24 d'abril (cap. 3)

La meva infància mai no va ser com la de la majoria de nens. No vaig néixer en una casa on hi hagués “amor”. La meva mare no era feliç, jo ho veia. El meu pare no l’estimava i jo crec que ella a ell tampoc, però era incapaç de deixar-lo.
No el recordo gaire bé, al meu pare, els pocs records que tinc d’ell són borrosos i gens agradables. No recordo haver-lo vist mai sobri. Tan sols recordo al pare bevent i cridant i la mare plorant. Quan jo tenia quatre anys vaig deixar de parlar. Ni tan sols recordo el motiu, només sé que vaig deixar de fer-ho. Això a ell li era igual, dubto que ni tan sols sabés que tenia una filla. A la mare, en canvi, li va saber molt greu. Recordo com s’agenollava davant meu i em sacsejava amb llàgrimes als ulls i suplicant-me que parlés, però jo no ho feia. Em quedava immòbil, mirant-la als ulls, en silenci. Ella començava a dir que era culpa seva i jo no deia res, però totes dues sabíem que la culpa era d’ell. Finalment, ella m’abraçava.
Així van passar tres anys. El pare bevent, la mare plorant i jo... jo en silenci, contemplant-ho tot. Fins que un dia, quan jo tenia set anys, tot va canviar.
Era de nit. Jo era al meu llit, però no podia dormir perquè sentia als pares discutir, no sabia perquè ho feien i no ho volia saber, no els volia escoltar, volia que callessin. Només vaig pescar algunes paraules, entre elles el meu nom. Vaig tapar-me amb l’edredó, vaig tapar-me les orelles amb el coixí i vaig tancar els ulls amb força. Vaig imaginar que no era allà, que era lluny, que ells no eren a l’altre costat de la porta i, per uns instants ho vaig aconseguir.
Al cap d’uns instants vaig sentir un cop fort, la porta del carrer tancant-se amb força, i després, silenci. Silenci, per fi. Vaig obrir els ulls. L’habitació estava fosca, de sobte, la porta va obrir-se poc a poc. Una escletxa de llum va entrar a l’habitació i, amb ella també va entrar la mare, en silenci. Jo vaig tancar els ulls i vaig fer veure que estava adormida. Ella va romandre dempeus durant uns segons, mirant-me. Després, poc a poc va entrar al meu llit i em va abraçar. Jo vaig continuar fent-me l’ adormida fins que totes dues ens vam adormir.
L’endemà, quan em vaig llevar, la mare continuava adormida al meu llit i no vaig voler despertar-la. Vaig fer-li un petó a la galta i vaig anar a vestir-me per anar a l’escola. L’escola era al meu carrer i ja feia temps que hi anava tota sola.
M’estava raspallant els cabells foscos quan vaig veure la mare al mirall, em mirava amb un estrany somriure. Jo no vaig dir res, ens vam quedar en silenci durant uns segons, ella darrere meu, mirant-nos als ulls a través del mirall del lavabo. Finalment, ella va trencar el silenci.
-Tot s’ha acabat. Mai no ens tornarà a molestar.
Tenia una expressió estranya, els seus llavis dibuixaven un tímid somriure, però els ulls estaven tristos. Va quedar-se allà, esperant una resposta, però no la va obtenir. Jo no vaig fer res, no vaig parlar, no vaig somriure, no la vaig mirar, ni tan sols em vaig moure. Ella va marxar. No recordo el que va passar pel meu cap en aquell moment, no ho recordo. Vaig romandre en silenci durant uns segons, mirant-me al mirall.
Vaig agafar l’abric i la motxilla i vaig sortir del pis. Vaig baixar les escales i vaig sortir al carrer, al cap de dos minuts ja era a l’escola.
A l’hora de dinar vaig tornar a casa, vaig prémer el botó del timbre, esperava que la mare m’obrís, com sempre, però no ho va fer ella. Em va obrir el meu avi, el pare del meu pare. La mare no hi era. El pare i l’avi estaven fent les maletes del pare. Un calfred va recórrer tot el meu cos, però vaig tenir una sensació d’alegria. El pare marxava, això significava que no tornaria a cridar a la mare i que ella no tornaria a plorar. Vaig asseure’m al sofà i vaig contemplar-los. L’avi s’assemblava molt al seu fill, vaig escoltar en silenci tota la seva conversa en la que criticaven la mare i ni tan sols els importava que jo hi fos present. L’avi assegurava que la mare s’ho pensaria millor i li demanaria que tornés, li aconsellava que fos perseverant i lluités per arreglar el seu matrimoni. És curiós, però aquesta escena em feia certa gràcia. Mentre els contemplava, sentia com si no fossin part de la meva família, com si fossin dos desconeguts.
Quan varen acabar de recollir el que volien endur-se’n, el pare va acostar-se’m. Em va tocar la galta però jo vaig apartar-li la mà. Ell estava molt enfadat, jo ho notava. Sabia el que em volia dir, però no ho volia escoltar. De sobte, vaig trencar el silenci que guardava durant tres anys, no me’n vaig adonar fins que vaig sentir la meva veu, estranya, després de tant de temps.
-Mai no podré perdonar-te, ens has fet massa mal.
Ell estava tan sorprès com jo, però no va fi res. Va marxar amb l’avi i no el vaig tornar a veure fins al cap de molts anys.
Al cap de mitja hora la mare va tornar a casa i jo vaig córrer a abraçar-la. Ella es va sorprendre i per primera vegada la vaig veure feliç. Vaig explicar-li tot el que havia passat, sense deixar-me cap detall. Ella era feliç perquè jo havia tornat a parlar i jo era feliç perquè ella ho era. Des d’aquell moment ella i jo vam estar molt unides.
Ara que sóc morta no sé que passarà amb ella, però ja feia temps que no ens aveníem. Espero que em pugui perdonar per com m’he comportat aquests últims mesos, per com l’he apartat de la meva vida i per haver-la deixat sola.