24 d'abril (cap. 1)

El vint-i-quatre d’abril de 2006 va ser un dia solejat, però sense massa calor. Un d’aquells dies de primavera en que el fred de l’hivern ja no hi és present. Els parcs i els jardins s’omplen de flors i papallones. Els estudiants surten a fer volts per les tardes, rient, contents de que comenci a fer bo, oblidant per un instant els deures i els exàmens.
El sol brillava orgullós al cel per primera vegada des de feia dies, després de tota una setmana plovent a bots i barrals. La gent sortia de casa amb recança, sense arribar a creure’s que pogués fer tan bon dia després d’aquella setmana. Va ser un bon dia, el sol va il•luminar tota la ciutat i als seus habitants i la pluja no s’hi presentaria fins al cap d’unes setmanes.
Sí, el vint-i-quatre d’abril de 2006 va ser un bon dia per tots els habitants de la ciutat, menys per mi. Aquell dia va ser el meu últim dia.

No sóc al cel, ni tampoc a l’imfern, tampoc sóc al limbe, ni sóc un fantasma. Sóc exactament al lloc on vaig passar el meu últim dia de vida, a la meva habitació. No estic envoltada de tenebres, ni tampoc de llum, estic envoltada de silenci. Però no et parlaré del que hi ha després de la mort, tampoc no et parlaré de la mort, ni de la vida. Et parlaré del vint-i-quatre d’abril, doncs és l’últim que recordo.
Em vaig llevar d’hora, no podia continuar dormint. Estava sola, trista, abandonada. Sentia que ningú em volia, ningú, ni tan sols la meva mare, que feia temps que havia oblidat que tenia una filla li havia sentit dir per telèfon. Era veritat. No volia sortir de la meva habitació. La meva vida m’ofegava i, dins de l’habitació em sentia segura. Era com una tortuga que, quan se sent espantada s’amaga dins la seva closca i allà, dins del silenci, dins de la foscor se sent tranquil•la. El mateix em passava a mi. Quan era petita i estava trista, la mare m’abraçava, em protegia amb els seus braços, m’acariciava els cabells i xiuxiuejava: jo tancava els ulls i em sentia millor. Però la mare havia canviat molt en els últims anys, i jo també. Ara la mare no sabia ni quant vessava llàgrimes.
Trobava a faltar la meva infantesa, quan podia ser lliure amb els meus somnis i creia que la vida era bonica. Tot era senzill. Però l’últim any de la meva vida va ser gris. Ja no podia ser lliure perquè era presonera de la meva pròpia vida, els meus somnis eren sempre malsons i ja no creia que la vida fos bonica.
Aquell vint-i-quatre d’abril era dilluns, però no vaig anar a l’ institut. No vaig poder. I què si em quedava a casa? A qui li importava? A ningú, jo ja no importava a ningú. Vaig romandre asseguda al llit durant no sé quant de temps. En silenci. Vaig tancar els ulls i vaig imaginar que passaria si anés a l’ institut. I va ser com si ho visqués:
Caminava tota sola enfilant el camí, en silenci, com sempre. Amb el cap clot i la mirada fixa al terra, els llargs cabells foscos tapant-me la cara. Arribava i m’asseia tota sola en el banc més apartat, a l’espera que sonés el timbre. Des de lluny les observava, a elles. Elles, que havien sigut amigues meves i que ara em menyspreaven. Elles, a qui tants secrets havia confiat. Elles, amb qui tantes vegades m’havia rigut. Elles... i després girava el cap, i el veia a ell. El meu primer i últim amor. Ell, amb els ulls cobejosos que tant desitjava. I llavors el timbre sonava i el conserge obria la porta i tots entravem. I una classe, i una altra i una altra més. I el pati. Anava a la cafeteria i passava per davant dels entrepans i els pastissos però no comprava res, no tenia gana. M’asseia a l’última taula i llegia, com sempre. De sobte, una ombra sobre el meu llibre. I dos, i tres, i quatre. Eren elles. Aixecava el cap i les veia mirant-me amb superioritat, amb menyspreu. deia ella, la líder, mentre les altres reien. Jo no contestava. Ella em prenia el llibre d’una revolada i les altres esclataven en llargues riallades. i el llençaven a les escombraries, sempre ho feien. I se n’anaven rient, felices. Tant menyspreu em tenien? Per què havien de tractar-me així? És que no tenien prou amb deixar-me de banda i condemnar-me a la solitud? Elles havien aconseguit que ningú em dirigeixi la paraula. Ningú, ni tan sols ell. Després una classe, i una altra, i una altra més. I tornar cap a casa, en silenci, com sempre. Amb el cap clot i la mirada fixa al terra, els llargs cabells foscos tapant-me la cara.
Així hauria pogut ser el meu vint-i-quatre d’abril, com tots els altres dies des de feia un any. Però no ho va ser, perquè vaig quedar-me tancada a la meva habitació, a la meva closca. Mentre imaginava el que hauria passat, les llàgrimes lliscaven pel meu rostre. Brotant als meus ulls, caient per les meves galtes, mullant-me la cara. Llàgrimes fredes, llàgrimes salades, llàgrimes...