24 d'abril (cap. 2)

Ell era tot el que jo havia desitjat. Ell ho era tot per mi, tot. Ho era. Mai no havia desitjat tant algú, mai no havia estimat tant algú. Me n’havia enamorat feia un any, quan les coses m’anaven bé, quan no estava sola.
Els seus ulls blaus, rebels, cobejosos, profunds; els seus cabells castanys clars, despentinats, sempre desordenats; la seva boca amb els seus llavis suaus que tantes vegades havia besat als meus somnis i les seves dents blanques, perfectes; el seu somriure que feia que se m’acceleressin les batzegades del cor. Un somriure càlid, comprensiu... la seva veu, profunda, vellutada, perfecta... tot en ell era perfecte, o almenys ho era per mi.
Feia anys que el coneixia, sempre havíem anat a la mateixa classe però mai no havíem parlat, fins el dia que amb l’ institut varem anar al teatre a veure El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare. Per obra de l’atzar ell es va asseure al meu costat. Varem començar a parlar i no varem fer cas de l’obra. Em semblava impossible que haguéssim anat a la mateixa classe durant tan de temps i mai no haguéssim parlat. Mai no m’havia fixat en ell, sempre havia sigut un company més. Però des d’aquell dia vaig començar a veure’l d’una altra manera. Aprofitava qualsevol excusa per parlar amb ell, sempre intentava acostar-m’hi perquè em sentia molt agust al seu costat. I poc a poc em va començar a agradar.
Em passava el dia pensant en ell i la nit somiant amb ell. Imaginava mil converses, mil carícies, mil petons... ell ho era tot. Tot. L’estimava, l’estimava molt, amb tota la meva ànima. Ara me n’adona de lo patètica que era. Encara que llavors, estar amb ell em semblava un somni possible. Ara ja mai sabré si ell sentia el mateix per mi, mai no ho sabré.
Ell és viu i jo no. Ell continuarà la seva vida, s’enamorarà, acabarà l’institut, anirà a la universitat, coneixerà nous amics, serà metge, viatjarà, potser coneixerà la dona de la seva vida i es casarà amb ella, tindrà fills... ell tindrà una vida llarga i plena i jo no. Jo he mort amb setze anys i verge, deprimida, sola, sense esperança.
Ell m’oblidarà. No. Ja ho ha fet. Quan em vaig quedar sola, quan les meves amigues varen girar-me l’espatlla, ell també ho va fer.
A classe el mirava, m’agradava contemplar-lo mentre escrivia o parlava amb els companys. S’asseia tres llocs cap a la dreta i un cap endavant. El mirava, m’agradava la manera com prenia apunts, escrivint molt de pressa, subjectant el bolígraf amb força. Quan acabava de copiar el deixava anar sobre la taula i dibuixava un somriure de satisfacció. Com m’agradava a mi aquell somriure! Tenia una lletra molt bonica, tot i que escrivís de pressa. Sovint li demanava els apunts, encara que jo ja els tingués, només per veure la seva lletra.
Però de sobte tot va canviar. Ell va deixar de parlar-me, com tots els altres. Com tots els que jo considerava “amics”. I tot per culpa seva, per ella. Ella ho va preparar tot, va signar la meva sentència de mort social. I jo la considerava una amiga.
Ell va canviar, ja no em dirigia la paraula i, quan ho feia jo, ell em contestava amb monosíl•labs, posava excuses per no deixar-me els apunts i marxava abans jo li pogués dir res. Això em feria, perquè me l’estimava amb tot el meu cor. Cada cop que ell era distant amb mi un punyal més es clavava al meu cor i el pitjor es que cada vegada que em sentia ferida, escoltava una petita rialla de fons. Ara ja no sé si era algú que es reia de mi o si era fruit de la meva imaginació.
Al final vaig deixar d’intentar acostar-m’hi i em vaig resignar a observar-lo des de lluny. El mirava, el contemplava, en silenci. Em vaig convertir en un espectre que no parlava però ho vigilava tot. Somiava amb ell, pensava en ell, vivia per ell... però des de la llunyania, des del silenci, des de la foscor. Em vaig tancar a la meva closca i em vaig limitar a recordar els moments en que ell i jo parlaven i a imaginar mil històries que sabia que mai passarien. Això era el que em mantenia amb vida, tot i que durant tot aquest temps no he viscut, he sobreviscut.