VH-0101012.exe

4 de gener de 2012, el quart dia. L'últim i el primer. El principi d'una nova era i el final de la societat. Tres dies han passat des de la infecció, la plaga que ha significat la mort, la destrucció de la humanitat. Tres dies de pànic i horror. Setanta-dues hores de crits inútils en la foscor. Una ràpida crisis que s'ha estès arreu del planeta. Freda, veloç i implacable; terriblement perfecte! Tots han sucumbit davant la maledicció, deixant-se emportar al més enllà, arrossegats per les urpes de Déu. L'apocalipsi ha arribat. Any 2012: El progrés tecnològic havia esdevingut el centre d'existència humana. Tot girava entorn les telecomunicacions. La medicina tradicional i la informàtica es van donar la mà al 2007 amb la Biomàtica. una ciència que permetia el control dels organismes mitjançant programes informàtics.
Hi ha hagut un supervivent al cataclisme, emperò. Ell ho ha vist tot, ho ha viscut i sofert. És l'únic humà viu en tot el planeta, tot i que s'obliga a pensar que algú ha sofert la mateixa sort o mala sort que ell, que algú ha sobreviscut, encara que sigui a milers de quilòmetres, una ànima, un ésser, una vida intel·ligent que l'acompanyi en la seva degradació... però la veritat, la trista i crua realitat és més versemblant que la seva imaginació; un mer miratge. Vertaderament i en el més profund del seu cor està sol, ho sap i ho sent. Cruelment sol.
El dia neix en l'horitzó i mor en silenci. Barcelona es desperta muda, desèrtica, inactiva... car no hi ha ni una ànima a la ciutat. Els carrers buits desprenen un eco insonor. El silenci esgarra la ciutat. Quelcom immaterial regna en tot. L'èter omple els racons, les places, els parcs... Els ofega de solitud. Tot és sumit en el no-res. Barcelona és muda, incolora, despullada de vida; morta... Però per què? Què ha causat la fi de tota la humanitat? I per què ha sobreviscut ell? El record del succeït és massa dolorós encara i es veu incapaç de navegar-lo. Sobre la seva supervivència no en sap res, potser una mutació genètica seguint la llei dels més ben adaptats? Potser... però simplement és especulació. El que verdaderament importa no és el perquè sinó el què, i aquest "què" és el fet de restar viu. Tristament viu. Aleshores, envoltat pel no-res fa un gran esforç recordant tot el succeït: La Biomàtica era possible gràcies a un dispositiu anomenat EMU (Unitat d'ones electromagnètiques) implantat sota l'orella que feia de pont entre el cervell de l'individuo i un ordinador. Amb la Biomàtica, entre d'altres, es podien curar malalties degeneraries, corregir conductes de drogoaddicció i tractar altres tipus de patologies cerebrals... etc.
Lluny a l'horitzó, despunten les primeres guspires de l'alba, tènues i difuminades. Tímides espases de llum afilada que procuren estripar la boirina de la costa, puix espesses llengües de vapor llepen Barcelona, fredes i malignes. La ciutat s'amaga sota un llençol de cotó fluix, suspesa en un núvol de malenconia. La humitat, gairebé sòlida, s'esquitlla entre la roba del supervivent, obligant-lo a acotxar-se encara més en el seu abric de plomes. Ho contempla tot, dempeus, atònit, des de l'Observatori Fabra del Tibidabo. Es sent vertiginosament perdut en la immensitat, ho recorda tot però se li fa impossible ordenar els pensaments! Observa al seu voltant. Tot el que l'envolta és solitud. Res més. Ella el vigila, ella l'acompanya... la pot sentir, la pot veure! Oi tant! Tangible, casi sòlida! La més amarga soledat l'empresona, recelosa i a l'aguait. La por s'escampa per les seves benes, el corroeix, el consumeix... volàtil és, sa vida de vapor, encadenada eternament, condemnada a la bogeria! La follia esdevé, utòpicament, la única solució. I silenci és, tot, fredor i silenci... ell és el supervivent, el condemnat, només l'és ell, ell i la seva solitud. El record l'angoixa, prefereix oblidar! Però li és impossible, tot al seu voltant forma part de la seva societat, una realitat destruïda. Arreu recorda aspectes de la seva història personal. I inconscientment continua recordant: La tecnologia que més evoluciona és sempre la que produeix més beneficis econòmics. Així doncs i aplicant la Biomàtica a les telecomunicacions i amb la unió de telefonia mòbil i Internet va aparèixer l'any 2008 Altaïr4, una tecnologia basada en la transmissió de paquets d'informació gràcies a un dispositiu EMU implantat sota l'orella. El micro-xip captava l'activitat neuronal elèctrica del nostre cervell i la transmetia mitjançant ones Wireless a un altre dispositiu. D'aquesta manera ja no calien mòbils ni telèfons fixes, els humans ens podíem comunicar entre nosaltres a tothora, de manera momentània i econòmica i des de qualsevol punt del planeta. Arran de la tecnologia Altaïr4 es creà el Bionet, una xarxa semblant a la de Internet però amb tots els individus amb dispositiu EMU com a usuaris. Es podria dir que fins fa només 4 dies gairebé tots els éssers humans del planeta estàvem en xarxa, comunicats de manera Biomàtica i amb la possibilitat de mantenir diverses converses simultàniament. Per a que ens entenguem, Altaïr4 era una espècie de telepatia amb ADSL.
Lentament, el sol s'ha alçat sobre la neula que cobreix Barcelona i la boira s'ha escampat. La llum acarona la ciutat maleïda com una espurna d'esperança en la immensitat de les tenebres. Tanca els ulls i es tapa les orelles intentant escapar de la realitat que el posseeix i, sense adonar-se'n, toca amb el dit índex la seva unitat EMU implantada sota la orella. Se la arrenca amb ràbia i la llença a la llunyania. Aquella estúpida andròmina ha causat la mort de tots els seus. Amb amargor ho recorda: El baix cost de les unitats EMU causà al 2008 una autèntica revolució Biomàtica i pràcticament tothom, des dels acabats de néixer fins a la gent de la 3à edat es feu implantar una EMU. Actualment, a finals del 2011, només un 10 per cent de la població mundial, incloent el 3r i 4t món no posseïa un xip Biomàtic. El gran impuls que tingué Altaïr4 en el mercat mundial marcà el començament d'una nova era per a la telefonia mòbil. Només dues companyies sobrevisqueren al canvi radical que l'abolició de tots els telèfons mòbils significava: Vodafone i Orange. Actualment les dues empreses pioneres en l'economia mundial.
Amb l'escalfor del sol la boirina s'ha escampat. Lenta i enganxosament mandrosa, Barcelona ha evaporat la seva suor, deixant els carrers nets i buits, agorofobicament sols, amb olor de pluja. Aigua de pluja, la fragància del no-res... l'única música que regna en l'aire. L'aroma del silenci, trista i monòtona. La pudor de l'èter, la manca d'esperit, de personalitat, de vida. Insípida és Barcelona, morta...
El supervivent, enlluernat pel sol que ara ataca amb bravor la seva figura, desvia la vista cap a l'altre banda del cel, al mateix temps que amb horror guaita un rètol publicitari suspès en l'espai amb la paraula VODAFONE. Fastiguejat recorda que Vodafone i Orange o també anomenades les "ube-o" eren fins fa 4 dies les dues propietàries d'Altaïr4. La competència que existia entre les dues companyies era visiblement sòlida, la qual havia pres el nom de Guerra Dollar, on les armes més freqüents eren la publicitat subliminal i la contínua extensió de la gamma d'aparells EMU i les seves noves aplicacions. Al 2010 Vodafone creà el rètol publicitari més car de la història, posant en òrbita 100 mil quilòmetres de cèl·lules fotoelèctriques capaces de projectar a la Terra des de l'espai la paraula VODAFONE amb lletres lluminoses. Durant el dia el rètol reflexa la llum del sol i durant la nit s'activa per les plaques solars. En canvi Orange preferí enviar publicitat subliminar a tota la xarxa de Bionet. Més discret segurament i alhora més econòmic.
L' únic supervivent del planeta aparta la mirada d'aquell horrible cartell i veu la Lluna, difuminada en la blavor del cel. Un petit centelleig li crida l'atenció i, altre cop amb la ràbia a flor de pell recorda que amb el desenvolupament de la Biomàtica, tota la capa visible del satèl·lit natural de la Terra fou coberta de plaques reflectores que actuaven fins fa poc com a milers de satèl·lits de telecomunicacions alhora.
S'aixeca i s'espolsa els pantalons. Un símbol estrany al terra li fa recordar el fet religiós actual, i es que arran de la revolució tecnològica protagonitzada per la Biomàtica, la part espiritual de l'ésser humà entrà en una greu crisis. Gran part de les esglésies i temples religiosos d'arreu del món tancà les seves portes per la falta de fidels. Molts membres de l'Església cristiana es varen veure obligats a plegar veles i actualment s'havien infiltrat en el món físic per a subsistir fins que l'home es tornés a interessar per tot allò espiritual o, en altres paraules, tot allò que no entén.
Comença a caminar arrossegant els peus sense rumb fix, simplement vol allunyar-se d'aquella perspectiva de quietud i devastació. Continua avançant fins que un diari rebregat li creua el camí. S'ajup, el recull i en llegeix el titular: "Orange atenta contra Vodafone con un virus informático y todo sale mal" La lletra en cursiva de la notícia diu: "El objetivo de Orange de infectar con el virus 0101012.exe a Vodafone era destruir su ordenador central y con él, el enemigo en la Guerra del Dollar."
El supervivent mira amb ira el tros de paper brut per la pluja. Prou bé que sap tot el succeït, malauradament ho ha vist i viscut. Aleshores s'apodera de ell, amb un brusc espasme el record de la infecció i el perquè de tot: Orange i Vodafone lluitaven pel capital des dels seus inicis, però feia poques setmanes havien abandonat els recursos "correctes" i la seva batalla pel poder adquisitiu havia esdevingut un fet de les masses; un autèntic enfrontament a vida o mort. Ningú s'havia plantejat la gravetat de la situació, i és que la gent gaudia amb la batalla. Però sens dubte el fet que les dues empreses més poderoses del planeta es llencessin pedres invisibles constantment no podia acabar pas bé. La cosa va anar més o menys així: 1 de gener de 2012,
10 de la nit. Un grup d'enginyers d'Orange, entre ells molts religiosos que volien atemptar contra l'evolució tecnològica, planejaven crear un virus informàtic suficientment potent per destruir Vodafone. L'objectiu del virus era senzill: reproduir-se i destruir. El procediment era tan simple com crear un virus en un codi que Vodafone desconegués i injectar-lo a la Bionet a través de qualsevol EMU. El cas és que durant el procés tot sortí malament. El virus informàtic residia en un Mp6, estava creat i codificat amb un codi totalment a l'atzar i era impossible d'eliminar si no es coneixia el codi, el qual ni els propis creadors en tenien consciència. Tan bon punt el Mp6 fos connectat a qualsevol EMU de marca Vodafone, el virus s'estendria i ja no hi haurà compta enrere. Però tot fallà, i fou l'error més estúpid de la història de la humanitat, però fou suficient. Un dels enginyers agafà el Mp6 i es disposà a connectar-lo al seu EMU Vodafone robat quan, per caprici de l'atzar esternudà i ruixà l'Mp6. No donà importància al seu constipat i es connectà el dispositiu. Fou aleshores quan tot començà a canviar. El virus orgànic de l'enginyer es trobà, de sobte, al costat del virus informàtic. Un virus informàtic és un codi de bits, informació representada amb els caràcters 0 i 1. Un virus orgànic és matèria, informació emmagatzemada en els àtoms. Els dos virus quedaren enfrontats en un mateix medi durant uns instants, dos "éssers" totalment diferents i alhora tan terriblement semblants. Fou el virus biològic qui intentà neutralitzar el virus informàtic primer, però succeí un fet força curiós. El virus biològic engolí el codi binari del virus informàtic i provà de destruir-lo, però alhora el virus informàtic entrà dins l'ARN del virus biològic i el modificà per accident, pur atzar. Els dos virus quedaren units per un estrany lligam Biomàtic,creant així un híbrid, un virus doble, un organisme mig viu, mig mort, mig orgànic, mig informàtic, capaç de matar i destruir i alhora de propagar-se per tota la xarxa Biomàtica. En altes paraules, una autèntica arma contra la humanitat fruit del pur atzar destructiu. A partir d'aquell moment tot anà molt ràpid. L'híbrid VH.0101012.exe infectà el EMU d'en enginyer i atacà el seu sistema nerviós central paralitzant-lo. Simplement deixà de respirar i morí al cap de pocs segons. El virus viatjà a través de la xarxa Biomàtica i arribà a l'ordinador central de Vodafone, on el contagià i s'expandí com una autèntica bomba biològica a tots els humans connectats al Bionet o en altres paraules, el 90% de la població. Tots moriren en escassos minuts, sense oxigen, ofegats. La mort més terrible, totalment conscients del final que el destí els tenia preparats i alhora incapaços d'evitar-lo. Així passaren una nit i dos dies més, el temps suficient que tingué l'híbrid per infectar tots els usuaris d'Altaïr4. Malauradament, el 10% restant de la població també sucumbí. El virus era tan mutagen que de seguida aconseguí contagiar-se per via aèria, com un simple refredat, i mitjançant l'aire arribar a la resta d'humans del planeta, que moriren durant els dos dies següents contaminats per un virus que es reproduïa amb tal velocitat en l'interior de les seves víctimes que aquestes acabaven sent, simplement, un dolç tiberi víric. La gent cridava sense ningú que la sentís, aïllada, realment l'espectacle que oferí l'ego humà fou terrorífic. La més pertorbadora i turmentosa por que mai us podreu arribar a imagina! Per causes del destí i com sempre passa, hi hagué un supervivent, ell. L'home condemnat a l'eterna solitud fins la fi dels seus dies. El trist vagabund de les tenebres en les que la Terra s'havia convertit. El miracle de la seva subsistència terrenal fou sempre un autèntic enigma, i malauradament la bogeria era també la única solució. Es diu emperò, que al quart dia mentre jeia arraulit en un racó, esperant la mort, tapant-se les orelles i amb els ulls closos, procurant oblidar-ho tot i amb els ulls negats de llàgrimes, sentí una veu en la llunyania. Un dolç timbre transportat pel vent que li causà un fort impacte. Obrí els ulls i allí la veié. Ella, una dona de la seva edat aproximadament, d'ulls clars i cabell llis que caminava cap a ell amb pas lleuger. Quan despertà de la seva bogeria pogué comprovar, amb la més joiosa alegria que finalment no estava sol; hi havia hagut un altre supervivent. I ella l'havia trobat! No tot s'havia perdut, encara no...



Més escrits a www.ouiea.net