Cercador
Ab ultima, aeternitas
Un relat de: alba_cb22- Compartir:
No havia pensat mai com seria la meva vida, quin seria el meu destí, com seria l'emoció de sentir que s'acaba un dia, però que l'endemà en comença un d'encara millor. Mai m'havia agut de plantejar aquestes coses, em semblaven tant insignificants en aquells temps, però com es sol dir, les coses canvien,la vida canvia i la meva ho va fer.
Em podria descriure com una noia normal, estudiosa, simpàtica i per desgracia, molt ingènua. Estava en aquella etapa de la vida on només pensava en el present, en divertir-me i en enamorar-me. Era tot el que omplia la meva adolescent i normal vida, però allò no era el que jo desitjava, ho sentia dins meu, jo volia alguna cosa més que omplis aquell buit que sentia. I aleshores, va aparèixer ell, l'Aaron James, era senzillament increïble, veia la vida com ningú que hagués conegut, era minuciós, es prenia las coses amb calma perquè sortissin perfecte, viva la vida com si fos, eterna.
Una nit vam anar a passejar pel bosc, ell estava molt inquiet, no parava de remenar un rellotge de butxaca que no havia vist mai, semblava molt antic i molt valuós per ell, però quan vaig gosar preguntar-li el perquè es va girar de cop i va canviar de tema. No en vaig donar més importància i ja no hi vam tornar a parlar.
Feia dos dies que no podia contactar amb ell, no m'agafava el telefon, no em contestava els email, així que vaig decidir anar a casa seva. Mai hi havia estat, em deia que era petita i que no hi estaríem còmodes.
Era increïble, aquella casa era de tot menys petita, estava envoltada per un jardí preciós ple de roses roges, em vaig quedar sense ale, come era possible que no volgués que anés a un lloc tant meravellós, era senzillament increïble.
La porta era oberta, no semblava que hi hagués ningú així que hi vaig entrar, estava decidida a esbrinar que hi havia en aquella casa que no volia que jo s'ha pigues.
Tot estava a les fosques, no es veia res, fins que de s'obté, vaig començar a veure un polsim de color daurat que sortia d'una de les habitacions que hi havia al fons de la sala d'estar, vaig seguir aquell polsim, com més m'hi acostava amb més intensitat brillava i quan vaig arribar a la porta de l'habitació, no em podia creure el que estava veient, era l'Aaron, tot el seu cos s'estava convertint en aquell polsim daurat, les cames, els braços, i fins hi tot el cap estaven desapareixent, fins que aquell polsim daurat va inundar tot el seu cos, tot el seu ser i l'únic que hi va quedar, va ser la seva roba i aquell estrany rellotge de butxaca.
Estava desconcertada, semblava que en qualsevol moment jo també hagués de desaparèixer, que era el que acabava de veure, era real o la meva imaginació m'havia tornat a jugar una mala passada, com quan tenia cinc anys i vaig veure aquell unicorn pel jardí que en realitat era el Pope, el gos de la veïna. La ment sem va quedar en blanc, era com si no pogués pensar, veure o sentir res, fins que de cop un soroll va acabar amb aquella sensació, - tic- tac, tic-tac – era el so d'un rellotge -tic-tac, tic-tac - vaig buscar per tota l'habitació i no en vaig veure cap, aleshores em vaig en recordar d'aquell estrany rellotge de butxaca -tic-tac,tic-tac - , em vaig acostar lentament, tenia por de que al tocar-lo comences a desaparèixer com ho havia fet l'Aaron, però sentia la necessitat de veure amb més deteniment aquell objecte, vaig agafar-lo amb delicadesa com si fos una peça de col·leccionista de molt valor, era daurat com el polsim que hi havia al seu voltant, les agulles en canvi eren d'un color vermellós que en aquell moment marcaven les sis de la tarda, portava en aquella habitació més de dues hores, en dues hores la meva vida havia canviat radicalment, la meva manera de veure les coses ja no era la mateixa, el meu concepte de realitat o ficció estava completament capgirat, em vaig incorporar ràpidament i men vaig anar cap a casa.
Estava a l'habitació, acabava de dutxar-me i estava intentant dormir, semblava que el so del rellotge s'hagués aturat, però això no em tranquil·litzava, em vaig incorporar al llit i vaig obrir el segon calaix de la tauleta de nit, que és on havia guardat el rellotge. En cara funcionava, les agulles seguien movent-se, eren tres quarts de dotze, en passar la mà per la part posterior del rellotge em va semblar notar una especie de relleu així que el vaig girar i em vaig trobar davant d'una inscripció que deia “Ab ultima, aeternitas” havia fet tres anys de llatí i s'havia perfectament el significaven aquelles paraules “A partit de l'ultima, l'eternitat”, aquella frase va ressonar en la meva ment una i una altra vegada, no parava de repetir-me-la, era com si hi volgués trobar algun sentit. Vaig girar el rellotge, eren les dotze en punt, de cop i volta el so es va tornar a intensificar- tic-tac, tic-tac- i cada cop sonava més ràpidament - tic-tac, tic-tac, tic-tac – el record de l'Aaron desapareixent va tornar a fer-se present, vaig començar a veure aquell polsim daurat per tot arreu, em vaig començar a posar molt nerviosa, el seu record, aquell soroll que penetrava constantment en la meva ment -tic-tac,tic-tac- el vaig aturar. El so havia desaparegut i el silenci tornava a regnar, el rellotge marcava les dotze i un minut, les agulles ja no es movien, estaven immòbils. El que en aquell moment no sabia era que la meva vida s'havia aturat en el instant en que el rellotge havia deixat de sonar.
A partir d'aquell moment vaig notar com alguna cosa dins meu havia canviat, la beguda ja no em satisfeia, el menjar es convertia en cendres en la meva boca, vaig començar a perdre la noció del temps, havia passat un dia, una setmana, un mes? No volia acceptar el que m'estava passant, però quan la meva mare va morir als vuitanta sis anys i em vaig mirar al mirall la realitat va cobrar vida, tenia l'aparença d'aquella nena de divuit anys, però en el meu interior n'havien passat trenta. N'estava completament segura, aquell rellotge havia aturat la meva vida, o millor dit, l'havia fet eterna.
Per alguns el temps passa a poc a poc, una hora pot semblar una eternitat, per altres mai és suficient i per mi no existeix.
Ara estava sola, qualsevol persona que alguna vagada hagués conegut ja no hi era. Aleshores, aquella frase va tornar a mi “Ab ultima, aeternitas” , a partir de l'ultima, l'eternitat.
Em podria descriure com una noia normal, estudiosa, simpàtica i per desgracia, molt ingènua. Estava en aquella etapa de la vida on només pensava en el present, en divertir-me i en enamorar-me. Era tot el que omplia la meva adolescent i normal vida, però allò no era el que jo desitjava, ho sentia dins meu, jo volia alguna cosa més que omplis aquell buit que sentia. I aleshores, va aparèixer ell, l'Aaron James, era senzillament increïble, veia la vida com ningú que hagués conegut, era minuciós, es prenia las coses amb calma perquè sortissin perfecte, viva la vida com si fos, eterna.
Una nit vam anar a passejar pel bosc, ell estava molt inquiet, no parava de remenar un rellotge de butxaca que no havia vist mai, semblava molt antic i molt valuós per ell, però quan vaig gosar preguntar-li el perquè es va girar de cop i va canviar de tema. No en vaig donar més importància i ja no hi vam tornar a parlar.
Feia dos dies que no podia contactar amb ell, no m'agafava el telefon, no em contestava els email, així que vaig decidir anar a casa seva. Mai hi havia estat, em deia que era petita i que no hi estaríem còmodes.
Era increïble, aquella casa era de tot menys petita, estava envoltada per un jardí preciós ple de roses roges, em vaig quedar sense ale, come era possible que no volgués que anés a un lloc tant meravellós, era senzillament increïble.
La porta era oberta, no semblava que hi hagués ningú així que hi vaig entrar, estava decidida a esbrinar que hi havia en aquella casa que no volia que jo s'ha pigues.
Tot estava a les fosques, no es veia res, fins que de s'obté, vaig començar a veure un polsim de color daurat que sortia d'una de les habitacions que hi havia al fons de la sala d'estar, vaig seguir aquell polsim, com més m'hi acostava amb més intensitat brillava i quan vaig arribar a la porta de l'habitació, no em podia creure el que estava veient, era l'Aaron, tot el seu cos s'estava convertint en aquell polsim daurat, les cames, els braços, i fins hi tot el cap estaven desapareixent, fins que aquell polsim daurat va inundar tot el seu cos, tot el seu ser i l'únic que hi va quedar, va ser la seva roba i aquell estrany rellotge de butxaca.
Estava desconcertada, semblava que en qualsevol moment jo també hagués de desaparèixer, que era el que acabava de veure, era real o la meva imaginació m'havia tornat a jugar una mala passada, com quan tenia cinc anys i vaig veure aquell unicorn pel jardí que en realitat era el Pope, el gos de la veïna. La ment sem va quedar en blanc, era com si no pogués pensar, veure o sentir res, fins que de cop un soroll va acabar amb aquella sensació, - tic- tac, tic-tac – era el so d'un rellotge -tic-tac, tic-tac - vaig buscar per tota l'habitació i no en vaig veure cap, aleshores em vaig en recordar d'aquell estrany rellotge de butxaca -tic-tac,tic-tac - , em vaig acostar lentament, tenia por de que al tocar-lo comences a desaparèixer com ho havia fet l'Aaron, però sentia la necessitat de veure amb més deteniment aquell objecte, vaig agafar-lo amb delicadesa com si fos una peça de col·leccionista de molt valor, era daurat com el polsim que hi havia al seu voltant, les agulles en canvi eren d'un color vermellós que en aquell moment marcaven les sis de la tarda, portava en aquella habitació més de dues hores, en dues hores la meva vida havia canviat radicalment, la meva manera de veure les coses ja no era la mateixa, el meu concepte de realitat o ficció estava completament capgirat, em vaig incorporar ràpidament i men vaig anar cap a casa.
Estava a l'habitació, acabava de dutxar-me i estava intentant dormir, semblava que el so del rellotge s'hagués aturat, però això no em tranquil·litzava, em vaig incorporar al llit i vaig obrir el segon calaix de la tauleta de nit, que és on havia guardat el rellotge. En cara funcionava, les agulles seguien movent-se, eren tres quarts de dotze, en passar la mà per la part posterior del rellotge em va semblar notar una especie de relleu així que el vaig girar i em vaig trobar davant d'una inscripció que deia “Ab ultima, aeternitas” havia fet tres anys de llatí i s'havia perfectament el significaven aquelles paraules “A partit de l'ultima, l'eternitat”, aquella frase va ressonar en la meva ment una i una altra vegada, no parava de repetir-me-la, era com si hi volgués trobar algun sentit. Vaig girar el rellotge, eren les dotze en punt, de cop i volta el so es va tornar a intensificar- tic-tac, tic-tac- i cada cop sonava més ràpidament - tic-tac, tic-tac, tic-tac – el record de l'Aaron desapareixent va tornar a fer-se present, vaig començar a veure aquell polsim daurat per tot arreu, em vaig començar a posar molt nerviosa, el seu record, aquell soroll que penetrava constantment en la meva ment -tic-tac,tic-tac- el vaig aturar. El so havia desaparegut i el silenci tornava a regnar, el rellotge marcava les dotze i un minut, les agulles ja no es movien, estaven immòbils. El que en aquell moment no sabia era que la meva vida s'havia aturat en el instant en que el rellotge havia deixat de sonar.
A partir d'aquell moment vaig notar com alguna cosa dins meu havia canviat, la beguda ja no em satisfeia, el menjar es convertia en cendres en la meva boca, vaig començar a perdre la noció del temps, havia passat un dia, una setmana, un mes? No volia acceptar el que m'estava passant, però quan la meva mare va morir als vuitanta sis anys i em vaig mirar al mirall la realitat va cobrar vida, tenia l'aparença d'aquella nena de divuit anys, però en el meu interior n'havien passat trenta. N'estava completament segura, aquell rellotge havia aturat la meva vida, o millor dit, l'havia fet eterna.
Per alguns el temps passa a poc a poc, una hora pot semblar una eternitat, per altres mai és suficient i per mi no existeix.
Ara estava sola, qualsevol persona que alguna vagada hagués conegut ja no hi era. Aleshores, aquella frase va tornar a mi “Ab ultima, aeternitas” , a partir de l'ultima, l'eternitat.
