Cercador
50 KM.
Un relat de: Marblava- Compartir:
50 km
Teoria: 50 km, és la distància perfecta perquè una relació entre dues persones funcioni. (Tinc els meus dubtes sibre la teoria)
Ja en fa quatre de la pandèmia, tot queda tan llunyà!, costa pensar-hi, va ser moments de canvis en la meva vida, les xarxes socials, Les aplicacions per “lligar” van començar a endinsar-se al meu dia a dia.
Tot va començar com un joc, una forma de tapar forats de temps que queden flotant per l’espai. Trobar aquell moment del dia per xerrar amb persones desconegudes, saber els seus gustos les seves aficions ... buscar i rebuscar per la xarxa fins que, no saps per què, l’algoritme decideix creuar-te amb algú especial, amb algú i la seva teoria dels 50 KM, amb algú que t’ho capgira tot i es crea aquella connexió, aquell no sé què, que fa voler parlar i parlar, més i més.
Amb els dies, tot es va recol.locant i es fan els primers intents per trobar-se en persona, no és fàcil quan tens més de cinquanta i una vida de fills i feina que t’envolta, que t’espitja cap a la vida de dona i mare que t’han dit que has de ser, i que pesa com una llosa sobre teu.
Amb els dies passant, l’estiu a ple sol, les vacances de l’agost, es refreda aquell primer moment de trobar-se, algun hola des d’un indret llunyà, alguna foto i, tot s’emplaça a setembre, amb la certesa que, segurament, ja no ens veuríem mai.
I va arribar setembre, i ell, amb el moment calculat, va enviar la cançó.
Aquella cançó... aquella melodia, va colpejar-me el cervell, em va fer reaccionar i el més important, em va fer somriure...
Al cap d’uns dies, la trobada.
A mig camí, 25 km per banda i mascareta ben posada.
Va ser agradable, sense més, una copa de vi i un sopar en un lloc curiós, un petó a la galta i un somriure, van fer d’aquell vespre una nit rodona sense esperar més.
Les converses per xarxes van seguir, cada cop més llargues, omplint un llibre en blanc amb aquella curiositat innata que tenim per saber més de l’altri, amb ganes de veure’ns de nou però, la pandèmia, encara continuava fent de les seves i la distància que ens separava feia complicat un retrobament. Tancats dins d’aquell recinte murallat comarcal, feia complicat trobar-nos de nou, aquells maleïts 50 km., la seva teoria feia aigües.
En els moments d’obertura vam poder fer dues trobades, va arribar el primer petó, el primer m’agrades, les primeres pessigolles a l’estómac i, “allò nostre”, va agafar embranzida, sense frens. El dia a dia es va encarregar de tancar el cercle fins adonar-nos de la connexió especial que ens uneix i ara, després de quasi quatre anys, quatre mones com m’agrada dir a mi, no tenim cap dubte que tenim quelcom especial i que després d’aquest temps, encara sento papallones a l’estómac quan sé que el veuré.
Potser la distància que ens separa, aquests 50 km. Han estat la clau, no ho sé. Potser aquest 50 km. fan que mantinguem les nostres vides diàries, els nostres espais, les nostres amistats i deixem pels caps de setmana els nostres moments especials.
Potser sí que té raó que la clau son 50 km., o potser és una altra cosa, no ho sé.
Teoria: 50 km, és la distància perfecta perquè una relació entre dues persones funcioni. (Tinc els meus dubtes sibre la teoria)
Ja en fa quatre de la pandèmia, tot queda tan llunyà!, costa pensar-hi, va ser moments de canvis en la meva vida, les xarxes socials, Les aplicacions per “lligar” van començar a endinsar-se al meu dia a dia.
Tot va començar com un joc, una forma de tapar forats de temps que queden flotant per l’espai. Trobar aquell moment del dia per xerrar amb persones desconegudes, saber els seus gustos les seves aficions ... buscar i rebuscar per la xarxa fins que, no saps per què, l’algoritme decideix creuar-te amb algú especial, amb algú i la seva teoria dels 50 KM, amb algú que t’ho capgira tot i es crea aquella connexió, aquell no sé què, que fa voler parlar i parlar, més i més.
Amb els dies, tot es va recol.locant i es fan els primers intents per trobar-se en persona, no és fàcil quan tens més de cinquanta i una vida de fills i feina que t’envolta, que t’espitja cap a la vida de dona i mare que t’han dit que has de ser, i que pesa com una llosa sobre teu.
Amb els dies passant, l’estiu a ple sol, les vacances de l’agost, es refreda aquell primer moment de trobar-se, algun hola des d’un indret llunyà, alguna foto i, tot s’emplaça a setembre, amb la certesa que, segurament, ja no ens veuríem mai.
I va arribar setembre, i ell, amb el moment calculat, va enviar la cançó.
Aquella cançó... aquella melodia, va colpejar-me el cervell, em va fer reaccionar i el més important, em va fer somriure...
Al cap d’uns dies, la trobada.
A mig camí, 25 km per banda i mascareta ben posada.
Va ser agradable, sense més, una copa de vi i un sopar en un lloc curiós, un petó a la galta i un somriure, van fer d’aquell vespre una nit rodona sense esperar més.
Les converses per xarxes van seguir, cada cop més llargues, omplint un llibre en blanc amb aquella curiositat innata que tenim per saber més de l’altri, amb ganes de veure’ns de nou però, la pandèmia, encara continuava fent de les seves i la distància que ens separava feia complicat un retrobament. Tancats dins d’aquell recinte murallat comarcal, feia complicat trobar-nos de nou, aquells maleïts 50 km., la seva teoria feia aigües.
En els moments d’obertura vam poder fer dues trobades, va arribar el primer petó, el primer m’agrades, les primeres pessigolles a l’estómac i, “allò nostre”, va agafar embranzida, sense frens. El dia a dia es va encarregar de tancar el cercle fins adonar-nos de la connexió especial que ens uneix i ara, després de quasi quatre anys, quatre mones com m’agrada dir a mi, no tenim cap dubte que tenim quelcom especial i que després d’aquest temps, encara sento papallones a l’estómac quan sé que el veuré.
Potser la distància que ens separa, aquests 50 km. Han estat la clau, no ho sé. Potser aquest 50 km. fan que mantinguem les nostres vides diàries, els nostres espais, les nostres amistats i deixem pels caps de setmana els nostres moments especials.
Potser sí que té raó que la clau son 50 km., o potser és una altra cosa, no ho sé.