A finals d'octubre

A FINALS D'OCTUBRE.

L'espera s'eternitza. El cul ben enfonsat entre les mates de neret cobertes de neu.
El blaneig degota, a mil veus, la seva humida melodia, evocant l'alegria del bosc en sentir-se acaronat pel sol revifador de dos quarts d'onze.
Les gotes del desglaç s'escolen de les capçades dels pins resseguint el brancam. Vacil·len uns instants, gronxant-se en les verdes agulles, per saltar al buit fins al meu clatell. Em sento l'esquena molla, els peus glaçats i les orelles enceses pel fred de finals d'octubre. Sacsejat per les esgarrifances, rondino i renego. L'home que m'acompanya, caçador versat, resta impertorbable, menystenint el meu anhel novell.
El sol espetega contra les roques de les canals, vernissa el pelatge dels isards i daura els penya-segats.
Quatre cabres amb cabrits, dos segalls endormiscats i un boc torracollons pasturen ignorant la nostra presència. El boc s'espolsa el gebre dels lloms, aixeca el cap i arrufa el nas impregnat de ferum sexual. Enfollit, frega el banyat en les resseques tiges dels coscolls mentre s'escompixa pels racons i bela orgullós. Les cabres es vinclen, oferint el darrera al mascle delerós, sense saber que des de la baga els vigilen els caçadors.
A l'aguait de l'escamot, sento el tremolor del vell repicant a l'esquerra i confio, pacient, que els isards surtin de la fronda que els empara. Amagats sota la pineda, arraulits rera un rocàs, implorem al vent que no els dugui el nostre delator baf. Que el batec traïdor dels cors resti sord al fons del pit. Tant de bo que els cegui el sol i, enlluernats, no ens albirin des del serrat.
D'imprevist, alarmades per una raó desconeguda, corren les femelles seguides dels cabrits. Els segalls, amb les potes tremoloses i els ulls esbatanats, resten clavats a terra, acollonits. Giren el cap en totes direccions, sense entendre la sobtada fugida de les cabres.
El moviment ens alerta. Cruixen els ossos glaçats i s'esvaeix la feixuga sensació de fred.
El boc, pica de peus a terra manifestant el seu enuig. La mirada, severa, clavada en un punt de la vall. Un competidor, mancat d'harem, s'acosta amb el morro fregant les mates i resseguint el rastre de l'aroma femenina.
En un instant assoleix l'alçada del vell mascle, l'amo del ramat.
És un isard jove i fort i aviat ens adonem del seu enorme banyat, obert, gruixut i llarg. El vell caçador, amb una expressió greu en la mirada, em fa entendre que el mascle foraster és el nostre objectiu.
Els dos isards, tensos, amb els ulls encesos i el llom eriçat, inicien un vell ritual, la disputa aferrissada per l'hegemonia en aquella vall. La cursa al galop llençat i salvatge s'esdevé bogeria. L'un rere l'altre, ignorant l'esgotament i el dolor, recorren el territori des dels cims fins a les valls, des dels cingles fins als torrents.
En els decurs de l'empait, els animals s'acosten a la nostra posició.
L'instint del caçador carrega l'arma, apunta i dispara.
Els ressons del tret s'escampen vall amunt. Cauen tosques de neu de les capçades dels pins. Un vol de gralles s'enlaira sorollós. L'escamot de cabres i segalls fuig aterrit i es perd dins els boscos ombrívols.
El cos de l'animal, ferit de mort, rodola pel pendent nevat i dibuixa un camí vermell. Un camí sense retorn.
Indiferent, convençut de la seva superioritat, el boc del Greixar, l'amo de la vall, observa uns instants l'enemic agonitzant. Sap que ha guanyat la batalla i gira cua arrogant. Torna al costat de les seves cabres amb pas segur, lleuger, àgil i elegant.