A LA MORT

A LA MORT

M'has robat.
Em vas robar, deixant-me ací sense ell.
I mitja ànima és ja teua
perque va morir també aquell dia.

Ací estic. en aquest moment de temps,
abandonada amb el dolor i els records.
Records que em fan plorar.
Dolça, dolça pena que el manté dins del record.

Iaio, ara he de veure les muntanyes sense tu,
i em sent tan sola...
Ara, solitud, ets benvinguda.
Ara, Mort, et puc cridar a la cara.
Ara puc, sense testimonis,
treure'm a crits el dolor
i el remordiment.

Mort, jo vaig ser el teu còmplice,
la revenja infantil el va matar.
L'implacable sentit de justícia sense pietat
que la joventut em va fer sentir justa
per aplicar-te.
Ara és la meua culpa.

Amor, odi, oposats
que la passió fa iguals.
I el meu dolor no té mesura.
El meu amor tampoc no en té,
envoltat ara pels records...

Abraçant-te, sentint l'olor que feies;
besant-te i sentint la pell vella i gastada
per la vida i per la saviesa
i pel dolor i per l'amor
i pels vells records
i per l'experiència...

Però aquests són els teus termes, Mort;
aquestes són les lleis del teu regne.
Ningú no pot viure per sempre.
I si algú pogués seria pitjor que l'infern,
pitjor que si no haguessis estimat mai ningú,
pitjor que si no t'hagués estimat mai ningú.

Pitjor perque els que estimem estarien morts,
i despullats dels que estimem
la vida seria insoportable.

El meu odi, no, la meva falta d'amor , el va matar.
I així i tot em sent tan traïda perque
no va esperar prou. no va esperar a que jo el ,perdonés.
Però el teu poder és etern, Mort.
Tu també vas trair la polsosa i vella carrasca.
Jo em creia que ell era una presència constant,
que estava més enllà del teu abast...

Mort, si tu el tens,
quan vingues per mi obri la porta
només una mica per deixar-me entrar a mi;
però només una mica, per no deixar que ell se'n vaja
a la immensa i eterna foscor,
per no deixar que se'n vaja una altra vegada
lluny de mi.