A 5000 metres de profunditat

A 5000 METRES DE PROFUNDITAT



No s’ho podia creure, feia tant de temps que buscava dades de l’Atlàntida o alguna pista que li donés llum al que havia dit Plató en els seus diàlegs, que quan ho va descobrir al Google Earth li va semblar impossible. Unes línies formant un plànol de forma quadrada en el fons marí a prop de les Canàries. Va mirar la longitud, i d’una banda a l’altra hi havia més de 160 quilòmetres de distancia. Si era una ciutat submergida, era immensa. Però i si era...Com no ho havia vist ningú?
Ràpidament va buscar informació i va quedar desil•lusionat al llegir un comunicat del Google que deia “Les imatges geomètriques que poden veure en les coordenades 35º 15’ 15” N i 24º 15’ 30,53”O, en el Oceà Atlàntic eren tan sols errors de les balises de medició” Pobre il•lús! És pensava que havia trobat el secret i ara tot quedava com abans.
Per uns moments va estar a punt de tancar l’ordinador i deixar-ho córrer, però com si una veu li digues “segueix buscant” el Marc va mirar les coordenades del que havia trobat...31º 15’ 58.65”N – 24º 27’ 50.13”O Ostres! No eren les mateixes que deia el comunicat, com podia ser?...Un altre “error” de Google?
Un cop va saber això va mesurar el que hi havia entre les dues coordenades i va tenir la sorpresa que les separava la petita distancia de més de 460 quilòmetres...460 quilòmetres no és d’aquí a la cantonada –Va pensar - Decidit va començar els preparatius que el podrien portar a un viatge al•lucinant. Que hi podia perdre, un parell de milions de euros? El negoci que havia heretat del seu pare en donava deu cada dia. Què podien suposar aquets dos milions en els seus comptes?
Dos mesos li va costar envoltar-se dels millors geòlegs, oceanògrafs, enginyers navals i científics que li donarien el que ell volia...L’oportunitat de buscar i potser trobar el que molts havien somiat...L’Atlàntida.
Els geòlegs van inspeccionar a on es trobaven les coordenades i van coincidir que una mica més al Nord s’ajuntaven dues plaques tectòniques molt importants, la Placa Eurasiàtica i la Placa Africana. A més a més en el centre del Atlàntic també la Placa Nord-americana exercia pressió, o sigui que si en algun lloc hi havia hagut un esfondrament colossal, podia ser allí...
El Marc aquella nit va somiar amb la monumental illa que s’elevava en mig del Atlàntic entre la Península Iberica i les Illes Canàries. Va veure clarament aquella civilització que havia arribat a uns coneixements que la resta del món ni podia somiar. Es remuntava a més de 10.000 anys abans de Crist i es pensaven que amb els seus coneixements res els podria aturar. Però igual que en el dia d’avui la Terra els va demostrar que no eren res. Tan sols petites formigues que es creien Déus i que la Natura els va espolsar com si fossin puces.
Va veure com les tremolors feien caure els seus edificis de molts pisos d’alçària. Com l’illa s’enfonsava sencera a dins la mar i les aigües del Oceà l’engolien sense pietat. Els científics i la classe alta i per suposat els sacerdots, setmanes abans ja havien embarcat cap a diferents punts. Uns cap el gran continent de l’Oest, altres cap al Est per resguardar-se darrera del que més tard es va anomenar les columnes de Hèrcules. Però la resta, van morir sense saber que passava...Però era tan sols un somni.
El Marc no se’n podia fiar, encara tenia dubtes i va investigar per altres conductes, diguem, menys transparents. Semblava que tot el que es referia a aquesta informació estava bloquejat, ocult, sense sortida. Ningú en sabia res, ni en volia saber res. Com si hi hagués un missatge encriptat de...”TABÚ”
Tot i així va voler tirar endavant l’expedició. Hi havia alguns problemes a resoldre. Primer la fondària a on es trobava. A més de 5000 metres. No hi havia cap submarí tripulat capaç de baixar-hi sense explotar com un globus. Tan sols ho havien aconseguit algun batiscaf, però els seus moviments eren molt reduïts. I l’altra que si aconseguien un hipotètic submarí que hi baixés, com hi podrien baixar sers humans sense perdre l’enteniment o la vida per la pressió?
Van ser els dos mesos amb més intensitat de la seva vida. Primer va trobar un enginyer que li va mostrar una idea i que els oceanògrafs van dir que era una bestiesa i que no es podria fer. El problema és la pressió, doncs el submarí aniria ple d’un líquid que contrarestaria la pressió del exterior. Al no anar buit el submarí aguantaria. Però i les persones que hi anirien a dins com s’ho farien?
No va tardar gaire a trobar la resposta. Ja hi havia en el mercat escafandres que en comptes de fer servir l’aire per respirar, feien servir un compost líquid oxigenat que equilibra la pressió del pulmons i així poden anar a profunditats molt superiors. A més a més a dins del submarí la pressió estaria controlada, semblava una utopia però en realitat, si funcionava era perfecte!
Les proves van ser un èxit. El Submarí per control remot va baixar a 6000 metres sense cap entrebanc. Llavors es va rodejar dels millors escafandristes, que no van tenir cap problema en habituar-se al nou sistema de respiració amb el líquid oxigenat. Com que el Marc volia baixar amb ells ho va haver de repetir més d’un cop, ja que li veien basques i li semblava que s’havia d’ofegar. A final ho va aconseguir i tot ja estava a punt per la gran Odissea, tan sols faltava una cosa. Com que el submarí aniria ple de líquid i les escafandres també, no hi havia manera de que poguessin parlar, per això van col•locar en els seients un teclat i una pantalla. Així es podien comunicar sense problemes. Una vegada sortissin al exterior, si ho feien, portarien un petit teclat i pantalla al avantbraç. Això si que era especular, no sabien quin efecte tindria en els seus sentits la pressió a aquella profunditat, ni si podrien veure el que escrivien. Tot i així van fer proves a dins a l’aigua sense cap mena de llum i els resultats van ser espectaculars.
Per finalitzar tota la preparació van demanar tots els permisos necessaris i va quedar estranyats al veure que com que aquelles coordenades estaven en aigües internacionals, les exigències van ser mínimes. És clar que no van dir a que hi anaven, sinó que era un viatge de plaer i pesca van ser suficients per tirar-ho endavant. Si més no al portar la documentació del vaixell, no hi havia dubtes de la solvència, tan econòmica com de reputació del propietari.
Després de afinar en les inclemències del temps i que no es trobessin en mig d’una tempesta, es van fer a la mar.
El vaixell que havia comprat era tota una meravella, fabricat a Mònaco per les drassanes Wally Yachts, havia combinat un exterior de faula de setanta metres d’eslora amb un interior preparat per l’aventura que volien portar a terme. La quilla del vaixell s’obria per poder fer baixar el submarí sense que es veiés des de l’exterior. Per davant tenien més de 2700 quilòmetres de navegació, des de Barcelona fins al punt d’arribada. Encara que amb la seva velocitat de creuer de 60 nusos, sinó haguessin parat ni minorat la marxa, tan sols haurien tardat 24 hores, més o menys, a arribar-hi.
Quan van haver salpat i el Marc va fer números. Aquells dos milions s’havien convertit amb 30. Aquell vaixell l’hi havia costat un ull de la cara, però creia que era una bona inversió. Al cap i a la fi ja feia molt de temps que es volia canviar el seu iot de trenta metres d’eslora per a una cosa semblant.
La travessia va ser calmada i amb un cel blau sense núvols. La mar semblava donar la benvinguda a aquell vaixell i als seus tripulants que anaven a la recerca d’aventura, retrobar la famosa Atlàntida.
Quan el GPS va donar les coordenades exactes, el vaixell van llençar l’ancora, tot estava en el seu lloc. Allí a més de 5000 metres de profunditat els esperava, potser un somni, però encara que no trobessin res seria una gran aventura.
La nit abans del dia D, el Marc no podia dormir. El silenci de les agencies de tot el món sobre aquell lloc l’havien esperonat encara més per continuar amb l’aventura, però un petit núvol de recança s’alçava en l’horitzó dels seus pensaments. I si hi havia alguna cosa més, allí a sota, que no volien que es descobrís? Però si fos així ja els haurien aturat! Mentalment va repassar el que necessitaria per la immersió i així és va adormir.
El matí del següent dia tot estava a punt. El submarí amb capacitat per quatre persones flotava a sobre l’aigua que deixava passar la quilla ja oberta del vaixell. Els quatre argonautes, ja que van batejar el submarí amb el nom de Argos, s’estaven posant les escafandres tot comentant els preparatius i el recorregut a fer...més de 5.000 metres de profunditat.
Un cop van haver comprovat que tot estava bé, els controls i tots els aparells electrònics van entrar i es van col•locar en els seus respectius llocs. El Marc ocupava el seient del copilot donat que aquesta nau portava un excel•lent vidre de metre per dos metres d’un grossor de quatre centímetres. Realment no era necessari ja que al inundar l’interior de líquid la pressió es compensaria i no patiria tant el vidre. O sigui que el Marc volia tenir un lloc privilegiat en l’aventura que anaven a començar.
El líquid que entrava a dins del receptacle era aigua del mateix mar perquè es compensés la pressió, ja que les sofisticades escafandres portaven calefacció. Heu de pensar que a 5000 metres la temperatura mitjana del aigua és de 2 graus, o sigui que fa molt fred. Poc a poc les escafandres es van omplir del líquid oxigenat. El primer moment la sensació de que t’ofegues dona pas a una sensació de relaxació i després al control. Per poder veure-hi es van col•locar unes lentilles especials. Ja que sinó la seva visió hauria estat borrosa.
Van provar els teclats per comunicar-se i al veure que tot funcionava el Marc va donar l’ordre d’immersió. La baixada l’havien de fer donant voltes com un tirabuixó, ja que si baixaven molt ràpidament no tindrien temps d’acostumar-se a la pressió i podrien desmaiar-se. Des de el vaixell tenien un control remot per si fallava alguna cosa o si els aventurers no podien maniobrar el submarí. Un cop es va inundar l’habitacle l’aventura ja estava servida.
Sense haver de fer gaire força els motors dels submarí roncaven lleugerament. La temperatura del aigua era ja de 20 graus i baixava a cada metre que descendien. Quan estaven a uns tres-cents metres de profunditat en les pantalles va aparèixer un comunicat dels seus companys del vaixell....
“ Acaba de passar un avió del exercit de USA i ens ha dit que havíem de marxar d’aquí, doncs al ser aigües internacionals, la ONU vol fer d’aquí a dues hores un simulacre de batalla naval... Què fem? “ - Demanaven els de a d’alt. –
“ Això em fa mala espina, millor que marxeu i ens veniu a buscar dintre de 5 hores. Si hi ha maniobres de guerra ja ens en pescarem alguna per surti’ns-en” - Va contestar el Marc, estaven a massa profunditat per tornar enrere, tenia la sensació de que l’hermetisme que havia trobat en les seves indagacions portava a un intent de que no baixéssim.
Cinc-cents, vuit-cents, mil metres de profunditat. Cada cop la foscor era més intensa. La poca llum que quedava era com un espectre gris cada cop més apagat. Mil metres després tan sols les llums del submarí donaven una mica de claror als pocs metres que il•luminaven amb claredat, més enllà...res.
Al baixar tan a poc a poc i donant voltes d’espiral la sensació de pressió s’anava aclimatant als seus cossos. La comunicació entre ells era fluida i amb algunes traces de conya...que podien fer? Els sensors els estaven indicant que encara els quedaven més de dos mils metres per arribar al fons i el sonar no els aclaria si allí a baix hi havia alguna cosa. Les seves escafandres tenien una autonomia de deu hores. Després i encara que sembli un acudit...moririen ofegats pel mateix líquid que els estava deixant respirar.
Va ser als tres mil metres quan un dels motors es va parar de cop. El Hans que era el pilot el va apagar i van continuar amb l’altre tan sols compensant la direcció. Si parava del tot els motors caurien en picat al fons, ja que el submarí no flotava, tan sols els motors graduaven el moviment. El Hans va aconseguir primer parar la caiguda en picat i després mitjançant la propulsió cap a baix del motor, mantenir l’estabilitat i la fondària. Havien de mirar que havia passat, amb tan sols un motor no podrien acabar l’aventura, era massa perillós.
Dels altres dos companys en Lluís i en Robert, era en Lluís el mecànic especialista, ell havia supervisat tot el muntatge dels propulsors. No hi havia gaire cosa a dir. Van obrir la comporta que donava al exterior i lligant un cable a l’escafandre i al submarí va sortir amb una llanterna i les eines per intentar arreglar l’averia.
Fent moviments com els submarinistes es va apropar a poc a poc a la part del darrera de la nau i quan va tenir el motor a la vista...La sorpresa va ser molt gran al veure que una mena de meduses havien tapat la sortida del propulsor. Instintivament va mirar al seu voltant fent anar la llum de la llanterna a una banda i a l’altre, però res. Se sentia el seu cor bategant com si l’hi hagués pujat al cap, però a poc a poc es va tranquil•litzar.
Amb calma va explicar, per el teclat que portava al avantbraç, el que havia trobat i després de netejar les restes d’aquells estranys animals, va demanar al Hans que provés si funcionava, però en compte, no volia que el submarí sortís disparat i ell fer esquí de profunditat. La prova va sortir bé i la immersió va continuar. Quatre mil metres i el perfil del fons marí ja era una mica més visible pel sonar, però a part de veure els diferents nivells de les muntanyes no hi havia cap més detall.
Va semblar que a mida que passaven dels quatre mil cinc-cents metres, la pressió els atordia una mica. Els seus moviments eren més lents i els costava més reaccionar. El Hans va aconsellar baixar encara una mica més lents, s’havien d’acostumar i cada cop la pressió es feia sentir més. Si no hagués estat per les escafandres i el líquid especial, hauria fet estona que haguessin explotat els seus pulmons. En canvi el submarí resistia sense gemegar.
De cop és van quedar de pedra al veure unes llums verdes i blanques que com estels omplien tot el seu voltant. Quan van travessar-les van observar que eren petits animals transparents que emetien diferents tonalitats de llum, des de la blanca fins a la verda més intensa. El Hans els va explicar que molts mariners havien vista aquestes llums i és pensaven que eren sers o naus que estaven a dins del mar, però a aquestes profunditats semblava impossible.
A mida que s’anaven apropant al seu objectiu, va semblar que la vida animal tornava a aparèixer. Peixos transparents amb fabuloses dents, altres amb apèndix lluminosos per atreure les seves preses. Formes mai vistes dansant plenes de vida. Aquell espectacle va deixar als quatre bocabadats i va ser llavors quan ho van veure...Una llum atenuada sorgia del fons. Semblava un altre ser lluminós, però de proporcions gegantines. No podien veure encara que o qui era, però a mida que anaven baixant cada cop es feia més i més gran. Va ser en aquell moment quan el Robert els va comunicar que miressin les imatges del sonar...I van quedar atònits al veure els perfils que allí si podien observar. Formes triangulars de totes mides es dibuixaven en el fons marí. Si en els dos-cents metres que els quedaven hi havia tanta llum, volia dir que allò que encara no sabien que era, deuria ser immens. En Robert va fer els càlculs i els va dir que la llum cobria més de cent cinquanta quilòmetres quadrats. Els últims cent metres de descens van ser espectaculars...
Gràcies a la gran llum que els envoltava per a tot arreu van poder meravellar-se del que hi havia al fons. Com el que veu una gran ciutat des de l’avió quan va aterrar de nit, davant seu s’estenia una xarxa immensa d’avingudes, edificis transparents en forma de piràmide tan alts com dues vegades les torres més altes de qualsevol de les ciutats que haguessin vist mai. L’aparell de profunditat els marcava 5.100 metres i encara els faltava una mica més per poder apropar-se a aquella meravella, però de sobte va semblar que s’haguessin aturat. Els motors es van parar i una força desconeguda els arrossegava cap a una d’aquelles estructures gegantines. A mida que s’apropaven veien milers de esferes de llum de tots colors que passaven quasi tocant-los i anaven canviant de tonalitats. Després de vint minuts de recorregut per entre aquelles avingudes plenes de llum i esferes, van parar en el vèrtex d’un d’aquells edificis. Un cop es van haver aturat i com si l’edifici es desfés, van ser engolits cap al seu interior quedant atrapats dins d’un cub lluminós i opac.
Què podien fer? La gran pregunta de qui es troba en una situació com aquella. Serien hostils? Sinó els havien destruït, cosa que no els hauria costat molt, segur que al menys no els voldrien matar, per el moment.
És estrany com en la ment humana, el primer que un pensa és...Està en perill la meva vida? Segur que nosaltres si que seriem perillosos per un altre espècie. La nostra por ens porta a ser violents.
No van tardar en saber que havien de fer. De cop en les seves pantalles va aparèixer un missatge, clar i entenedor...”No tingueu por, esteu sans i a estalvi”
Clar si que ho era i entenedor també, però com que la raça humana no és de fiar, potser aquells sers tampoc. Però pocs segons després va notar com l’aigua que hi havia al seu voltant baixava de nivell fins a quedar el submarí sol en mig de la gran sala quadrada. Ja no hi havia aigua. Va ser llavors quan van rebre un altre missatge...”Us podeu treure les escafandres sense temor aquí podreu respirar” Uns és van mirar als altres mentre sortien del submarí. Aquell pas era molt arriscat, sinó hi havia aire respirable tot hauria acabat, ja que al treure l’escafandre perdien tot el líquid oxigenat i encara que en tenien algunes carreges al submarí, sinó hi havia aire que respirar no hi hauria temps de recarregar-ho.
Va ser el Hans el que va escriure en el teclat del avantbraç i ho van veure en les seves petites pantalles els altres...”Sinó ens han matat fins ara, perquè ens han d’enganyar” I poc a poc es va treure el casc de l’escafandre tot expulsant el líquid oxigenat que encara tenia a dins els pulmons...poc després una alenada d’aire respirable els omplia. Al veure que funcionava, la resta de companys van fer el mateix.
Allí estaven, en el fons del mar, a més de 5000 metres de profunditat i respirant com el que res. La Sala tenia les parets blanques, transparents i al mateix temps opaques. El silenci era absolut. El Marc va mirar el cronòmetre incorporat a l’avantbraç i va veure que ja havien passat tres hores des de que van començar a baixar. L’ascensió seria encara més feixuga ja que s’haurien de anar acostumant a la pressió i no podrien pujar tan ràpid com havien baixat, la descompressió era molt important i el submarí feia el paper d’una campana de descompressió a mida que anaven pujant, però i els seus companys del vaixell, què pensarien quan passessin les hores i no sortissin. La comunicació amb ells a aquella profunditat era impossible.
Tot això ho va comentar als seus companys i de sobte va aparèixer un ser travessant la paret com si res. Tots el van mirar expectants, les seves il•lusions de trobar-se amb extraterrestres de formes estranyes es va esvair de cop. Davant seu tenien a un ser d’aspecte completament humà, de formes molt estilitzades i vestit amb una mena de mono, com el que porten els astronautes per anar a dins de la nau. Els va mirar un per un mentre s’apropava sense dir res cap a ells. Els quatre argonautes van quedar petrificats sense saber que fer, ni que dir. Esperaven que l’altra ser comences una mena de conversació en ves a saber quin idioma, però el silenci va continuar uns segons més. I va ser llavors quan van escoltar la seva veu amb unes paraules que no coneixien, però que entenien a la perfecció. El Hans ho va sentir en alemany, el Marc i el Lluis en català, el Robert en anglès. Una mena de telepatia els havia envaït...
- Benvinguts! Espero que no us hagi fer cap mena de recança trobar-nos, de fet ja sé que volíeu saber d’aquest lloc. Hi ha moltes coses que segurament voldreu conèixer i que amb molt de gust us explicaré. També sé que esteu preocupats per dues coses...Com tornareu a pujar i si els vostres companys us esperaran el suficient o es pensaran que us ha passat alguna cosa.
Per la vostra tranquil•litat us he de dir que no heu de témer pel problema de descompressió. Aquesta càmera a on heu estat és una càmera de descompressió molt avançada. Com podreu veure després, nosaltres entrem i sortim tot sovint sense fer aquest ritual. I l’altre problema ja ha estat solucionat, hem enviat un missatge als vostres companys, com si fóssiu vosaltres dient que tornin dintre de cinc hores ja que no heu trobat res i la descompressió tardarà una mica en poder deixar-vos sortir. Amb ells els hi ha semblat bé, ja que tenien els avions de la NASA sobrevolant-los demanant que s’allunyessin.
- De la NASA, però no eren de la ONU? Va comentar el Marc.
- Aquesta zona la “protegeixen” els senyors de la NASA des de que el primer satèl•lit ens va descobrir, ara fa molts anys. Però veniu amb mi que us ensenyaré una mica de que va tot això...
Els quatre van seguir al estrany ser que va travessar la paret blanca sense esforç i ells al seu darrera. Per un moment van tenir una sensació de calfred al quedar en mig d’una mena de càmera d’aïllament...
- No us preocupeu, aquest càmera és per descontaminar els possibles gèrmens que portéssiu del exterior. Aquí us podeu canviar. Com observareu hi ha granotes de treball suspeses a aquest costat. No tingueu por per les mides, aquests vestits s’acoblen a qualsevol. Quan hagueu acabat podeu travessar tranquil•lament al altra banda que us estaré esperant.
El ser va desaparèixer darrera de la paret blanca que segurament donava a dins del edifici. Potser després podrien veure alguna cosa més. Van especular entre ells.
No hi van haver gaires comentaris, encara no sabien a que avenir-se, no havien vist prou per imaginar-se que els esperava. Encara que poc després ho sabrien.
Una vegada es van haver canviat, es miraren els uns als altres sense dir-se res per veure qui era el primer de travessar la paret que els separava del desconegut. Amb una mirada, un somriure i un moviment d’espatlles el Marc va passar al altra cantó.
A l’altra banda els esperava aquell ser. Amb els ulls ven oberts els quatre van començar a meravellar-se del que estaven veient. Davant seu hi havia les estances d’un edifici tot transparent. El terra era blanc, però les parets totes eren transparents i deixaven entrar un lluminositat molt especial que veia del exterior. No podia ser del Sol van pensar ràpidament tots ells. Mentre ells observaven el voltant, podien veure com altres sers com el que els estava acompanyant anaven amunt i avall, mirant-los de reüll però seguint la seva marxa sense aturar-se. A fora del edifici un transit frenètic de esferes anava a munt i avall sense topar unes amb les altres.
Al veure’ls tan entusiasmats el ser no va fer cap comentari i va deixar que admiressin el que els envoltava. Quan poc després li van dirigir la seva mirada, va ser llavors quan va començar a parlar...
- Perdoneu que encara no m’hagi presentat, esperava que ja estiguéssiu en condicions per fer-ho. El meu nom és Sagres i sóc...com dir-ho...El Ministre d’Afers Exteriors. Com podeu suposar no rebem moltes visites dels terraquis ( tot fent un somriure contingut ). És tot un atreviment baixar fins aquí i més per afany d’aventura com la que us ha portat a vosaltres. Ja feia uns dies que us estàvem seguint la pista. Els nostres espies ens havien dit que teniu aquestes intencions i com és natural no és cap molèstia per la nostra part rebre al qui vol saber sense cap mala intenció.
- Aquest descobriment per nosaltres és meravellós, sabia que l’Atlàntida havia existit, però no m’imaginava que encara estigués...Viva (Comenta el Marc tot nerviós).
- En realitat mai ha deixat d’estar-ho.
- Però, i l’esfondrament, els terratrèmols, deurien morir molta gent. (Exclama el Hans)
- La veritat és que no. Ja s’havia previst feia molt de temps que hi hauria un cataclisme i és va fer el necessari perquè no passés res del que us penseu. Alguns no van tenir confiança en les nostres defenses i van emigrar cap a América i altres van arribar travessant la Mediterrània fins a Egipte.
- Per això les construccions piramidals d’Amèrica i d’Egipte, però esteu vivint a més de 5000 metres de profunditat. Com ho vareu poder fer?
- Tota aquesta extensió d’edificis, en realitat són un de sol, una gran nau que envoltada d’una protecció invisible ens manté aïllats de qualsevol perill. Quan tot va començar a trontollar i les aigües ens van envestir amb tota la seva fúria, la defensa va aguantar i vam decidir viure al fons del oceà. Ja feia molt de temps que havíem fet aparells capaços de baixar i pujar a altes profunditats. Al fons havíem trobat combustibles de totes classes i la mateixa agua ens donava l’oxigen suficient per poder respirar sense problemes. I la pressió no ens afectava gràcies a un sistema molt sofisticat. Primer ens quedàrem aquí esperant que tot es calmés i després ens varem acostumar a viure lluny dels afanys de poder de la resta de món que els nostres compatriotes van convulsar.
- Com és que mai hem sentit a parlar de vosaltres, si sortiu i entreu com voleu. (Demana el Lluis)
- Si que heu sentit a parlar de nosaltres. Som els famosos “Ovnis”, els extraterrestres que han fet somiar tantes coses. Això i molta imaginació han fet possible llegendes que han donat la volta a tot el món.
- I la NASA, saben que esteu aquí per això estan patrullant l’exterior. (Explica el Robert)
- És veritat que saben que estem aquí i des de fa molts anys. No tant sols ells sinó molts governats ho saben. Però tenim un pacte. Ells es beneficien dels avenços que de mica en mica els anem donant i ens deixen en pau. La veritat és que nosaltres els deixem en pau a ells ja que ells no saben estar en pau entre ells. En el seu moment ja van intentar conquerir-nos i els vam demostrar que per ara no era possible. Ara sembla que estan maquinant alguna cosa, però espero que sigui tan sols una falsa alarma.
- Avenços? (Demana el Marc)
- Sí, moltes coses que semblen sorgides de nou i que revolucionen la vida de la gent, en realitat fa segles que nosaltres ja les coneixíem, però el ser humà no està preparat per rebre tot aquest saber de cop i ho hem de dosificar. Però ara deixeu-me que us ensenyi una mica el que vosaltres en dieu “Atlàntida”, seguiu-me!
Mentre anaven contemplant els milers d’edificis piramidals que de totes les mides omplien aquella immensa vall en el fons del mar, Sagres els explicava el perquè de les formes piramidals i que eren aquelles formes esfèriques que rondaven amunt i avall que segons ell eren els vehicles que feien servir per trasllada’ls d’una piràmide a un altra. També va explicar que hi havia formes de viatjar més còmodes però que com a la resta de la terra no donaven tanta independència. I ara ens ensenyaria com eren. Van arribar a una mena de plaça plena de tubs opacs que els atlàntics s’introduïen en el seu interior travessant les parets. En Sagres es va parar davant d’un d’aquells tubs i els va parlar...
- Aquets tubs travessen tots els edificis. Cada edifici té un número i tan sols hem de pensar a quin número volem anar per arribar-hi en un tancar i obrir d’ulls. Més ràpid impossible, però encara hi ha individus que prefereixen la llibertat d’anar per el exterior i contemplar la bellesa de les edificacions, dels jardins que hem creat, en el fons no deixen de ser uns romàntics. Ara estem en el número 1230 i només heu de pensar en el número 1 perquè allí ens trobarem tots. No tingueu por ja veureu que és molt senzill.
El Sagres va travessar la paret del tub i els demés el van seguir i el Marc va ser el últim. Quan va travessar la paret va sentir la sensació de ingravidesa. Tot era lluminós, era tan relaxant que per uns moments va perdre la noció d’on estava fins que va escoltar a dins seu la veu del Sagres que li deia...”Pensa en el número 1, sinó no ens podràs seguir...” I així ho va fer i al instant es va trobar travessant la paret d’un d’aquells tubs i arribant a on estaven els seus companys tot somrients i acompanyats del Sagres...
- Què hauria passat si no hagués pensat en cap número? Va demanar el Marc tot encuriosit.
- Doncs que el sistema t’hauria expulsat suaument altra cop a la gran sala. És una mida de seguretat per si algú perd el coneixement, ja que una exposició no controlada podria perjudicar al individu. Però ara us ensenyaré una mena de Museu d’Història perquè comprengueu una mica la nostra civilització.
En l’edifici número 1 hi havia totes les sales de ciència, la recopilació de tots els coneixements d’aquella civilització a on els estudiants i demés atlàntics podien anar a experimentar, aprendre, estudiar, meditar o simplement observar una història tan espectacular i fascinant, com antiga.
El Sagres els va deixar davant d’una paret transparent mentre els deia...
- Les imatges que veureu, algunes són reals i altres reconstruccions del que va ser. No us espanteu, ja que us trobareu a dins de la història com si la estiguéssiu vivint. No us pot fer mal res el que hi ha. Encara que els escrits que vagin apareixent no els comprendreu el missatge del que volen dir el rebreu de la mateixa manera que m’esteu entenent a mi. Tan sols us faré un resum, ja que si volguéssiu conèixer tota la nostra història no hi hauria temps suficient en una vida per estudiar-la. Segurament no podreu visitar res més ja que us estan esperant i al no estar acostumats al sistema de regulació de la pressió podríeu tenir seqüeles al tornar al exterior.
Cap dels components de l’expedició semblava tenir ganes de demanar res, aquella aventura era tan fascinant que no podien triar quines preguntes volien fer, eren tantes que valia més deixar que tot fluís per si mateix.
De cop i volta es van trobar a les fosques. Uns es van mirar als altres però van comprendre el que els havia dit en Sagres. Un punt de llum va aparèixer del no res i una explosió de colors va omplir tot el seu volant. A una velocitat increïble van anar veient com es formava l’Univers. Les galàxies, els sistemes solars , els estels, els planetes, la vida.
Van veure en un moment l’evolució de les espècies, les lluites per sobreviure en ambients hostils. Com desapareixien i tornaven a aparèixer sers increïbles que després tornaven a desaparèixer. Una evolució cruel, la llei del més fort, la llei de supervivència. Van veure com civilitzacions anteriors al atlàntics conquerien la Terra i també desapareixien. Van comprendre que el planeta era viu i tenia canvis dràstics periòdics que feien que tot ser viu que hi havia en ell desaparegués per donar pas a nova saba. Els sers humans ens creiem el amos però el nostra regnat era un segon en el temps en comparació a altres sers que havien viscuts i conquerit el planeta pensant que podrien gaudir-ne per sempre.
Van veure com les guerres van fer estralls molts mil•lennis abans que l’home tal com el coneixem poblés la Terra i de les restes van renéixer un poble amb increïbles coneixements, però el planeta sense odi els va castigar destruint la seva creació. Uns van anar a Amèrica, d’altres cap el Mediterrani, d’altres van arribar fins a Asia i per últim uns altres que es van quedar i separar dels demés per no tornar a cometre les mateixes equivocacions, els “Atlants”. Ells van intentar guiar a la resta dels pobles pel camí de la pau, van intentar-ho de totes les maneres, però el segell de la violència sempre els portava a cometre atrocitats més i més grans. Els Atlants els donaven coneixements per millorar, però ells els transformaven en armes per destruir. I va ser llavors quan els Atlants van desaparèixer com a Déus i van oblidar als homes fins que els homes van evolucionar i els van descobrir. En el fons no hi havia a on amagar-se. La Terra és un planeta petit.
Quan ja semblava que la història s’havia acabat i el Sagres tornaria al seu costat ho van veure. Estaven en el fons del mar i podien veure la immensitat de les construccions piramidals. De cop tot el fantàstic conjunt es va començar a moure i com si fos una colossal nau va emergir des de el mar fins arribar a la superfície. Però no s’aturava allí sinó que elevant-se per sobre l’oceà sortia de la Terra i desapareixia espai enllà.
Com despertats d’un somni els quatre argonautes es van trobar altra cop en la gran sala i al seu costat en Sagres...
- Què us ha semblat? Aquesta és la nostra història.
- Hi el tros final, què vol dir? Va demanar el Lluis.
- Haurem de marxar, sinó hi hauria una guerra contra vosaltres. L’home no pot suportar no controlar el seu destí i es pensa que controlant als demés el controla. Ja no us podem ajudar més, l’evolució del home està llesta i ara el seu destí està en les seves mans.
- Però a on anireu? Pregunta el Marc.
- L’Univers és molt gran. Potser tornarem d’on vàrem venir.
- No sou d’aquí? Exclama el Robert.
- I vosaltres tampoc. Encara que ara no ho entengueu, algun dia ho fareu. El Big-Bang va portar la nostra essència a aquest Univers, però veníem d’un altra lloc i allí intentarem arribar. Encara tenim una mica de temps, ara anirem a la sala de la ciència, prepareu-se el que veureu no ho ha vist quasi ningú.
Passant per un altra conducte van arribar fins una gran sala a on no hi havia res. El Sagres se’ls va mirar i va dir...
- Obriu la vostra ment, el que veureu ara us semblarà tret d’una pel•lícula de ciència ficció, però creieu-me tot el que veureu existeix.
De sobte, davant ells i en mig de la sala van començar a aparèixer aparells mai vistos que el Sagres els anava explicant perquè servien. Des de màquines que feien augmentar la capacitat cerebral a teleportadors que podien enviar objectes a qualsevol lloc a on n’hi hagués un altra. Naus que podien volar a velocitats molt superiors a les de la llum i coneixements dels forats de cuc que feien que les distàncies entre galàxies es reduïssin moltíssim. Sagres ho explicava en un llenguatge tan senzill que els quatre els va semblar entendre el perquè i el com de cada objecte. Mig hora després la sala va quedar solitària tal com l’havien trobar al arribar...
- Ja veieu que la senzillesa és el punt més important per aconseguir l’èxit. Els objectes i aparells que heu vist són el treball de milions de atlants en mils d’anys per aconseguir un equilibri entre el ser i la matèria. L’home encara està molt enrederit. Encara no s’ha adonat que en el fons tota la matèria del Univers és una sola, un sol conjunt...
Quan encara sonaven aquestes paraules en els cervells dels quatre argonautes, va aparèixer un altra ser igual al Sagres i mirant-lo va semblar que s’estaven comunicant. Els quatre no escoltaven res del que estaven pensant, però van veure com la cara del Sagres expressava preocupació. Poc després l’altra ser va desaparèixer per una de les parets de la sala tal com havia arribat...
- Passa alguna cosa? Va pensar el Lluis i també la resta.
- Tindreu que marxar el més aviat possible. Sembla ser que els nostres amics de la NASA i aliats volen fer una incursió per veure si són prou forts per envair-nos.
- Però perquè voldrien fer una cosa així? No els doneu nous invents, nova tecnologia a canvi de deixar-vos en pau? Demana el Hans.
- Tot és gràcies a que fa poc deixàrem entrar a una comissió de tots els aliats i deurien veure que el que els hi donàvem no era suficient i volen saber fins a on poden arribar per aconseguir-ne més. Pobres il•lusos, la tecnologia que els hem estat subministrant és prehistòrica. Tal com heu vist vosaltres, això és com un museu de la ciència, el passat de la mateixa. El present no té res a veure. Però ho sento molt, no podreu estar aquí quan ells arribin, heu de tornar al vostre vaixell.
- Però tardarem tan a pujar que segur que estarem al mig de la lluita. Contesta el Robert.
- Amb la nostra tecnologia dintre de deu minuts ja estareu en el vostre vaixell.
- I la pressió, a aquesta velocitat ens matarà. Replica el Lluis.
- No us preocupeu, no us passarà res, seguiu-me.
En pocs minuts, i fent sevir els sistemes de transport entre edificis, van arribar a on es trobava la sala anterior a on havien deixat el submarí. El Sagres va parlar per última vegada...
- Poseu-se les escafandres, però no caldrà que torneu a fer servir el líquid oxigenat.
- Morirem ofegats! Va exclamar el Marc.
- Heu de tenir fe en nosaltres, sabeu, perquè ho heu vist, que això no és cap inconvenient per nosaltres. Un gran bombolla envoltarà el vostre submarí i l’ajudarà a enlairar-se mantenint la pressió perquè no tingueu cap problema. Al mateix temps ja hem avisat als vostres companys perquè us vinguin a recollir a uns quants quilòmetres més lluny de les maniobres. Així no patireu cap entrebanc.
- I vosaltres? Va demanar el Lluis.
- No patiu. Fa temps que, com us he dit, volem intentar buscar d’on va néixer l’Univers. Ens esperàvem per veure si l’home aconseguia l’equilibri, però veiem que això tardarà més del que ens pensàvem. Em sap greu per persones com vosaltres que mereixeríeu conèixer moltes coses que us són negades, però la humanitat ha de seguir evolucionant sense nosaltres, potser així a petites passes trobeu realment el vostre camí.
- No ens veurem més, no? Demana el Hans.
- No Hans, ara el futur serà vostre. Ja sé que ningú us creurà, val més que no ho digueu i ho deixeu així. Vosaltres sabeu la veritat, intenteu fer que l’home segueixi el camí més recta. Encara que us penseu que no podeu fer res, heu de mirar amb ulls de futur. Un home sol no pot moure muntanyes, però milions d’homes poden canviar el món. Ara vestiu-se i marxeu, potser ens retrobarem en un altre lloc i en un altre temps.
Els quatre es van vestir amb les escafandres i van travessar la paret que els va portar fins el submarí, van pujar i en el aquell moment una bombolla els va cobrir. L’aigua va començar a entrar a la sala i van veure com tot quedava inundat sense que entrés ni una sola gota d’aigua a dins de la bombolla. Aquesta va començar a moure’s i va travessar la paret del edifici. Ells van poder comprovar que l’agitació de bombolles d’abans havia desaparegut. Tot estava il•luminat però solitari, tan sols ells es movien per entre els edificis enlairant-se ràpidament.
Poc a poc van anar perdent la visió de la llum del fons del mar. Els indicadors del submarí els marcaven la rapidesa de l’ascensió. Tot era fosc i la sensació de velocitat els feia patir per la descompressió. Però res va passar i poc més de vuit minuts després ja van començar a veure claror a sobre els seus caps. Mentre acabaven de pujar es van posar d’acord en l’explicació que els donarien als del vaixell. La vida després d’allò no seria la mateixa.
A mida que s’acostaven a la superfície, la bombolla s’anava fent cada cop més transparent. Per un moment van tenir por de que desaparegués i els deixés sense protecció i sense aire per respirar. Però no va passar res i la bombolla els va portar fins a sota el submarí. Quan van ser a dins ja era del tot transparent i va desaparèixer. Els companys del vaixell, que els esperaven, no van notar res. Tan sols van fer el comentari de que s’havien tret molt ràpidament els cascs de l’escafandre.
Un cop van haver explicat la història que entre els quatre s’havien inventat, van posar rumb cap a Barcelona. A l’horitzó veien volar helicòpters i navegar vaixells de totes classes. De mica en mica els van perdre de vista i quan es va fer fosc ja estaven a uns tres-cents quilòmetres d’on havien fet la immersió i llavors ho van començar a veure.
Semblava com si el Sol s’alcés davant d’ells. Alguna esfera lluminosa sortia del aigua a poc a poc. Tots van agafar els prismàtics i van veure amb expectació que s’enlairava una immensa plataforma d’una lluminositat extrema en la que es podien entreveure edificis de forma piramidal. Com foscs artificials, línies de llum es dirigien a la cúpula que envoltava la plataforma explotant i omplint la nit de milers de colors. Però la plataforma seguia enlairant-se i cada cop és va fer més i més petita fins que com la cua d’un cometa va desaparèixer a l’espai. Tots van quedar bocabadats al contemplar aquella visió, però quatre dels tripulants del vaixell, ja sabien que havia passat i els desitjaven de tot cor que tinguessin bon viatge.




FI