VISITA AL SANTUARI DE BELLMUNT ‘ EL REPLÀ DE LA GLÒRIA’.

Un relat de: Antonio Mora Vergés
L’any 2014 el Josep Olivé Escarré pujava fins a l’església de Santa Maria, al terme de Tagamanent, a la comarca del Vallès Oriental. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/06/visita-santa-maria-turo-de-tagamanent.html
Tenia aleshores 88 anys, i malgrat estar diagnosticat de degeneració macular, encara es defensava força bé.

Aquest mateix any, a darreries de la primaveral s’atrevia a pujar els 142 escalons que porten des del pla de l’hostatgeria fins a Sant Pere de Montgrony.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/06/lheroi-de-montgrony-gombren-el-ripolles.html

Ara té 90 d’anys, la malaltia dissortadament no s’ha aturat, i ni em plantejava fer els darrers metres fins al ‘replà de la glòria’ a peu. Val a dir que el darrer tram fins al pla del santuari, és un xic ‘complicat’ per a vehicles convencionals, sense reductora, no ho vaig dubtar però, ni un segon, atès el fet que el Josep no tornarà possiblement en el futur a visitar aquest indret marià.




Llegia que el santuari ocupa probablement el lloc de l'antic castell de Ça Reganyada, documentat el 1020 en els testaments del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, relacionat amb els castells de Besora, Curull, Urig i Lluçà. Durant el segle XIII, diverses donacions i testaments esmenten el lloc, encara que no és fins el segle XV que en tenim notícies més directes amb els Llibres d'Obra. Entre el 1587 i el 1607 es feren unes obres que modificaren tot l'edifici. A partir d'aquest moment, i durant els segles XVIII-XIX, el santuari sofreix múltiples danys i restauracions a causa de diferents incendis, robatoris, destroces i saquejos (1666, 1822, 1835, 1878), essent finalment molt malmès després de la Guerra Civil, després de la qual es féu l'última restauració.

L'origen de l'església és incert tot i que el podem relacionar amb el del castell, no és fins al segle XIII que apareix en diverses donacions i testaments com la deixa testamentària del 19 de març del 1240 del vigatà Pere de Serra. A partir del segle XV disposem de dades més concretes recollides en els Llibres d'Obra, on, en el primer dels inventaris coneguts, es fa la descripció d'una església que sembla de factura romànica.

Des de 1438 i fins 1830 cada any dos feligresos diferents, un pagès i un vilatà, vinculats al rector s'encarregaven de l'església. Apareixen anomenats com obrers en els Llibres d'Obra de Bellmunt (1599-1879).D'aquests sobresurten Bernat Vinyoles i Bernat Joan Espona que dugueren a terme les reformes entre 1587 i 1607 juntament amb Pere Pau el mestre cases de Torelló, Francesc Parrau i Toni Maurell.

Les grans reformes dutes a terme entre el 1587 i el 1607 donen a l'església la forma actual amb l'afegitó del dos trams finals.

L’any 1623 es contracta la construcció d'un nou altar a Domènec Casimira, escultor de Ripoll, i una nova imatge de la Verge.

Patrimoni Gencat en fa la següent descripció; edifici de cos únic i perímetre irregular, adaptat a les cingleres rocoses sobre les quals està construït i cobert amb teulada unitària a dues vessants. Està format per tres crugies en direcció Est/Oest. La crugia nord té tres plantes superposades, ocupades pels dormitoris i els serveis de l'hostal. A la central hi ha l'església i a sota el bar. A la crugia sud es superposen la cuina, a baix, i el menjador sota la coberta. Davant la façana de l'església s'obre una plataforma assentada sobre la penya i delimitada per gruixudes parets de pedra.

L'església és de planta de creu llatina, d'una sola nau i amb capçalera recta. La coberta és feta amb volta d'aresta de maó de pla i els arcs torals del transsepte amb arcs de mig punt. L'edifici consta de cinc trams, els dos darrers, van
ser afegits posteriorment i tenen una funció de vestíbul ja que comuniquen amb diverses dependències del santuari.

L'accés al temple, per ponent, presenta una llinda feta amb carreus segurament reutilitzats i datada el 1607.

Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu amb el Nen, gòtica.







El campanar, d'espadanya, presenta un sol arc de mig punt orientat al sud.

Posàvem un parell d’espelmes a la Marededéu, cal ser agraïts pels nombrosos dons rebuts al llarg de la vida, alhora reiteràvem a Maria les ‘habituals’ peticions ; que fins al darrer alè puguem ser autosuficients, que no patim, ni fem patir, i que quan arribi la nostra hora, trobem – una vegada més – l’ajuda celestial que al llarg de la nostra existència hem rebut abastament.

Recollíem aigua de la font de Bellmunt.

Comentaris

  • Bellmunt, centre del món.[Ofensiu]
    Joan Colom | 13-07-2022

    Com que no havia tingut ocasió de fer excursionisme, aquells cinc estius a Sant Pere de Torelló van significar per a mi el primer contacte amb la natura. Cada any pujava al Santuari de Bellmunt, que, llavors sense ermità, estava abandonat i en molt mal estat. Com que hi anava pel matí, poques vegades havia pogut fruir d’una panoràmica completa de la Plana de Vic, tapada més enllá de Torellò per una boira espessa que no escampava fins al migdia. Els límits sí que eren ben visibles: a llevant l’inconfusible perfil de Cabrera i Aiats, al sud el Montseny i a ponent les muntanyetes del Lluçanès, amb el Santuari dels Munts. Inversament, quan un enfila per carretera la recta de Vic venint de Barcelona, la taqueta blanca del Santuari de Bellmunt, sobretot d’ençá que la Diputació de Barcelona el va restaurar, amb accés rodat des de Sant Pere, es ben visible. Per diverses raons, Bellmunt és per a mi el centre del món i el Cabrerès o Collsacabra la meva subcomarca preferida.

    Entre 1995 i 1998 em prenia unes minivacances de quatre dies dintre de les vacances d’agost, deixava la dona a l’apartament de lloguer de Platja d’Aro i me n’anava cap allà, a caminar per la muntanya, havent-me allotjat successivament a Bellmunt, El Far, Coll de Condreu i La Salut. L’últim cop que vaig pujar a Bellmunt va ser al febrer de 2014, venint de Cantonigròs amb un grup de senderisms que sortíem un dissabte al mes. De segur que ja no hi tornaré.

l´Autor

Foto de perfil de Antonio Mora Vergés

Antonio Mora Vergés

6906 Relats

1200 Comentaris

5394063 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Antonio Mora Vergés, l'Argentera 1951, col·laborador del setmanari La Forja de Castellar del Vallès, Nova Tarrega, de Tàrrega , Diari de Sabadell, La Tosca de Moià, El Balcó de Montserrat de Vacarisses.
Editor del blog :
coneixercatalunya.blogspot.com ,
col·laborador de les pàgines web www.guimera.info, i els diàris digitals de : www.moianes.net
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/
http://www.naciodigital.cat/llusanes/
http://www.naciodigital.cat/elripolles/
http://www.baixllobregatdigital.cat/
e.mail mora.a@guimera.info
e.mail amora@moianes.net
email guimera.mora@gmail.com