A la llunyania

A la llunyania s'hi veu una noia, és una noia que conec i desconec, no l'havia vista mai i des de la distància començo a rumiar. Qui és ella? És el meu somriure, la meva raó per viure. És l'ocellet que canta al meu balcó pels matins i la flassada que em guareix del fred, perquè també la trobo en els moments difícils, llavors per què encara no l'he vista?

Aquesta noia la conec -penso-, l'he vista en altres moments en altres situacions, he viscut experiències amb ella. Són experiències a la llunyania, són experiències molt diluïdes però que les he viscut de veritat. La seva veu ja la coneixia, el seu caràcter ja me'l sabia. És dolça com la mel i sincera com la veritat, tinc ganes d'abraçar-la però em fa por no poder-la deixar anar mai.

A la llunyania la veig, a la llunyania la sento, a la llunyania l'estimo, a la llunyania ploro per ella. Tot des de lluny, tot ho faig apartat d'ella i sense que ella se n'adoni, per ella perdo el seny i perdo el seny per ella. No puc sentir-la encara i començo a córrer cap a ella, les cames agafen embranzida com mai no ho havien fet. El cor se m'accelera i bombeja més sang perquè pugui seguir avançant, mai m'havia donat el cos tanta energia per córrer, li ho agraeixo. La noia està mirant-me, mira cap a mi, crec que m'estima, tanmateix no puc acostar-me a ella, cada passa que faig ella s'allunya més. Corro cap a ella i no em rendeixo mai però ella no ve cap a mi, ella tampoc pot venir i es queda mirant-me des d'allà. Crec que l'he vista plorar, crec que l'he escoltat parlant-me, crec que ella també m'estima però no pot venir cap aquí.

A la llunyania tinc el meu amor i a la llunyania s'hi queda, em resigno i tinc esperança d'un dia poder-la tenir. De moment no puc córrer més, estic esgotat i no serveix de res. El cos comença a fallar-me, no em respon, no em puc moure. El món comença a fer-me voltes i jo començo a volar, volo cap el cel, molt amunt. Em porta cap els núvols...