, i res del passat no m’havia preparat per això.
Quan vaig arribar a casa aquella nit, encara amb el cor bategant accelerat, tot semblava silenciós, gairebé expectant, les ombres de la llum dels fanals jugaven a les parets, fent que cada moble semblés amagar-se en la foscor, el pressentiment que m’havia acompanyat tot el dia es feia més intens més real.
Alguna cosa estava a punt de passar, i ja no podia fugir d’això.
Vaig treure’m l’abric i em vaig quedar un moment a la sala, intentant calmar la respiració, quan un soroll subtil em va fer girar el cap, res que pogués veure, només una sensació… no estava sola.
El cor se’m va disparar de nou i un calfred em va recórrer l’esquena, vaig intentar convèncer-me que només eren imaginacions meves, L’Arnau sempre em deia que tenia la imaginació massa vívida.
Aquell breu pensament em va fer somriure.
Vaig caminar cap al bany; necessitava una banyera ben calenta per calmar-me i deixar la ment en blanc. Vaig preparar música relaxant i vaig encendre una vareta d’encens de espígol. Necessitava tranquil·litat i desfer-me de pensaments tan nocius i perturbadors… però la calma va ser efímera.
Abans que pogués reaccionar, un mocador humit em va tapar la boca i el nas. L’últim que vaig percebre va ser un aroma que em resultava familiar, un breu flashback: era la olor de l’Arnau. Però abans que ho pogués processar, la foscor i el fred em van envoltar en un instant, i tot es va desfer en el negre més absolut.