1875

80 pulsacions per minut. M'han dit a la farmàcia que és més que normal, que no tinc per què amoïnar-me i que la pressió és més determinant que les pulsacions i, ara no me'n recordo dels valors exactes però que la tenia bé. No m'ho pensava. Tant bon punt ha sonat el mòbil he notat la descàrrega, igual com les altres vegades. Primer una sensació horrible al pit, com si se'm buidés de cop, després la primera gota de suor i, abans de respondre la trucada, ja tenia els cabells molls i les mans tremoloses. Ansietat.
He contestat la trucada. He cridat. He pregat que em digués alguna cosa, però no ha dit res. Altre cop no ha dit res.
Per sort, la farmàcia de la cantonada tanca a les nou de la nit. He caminat per Manso, esquivant els darrers badocs que tafanejaven per les parades dels Encants, i hi he entrat. M'han dit que estava blanc, que què em passava, i m'han fet asseure per prendre'm la pressió.
He estat a punt de dir-ho tot. Tenia ganes de dir-ho, però em feia por. Què pensarien de mi? Em prendrien per boig o per un babau i no sé què em semblaria pitjor. No tinc res, només unes trucades anònimes silencioses i una pregunta ridícula que va sorgir casualment davant una ronda de cerveses als Tres Tombs. I aquest malestar. Aquesta sensació de malenconia insuportable que no em sé treure del damunt.
Ara en trauré l'entrellat. És la meva darrera oportunitat perquè la setmana que ve tanquen el mercat de Sant Antoni per reformar-lo. Quan el reobrin, potser ja res no serà igual. El Miquel em va dir que hi haurà menys parades i que als Encants els obligaran a tenir una imatge més moderna i homogènia, així que s'acabaran aquelles velles caixes grans de fusta per guardar el gènere i les substituiran per unes d'alumini, potser. I alguna cosa em diu que s'haurà acabat el misteri.
Encara suo. I de ben segur que ja passo de les 100 pulsacions. Tant li fa. El Bernat va dir que ell ho esbrinaria i fa una setmana que no el veig. Potser hauria d'anar als Mossos. Potser si els digués que el Bernat ha desaparegut i els expliqués allò de les trucades… Però no sé com fer-ho, no queden registrades. El Miquel diu que no sigui estúpid, que en Bernat ha desaparegut altres vegades. No ho sé, altres cops envia missatges dient on és. El darrer cop que el vaig veure va ser el divendres de la conversa, a la terrassa dels Tres Tombs, amb dues cerveses per cap i discutint amb el Miquel sobre les velles caixes de fusta del mercat d'Encants de Sant Antoni. Llavors tot era diferent, festiu. Ens vam fer un fart de riure. Ara no en sabria de riure, tot és feixuc. Ombrívol.
El cas és que fa no sé quants anys que visc a Comte Borrell, que he vist i patit el muntar i desmuntar les parades dels voltants del mercat cada dilluns, dimecres, divendres i dissabte, i els sorollosos diumenges, i mai m'havia passat pel cap fixar-me en una cosa així. El Miquel diu que hi ha una caixa de més, la caixa 1875, que no pertany a cap parada però que cada cop la treuen del magatzem a les nou del matí, i la retornen junt amb les altres a quarts de nou de la nit. El Bernat va dir que era una bajanada, però que preguntaria de qui era. I ja no l'he vist més. I alguna cosa em diu que és per la caixa. Conec el Bernat, si li diuen que no toqui una cosa se'n va corrent a tocar-la i el Miquel va dir que ja quasi ningú sabia res de la caixa, però que en època dels seus avis tothom en parlava d'amagat, que deien que era la llavor que va fer néixer el mercat de drapaires del no-res, el bagul dels dos primers venedors que es van reunir en aquell paratge abans que els de "La Maquinista" construïssin el mercat, i que seguia buscant venedors, i que tothom se'n resguardava. Una caixa que captura venedors. Absurd.
El cas és que ja no he vist més en Bernat. I la caixa sí l'he vist. Cada dia des que ho va dir el Miquel. Arrossinada, gastada, amb un reforç de ferro a un costat per evitar que es desfaci del tot. I cada cop que m'he creuat amb ella, m'he sentit com si el paio que l'empenyia estigués pendent de mi, a l'aguait. És ridícul, ho sé. Però m'he sentit així.
El cas és que el dilluns, quan la vaig veure per primer cop, em vaig quedar clavat. Devia posar uns ulls com plats i, al capdavall, potser no és tan estrany si l'home que empeny la caixa està pendent de mi. No va ser una reacció massa normal la meva. Vaig trucar el Miquel i li vaig explicar. "Ja t'ho vaig dir, Albert" em va respondre, però el Miquel es conforma amb la seva descoberta, sense necessitat de saber què hi fa allà aquella caixa o què conté. Ell és feliç amb la seva constatació: que hi ha una caixa de més.
No me'n vaig poder estar. Vaig seguir el recorregut de la caixa. Volia descobrir-me preocupat sense motiu, veure que la caixa era d'una parada qualsevol, que contenia roba, o bijuteria, o qualsevol cosa que hom pot esperar trobar en el bagul d'una parada. Però no vaig descobrir res. La caixa es va esmunyir per entre la gent i les altres caixes. Em va sorprendre perquè a aquella hora no hi havia precisament massa gent pel carrer, però la vaig perdre de vista, i per moltes voltes que vaig donar al mercat no la vaig tornar a veure. Allà estaven totes les caixes, les velles de tota la vida, que podien ser tranquil·lament de quan van portar els encants al barri cap a finals del XIX. Les més noves metàl·liques. Totes arrenglerades, unes esperant que arribessin els amos amb els cadenats protegint-ne el contingut, les altres ja obertes mentre els venedors escampaven el gènere. La que jo buscava no hi era enlloc.
Al vespre vaig tornar a fer la ronda, i la vaig tornar a veure. Va sortir del no-res i va passar per davant meu, fent el mateix soroll amb les rodes sobre la vorera, com totes, mentre eren empeses pels operaris cap als magatzems. I a l'instant em va envair un descoratjament llastimós.
Vaig trucar en Bernat i no va agafar el telèfon. I acte seguit van començar les trucades.
Potser sí que hauria d'haver-ho explicat als Mossos.
La resta de la setmana va ser igual. Cada dia veia sortir la caixa i la seguia fins a perdre-la, inevitablement, de vista. I cada dia la veia tornar, amarat de suor per les trucades que em sorprenien quan menys ho esperava. I amb el paio sempre mirant-me. Però ja no em sentia vigilat, era més aviat com si estigués de la meva part. Vaig estar temptat de parlar-hi, però crec que només m'hauria dit que m'allunyi, i això em fa sentir un desànim tenebrós, inexplicable, perquè jo no me'n puc allunyar.
El cas és que he anat prenent consciència que hi ha quelcom més estrany que el simple fet que sembli estar de més. Sembla la caixa més vella de totes, sembla que la fusta s'hagi de desfer en qualsevol moment, i sembla que a dintre no hi hagi res per la manera com tremola en moure's. Res que pesi, si més no. Durant tots aquests dies l'he vigilada, si contingués res il·legal ja hauria vist moviments sospitosos. L'únic que he vist és que cada matí surt del magatzem, i cada vespre la hi tornen. I ningú no l'obre.
Se m'acaba d'acudir de fer una denúncia anònima al Mossos. Però és massa tard. Ara ja he anat massa lluny. Sóc dins el magatzem. El que hi ha al carrer Manso. Amagat en un racó, esperant que acabin de recollir totes les caixes i les vagin entrant. No ho he planificat gaire, no sóc prou valent per planificar-ho. Simplement m'hi he llençat de cap sortint de la farmàcia, quan he vist l'oportunitat; l'estret passadís obert, ningú a prop, i hi he entrat. Potser triguin a portar la caixa que vull, i quan la portin, potser no m'hi podré acostar. L'espai del magatzem està aprofitat al mil·límetre. Pot ser que em costi arribar-hi, que em costi poder obrir-la o poder trobar un forat per on fitar-ne el contingut. I, encara, pot ser que tot plegat sigui la gran bajanada que deia en Bernat, i que m'hagi d'amagar per vergonya a que em trobin aquí sense una explicació gaire creïble. Pot ser que em toqui passar la nit aquí. Però ho haig de saber. Haig de saber què hi ha a la caixa 1875.
Ara és el moment. El magatzem és tancat, estic sol. Puc veure la caixa des d'aquí. Em costarà arribar-hi, però crec que ho podré fer. És el moment.



Barcelona a 30 de juny de 2009
El sr. Miquel Armengol Figueres, amb D.N.I. 33506789-K, compareix en aquesta instància a les 19:25 hores.
Manifesta:
… Que els srs. Bernat Pla Ribera i Albert Molina Pardo, amb els que manté una relació d'amistat es troben en parador desconegut des del proppassat dia 20 de juny de 2009.
… Que els srs Bernat Pla Ribera i Albert Molina Pardo, juntament amb ell mateix, havien estat investigant la possible existència d'un bagul amb el número 1875 a l'entorn del mercat de Sant Antoni.
… Que des de la desaparició dels srs. Bernat Pla Ribera i Albert Molina Pardo ha estat rebent trucades anònimes.
… Que les trucades duren entre un i cinc minuts i no respon ningú.

Adjunt a aquesta diligència consta còpia de la carta manuscrita trobada al magatzem del carrer Manso de Barcelona on es guarden baguls de gènere de les parades conegudes amb el nom de "mercat d'Encants de Sant Antoni" i que fou trobada pel sr. Antonio López Segura, amb D.N.I. 12433528-G, responsable de l'esmentat magatzem el dia 20 de juny de 2009 a les 9:00 hores del matí. La carta original forma part de la diligència 234057/2009 de data 20 de juny de 2009 en que es posa de manifest una possible intrusió en el citat magatzem. La diligència es va arxivar en no haver-se detectat sostracció de gènere ni danys.
El sr. Antonio López Segura va manifestar en la citada diligència no conèixer l'existència d'una suposada caixa amb el número 1875. Al registre del magatzem no hi consta cap caixa amb el número 1875.