VIURE UNA ALTRA LLUNA

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Avui la neu cau lentament, és com un tapís que no deixa passar la llum . No veig res ni a deu metres. La meva mare feineja per la cuina, sento el soroll dels plats i l´aigua que brolla per l´aixeta.
Ella com sempre fa veure que res no veu ni res no sap. Aquí a Kiruna la veig més feliç que a Oslo, jo igual com sempre.No puc ser feliç enlloc.
La nostra casa apartada del petit poblet és confortable. El meu treball a la serradora també ens permet viure dignament. Jo no busco xicota qui em podria voler.
Jo em conformo en les meuques que sempre ni hi han ,inclòs als petits poblets i les llargues nits de hivern quan el cel és negre quasi vint hores al dia ,fem passar l´aquavit amb deliri.
Avui he sortit a la porta de casa, el fred és intens, però no és el fred el que sento és quelcom que he mirat al calendari i inclús a l'ordinador. S´apropa el dia, ja noto com una frissança dins el meu cos, encara no és avui, serà demà però ja pateixo.
Aquesta maledicció jo no l'he demanada. La meva vida va ser normal a Oslo fins als tretze anys, després va començar la creu. La mare em va dir venia de part de la família del meu pare mort.
El món em va caure a sobre . Va ser llavors que emigrarem cap al Nord. La meva mare era del Sud i el clima no li anava ni li va gens de bé, però era millor.
Cada mes tinc por, por de mi mateix. Jo no vull ser el que sóc. Vull creure que sóc bona persona i tinc bons sentiments. No sóc una bèstia , no ho sóc. Si escoltant música a vegades alguna llàgrima s´escola pels meus ulls. Si en llegir poesia m´emociona.
Pregunto perquè sóc aixì? Perquè?. A vegades tinc ganes d´eliminar la meva vida, si no fos per la mare.....
Tot comença com un formigueig, el meu cos s´estremeix i sento com els ullals s´afilen dins la meva boca. S´esquinça la meva roba. Llavors marxo al bosc tan ràpid com puc.
Un cop allà les meves mans li creixen ungles punyents, el pèl creix sobre el meu cos i les extremitats es converteixen en potes i tot jo ja no sóc res més que una bèstia , que udola a la lluna. Si em converteixo en llop, en home llop.
Passa cada lluna plena, llavors devoro rens , ants i tot el que trobo, alguna cosa dins el meu cap em diu que als humans els he de deixar en pau.
Sols una vegada a la meva vida vaig fer un disbarat, vaig devorar la meva millor amigueta tenia tretze anys, encara la busquen, no en va quedar ni un bri del seu cabell tan fi i ros com tenia.
Ningú ho sap, millor dit si, la meva mare ho sap, però fa veure que no.
Ella no pot assumir el que sóc, com tampoc va assumir que ho era el meu pare. Per això un dia el va seguir amb el cotxe als afores de la ciutat i li va disparar amb l´escopeta de caça. El varen trobar l´endemà un home nu amb un tret al cap . La mare quasi no va plorar, jo sí que ho vaig fer, tenia deu anys i encara recordo l´enterrament i la cara de la meva mare sense ni una llàgrima.
Suposo que la mare no em fa el mateix perquè sóc el seu fill.
Una vegada li vaig demanar i em va dir que no.
Jo ho espero cada mes, però mai ho fa.
Quan torno a casa, no diu res, sols em mira amb tristor.
Per això avui tremolo ja, potser seria millor em lleves la vida jo mateix, però sóc molt covard i no puc.!. Viure altra lluna i una altra . Fins quan?. No ho sé.

Comentaris

  • Darrer moment[Ofensiu]
    Nil | 30-03-2018

    Mira, tot just fa un minut he canviat un mot del poema tres cops i a la tercera li he encetat! I a més, tot i que jo no sóc de rimes, fa joc amb un mot de més avall. Per això et dic que els relats s'han de coure a foc baixet i si pot se deixar-los reposat una bona estona. A mi em va molt bé els de RC triguin a vegades a fer-los sortir a llum. Mentrestant vaig fent els meus canvis. Perquè és quan no saps de quan de temps disposes per a efectuar canvis que et venen les paraules màgiques.
    Amb això no vull donar-te pas cap lliçó. Cadascú fa el que vol. Així com tu ets impulsiva en l'escriure, jo peco de perfeccionisme malaltís. Entre poc i massa.... Una abraçada. Nil.

  • A poc a poc i bona lletra.[Ofensiu]
    Nil | 30-03-2018 | Valoració: 10

    No sé pas com tu fas d'ésser tant prolifera! Jo, el poema Pleniluni, que està a punt de sortir, amb només 12 versos, li he dedicat vora 400 hores! Un més i mig i encara a la desesperada vaig corregint cosetes. En canvi tu en publiques un munt al més. És fabulós tenir tanta creativitat i imaginació. Tu no parles, sinó escrius, pels descosits... No t'empipis que et digui això, ho dic amb bones intencions. Ara, si vols escoltar-me, jo no correria tant. Perquè ara mateix aquest darrer que has escrit en confon força. Per començar hi dediques mig escrit per fer la introducció i en acabat hi dedique menys de la mitat per explicar el cas del fill home llop que suposo que és la situació de pes del relat. Això despista. Perquè sembla que siguin dues històries diferents. Això és el que m'ha sembla a mit. Ara bé, no em facis cas, jo de lletra fins l'EGB, i justet. Després també en la tria de mots tampoc no t'hi fixes gaire. Per exemple on dius cau la neu lentament, jo hauria emprat el nostre planer "a poc a poc" Fins i tot el monosíl·lab poc sembla un floc de neu. D'una aixeta d'aigua de casa, l'aigua raja. Brolla, a mi em recorda més a la canella d'una font, que raja sense parar o la que neix d'una déu d'aigua. Després si dius poblet, no cal ésser repetitiu i posar petit. Pots dir " " un poble petit", però no Petit poblet". Un peixater del mercat tenia posat : petit llucet! Serà un lluç petit o llucet a seques?. Després aquest inclús com a preposició s'hauria de dir" fins i tot". Després dius que va començar la creu, et referies al viacrucis? I on dius eliminar la vida, crec que quedaria millor llevar-se la vida com ho hem dit de tota la vida, no et sembla. Bé, ja no vull dir-te res més. Però jo crec que t'has de disciplinar i dir-te: publicaré dos al més com a molt i mentre que no els envio, els llegiré, si pot ser en veu alta, una i altra vegada. Paladejant-los. Com una cuinera, que no treu el plat a taula fins que ja està segura de que el menjar és prou cuit. A més, tanta gent que voldria jo comentar que comentar els teus suposa molt de temps per a nosaltres, els llegidors. Salut i paciència, Nil. Ah! si tens un dubte, hi ha el meu correu en el meu espai.

  • Un comentari del teu relat... i un agraïment sincer.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 30-03-2018 | Valoració: 8

    Hola Montserrat.

    El teu conte està bastant bé, m'agrada, és imaginatiu, pobre noia, quasi em donaria pena si no fós una assassina amb sentiments suicides.

    És un bon relat de por, encara que es podria millorar en alguns punts. Bé, suposo que res és perfecte.

    Anima't i segueix escrivint.

    I ara un agraïment: gràcies per intentar animar-me en el meu article "el trist de la ciutat". Realment, alguns som incompresos... i, d'altres, víctimes. Què hi farem. Però cal seguir endavant. Faré més articles i no em desanimaré.

    Una abraçada.

  • Bufa !!!![Ofensiu]
    Karin | 29-03-2018 | Valoració: 10

    Un relat diferent, m´agrada

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

350 Relats

1064 Comentaris

160191 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.