Veus del destí

La trucada de la Tània aquell matí, en comptes de fer-me pensar que el nostre present ja s'havia fos en la llar de l'oblit, va fer que renunciés a la meva vida per tal d'agafar un avió que em deixés al seu costat. M'era indiferent el món caòtic on vam construir la nostra relació, ni la darrera discussió que vam tenir, com tampoc contava massa la distància obvia entre Nova York i Barcelona. Si he de dir la veritat, res m'importava excepte aquella trucada. No obstant, era dins d'un somni, un somni meravellós que m'omplia de felicitat rabiosa. Encara avui, signaria sense pensar-ho per tal de tornar a viure els dos últims dies de la meva vida.
Eren les déu tocades quan l'Anna, la recepcionista, em va trucar al despatx per avisar-me que tenia una trucada dels Estats Units. De seguida, em va venir al cap la imatge d'en Robert Gay, el nostre sotsdelegat a Amèrica del Nord. Feia més d'un any que portava la delegació transatlàntica de tota Amèrica. De sobte, un calfred em va baixar per l'esquena: vaig pensar en un nou contracte internacional, en una greu crisi econòmica que indiqués la seva imminent ruïna, de la que derivés la de tota l'empresa, inclús, la meva. Aquest pensament frívol va fer que el meu pols ballés sobre els informes trimestrals el tercer cafè del dia.
L'Elena em va mirar amb preocupació, potser va deparar en la suor que queia de la front cap al coll fins besar la ve baixa dels meus pits. O potser, perquè em coneixia massa i s'havia que quan quelcom em preocupava el pols trèmul n'era la senyal inequívoca d'un incipient mareig. Fora això o una altra cosa, no ho vaig arribar a saber mai. L'Anna va insistir en passar la trucada al meu telèfon, i jo, que era dreta al davant de tots els alts executius de l'Empresa AD&CR per la qual treballava des que vaig tornar de Boston, feia més o menys déu anys, no vaig saber restringir la trucada.
Vaig sentir el sorollet del timbre fins a dos cops abans de contestar amb veu ronca. De sobte, hi vaig sentir un altre tipus de veu, un de familiar, profund que va fer tornar a viure el meu cor tancat temps enrere al meu pit. Ho vaig saber de seguida: era la veu de la Tània, la Tània que m'havia deixat feia dos anys per una important oferta de treball a una companyia d'avantguarda novaiorquesa. La Tània que m'havia fet la promesa que ens casaríem perquè jo era la dona de la seva vida, la mateixa Tània que m'havia trencat el cor mil i un cops, era doncs, la Tània que ara hi era a l'altre costat de la línia telefònica, i jo hagués estat una ximpleta, si hagués deixat passar aquesta oportunitat per recuperar-la.
Vaig oblidar el món, a l'Elena, en Marc, l'Agnès, a tots els caps de tots els departaments de l'Empresa. Vaig oblidar la meva posició, la reunió, inclús l'exposició sobre el Mercat de l'eix francòfon del Canadà que havia deixat a mig fer, vaig oblidar la Susanna, la meva ajudant, i per desgràcia també el meu nom.
En la seva veu, se'm feia perfecta com tot el nostre món, un món on només hi cabíem la Tània i jo. On no era important si fracassava o no la reunió, o que hi caigués al mig de la Plaça Catalunya un meteorit, ni que el metro deixés de ser subterrani per viatjar cap a la lluna, res importava si hi era a prop la Tània. Quan això passava jo era seva i ella ho sabia, jo volia que ho sabés, que no ho oblidés, tot menys això. Poc m'importava que a l'Elena mai li hagués fet el pes, ni que l'Agnès continués sense perdonar-li que ens deixés tres anys enrere, orfes. Poc m'importava el món si en ell no hi era la Tània. A la merda el món, la realitat, sense la Tània. Me l'estimava fins al verb, i també en aquella ocasió, li vaig demostrar.
Vaig treure l'opció de mans lliures, li vaig donar l'esquena a tots els meus superiors, sobretot em vaig amagar de l'Elena, no volia sentir els seus retrets, que rebia sense ser benvinguts, un cop i un altre també, per la senzilla raó d'estimar la Tània. La Tània que ara parlava amb veu profunda, dolça, segura. Em deia com em trobava a faltar, com li hauria agradat que hagués anat amb ella a Nova York, és a dir, em parlava del món, el món que era jo per ella com ella ho era per mi. O al menys, això és el que vaig voler entendre del seu discurs lacònic.
-Sara -va dir- sé que et sorprèn aquesta trucada, a hores d'ara, però ha passat quelcom horrible i necessitava sentir la teva veu, encara que fos...tan lluny- va trencar a plorar i de sobte el meu cor va fer un ai- un cop, vas dir, que sempre que et necessités que fes us de tu, que t'utilitzés...-el seu to cada cop era més desesperat- et necessito.
-Però...¿Estàs bé? Digues-me, ¿Què tens...?
Si alguna cosa no podia suportar de la Tània era el silenci que s'amagava en cada paraula, to, del seu discurs. Em generava tensió, tanta que solia mullar la brusa fins estrènyer el meu cos. M'inquietava, em...feia perdre'm en el silenci de les seves paraules.
-Jo estic bé, malauradament. Ha estat en Paul, el meu home. Ha sofert un accident al tornar del treball, n'estic molt amoïnada...no sé què fer...ni sé què he de sentir...Els nostres fills no deixen de plorar...és com si tot el món em cregués culpable - va baixar el to de veu- la seva mare i la seva germana em miren com si fos dolenta, com si hagués estat jo la que conduïa. Oh, si us plau, Sara has de venir, et necessito al meu costat.
Per un moment, vaig creure que anava a patir una crisi cardíaca. La Tània estava casada, no sols això, n'estava casada amb un tal Paul, amb el que havia tingut no un, sinó dos o més fills. En Paul, un home, de ben segur, molt mascle, que ocupava el meu lloc al seu llit, al seu costat. En Paul, qui li feia l'amor totes les nits. Per més que no pogués pair aquesta informació, la idea de no poder tornar a morir en la seva pell per culpa d'en PAUL, la Tània m'havia trucat a mi perquè li era indispensable. Havia pensat en mi quan les coses van començar a trontollar, i això m'era més que suficient. Si en Paul era el seu marit ho havia de respectar, precisament, per la Tània. Encara que en el més profund de la meva ànima desitgés que mai hagués nascut.
-Sara...Sara, ¿que em sents?
-Hola. Si, et sento perfectament, Tània, no t'amoïnis, tot s'arreglarà.
-Vindràs, oi?
-Hi pots comptar. Però ara no puc continuar parlant amb tu, he de penjar.
-Sara?
-Digues-me.
-T'estimo molt, vine aviat. Un petó...
-Mil per tu.
Un cop vaig penjar el telèfon, una sensació d'alleugeriment em va sobtar. Mai ho havia experimentat abans. Va ser rar. Per una banda, era feliç per haver parlat amb ella però per una altra, la meva ànima estava trencada, completament. La seva veu em feia ballar el cap, els nervis se m'havien posat a l'estomac, i em feia tant de mal el cor, que se m'havia agafat fins i tot als ossos. La seva veu em va sobtar tant que vaig patir un desmaï. Ho vaig saber quan les meves mans van relliscar de la taula al terra. Ho vaig saber quan el primer que vaig veure en obrir els ulls foren els de l'Elena que em prenia entre els seus braços, com sempre, amb força.
Se'm van tancar els ulls, i en tornar a obrir-los, m'hi vaig veure al meu llit. Els llençols grisos feien olor a net, a més, fent una ullada, vaig comprovar que tota l'habitació havia estat oportunament ordenada: l'escriptori lluent, la cadira al seu lloc, l'armari tancat, no hi havia roba sobre el sofà ni tirada pel terra, les sabates eren al costat del llit, tot estava en ordre. Inclús, l'aire feia un olor totalment diferent, agradable. Era una fragància fresca, dolça, que es barrejava amb l'olor de frescor de les flors que l'aire portava al meu nas per la finestra mig oberta per on entrava la llum de la lluna. Una llum robada, que la lluna feia seva, robada com la meva ànima, com el meu amor per la Tània que es reflectia en el pit d'en Paul, però no era pas amor, com tampoc ho era, encara que ho semblés, seva la llum que reflectia la lluna. Només era un miratge, quelcom que semblava real però no ho era.
Un univers sense fi, captivat per una fal·làcia lluminosa, tan falsa com fals se'm feia l'amor de la Tània per en Paul. Des quan la Tània li agradaven els homes? Sempre els utilitzava per calmar la seva ansia sexual, els devorava, tal i com li agradava dir per arribar allà on cap dona li feia arribar. Això m'incloïa també a mi, a la cega d'amor, que hagués mort per tal de poder respirar l'aire que desprenia pel seu nas, per fer seu el que el seu cos rebutjava. Moria per tal de saber si algun cop havia pensat amb mi com jo en ella, per saber si quan en Paul li feia l'amor, li venia la imatge del record del nostre amor en besar els seus llavis sense pell. En Paul, en Paul, en Paul! La meva ment estava a punt d'esclatar! I el pitjor era que la d'en Paul continuaria intacta. La ment d'en Paul, el cos d'en Paul, els desitjava la Tània, no els meus. Feia tant de temps que no em sentia tan malament...Cap obsessió no és bona.
-Una obsessió és una obsessió, Sara, maleïda sigues. Estàs obsessionada amb la Tània i no te n'adones de com t'arriba a perjudicar!

Quan volia l'Elena podia arribar a ser molt desagradable. Anava d'un costat a un altre del saló, baixava els dos graons que anaven del saló al menjador, els tornava a pujar, feia veure que marxava però mai ho feia abans de intentar fer-me veure la llum. La veritat que considerava única: jo n'estava d'una dona que no m'estimava, que em feia mal, que no em respectava. I, jo, a més, era incapaç de veure-ho.
Havíem tingut mil cops la mateixa discussió, mil. Sempre començava de la mateixa forma, malament, i acabava encara pitjor. Els mateixos arguments a favor i en contra, els mateixos crits, i exasperacions, per ambdues parts, fins que arribava el cop de porta que assenyalava el final.
Sempre era igual, primer el cop de porta de l'Elena, i desprès, els dos dies interminables on deixava la meva veu gravada al contestador del seu telèfon mòbil, demanant-li perdó perquè era la persona que més m'estimava del món, desprès de la Tània, és clar.
No m'importava tant el cop de porta de l'Elena com el
silenci de la Tània, cosa que l'Elena sabia i m'ho retreia.
-Un dia, Sara -deia amb els ulls injectats en sang- te'n penediràs però aquest dia jo ja no hi serè per recollir tots els teus trossos trencats per tornar-te a refer.
A aquestes paraules, les hi seguia el silenci i a continuació, el cop de porta. Sabia que li feia mal a l'Elena quan em veia patir per la Tània però no ho podia evitar perquè aquest patiment era amor i m'agradava sentir-ho. Significava pensar en la Tània, somiar amb la Tània, viure per la Tània.
-Et truca per telèfon, desprès de quants anys? Tres? Quatre? I tu com una gosseta en zel, li vas al darrera...tant se te'n dona la teva vida, oi? T'has parat a pensar un moment en la gent que t'estima? En com fas patir a aquesta gent? Tanta por li tens a la vida que prefereixes estar al costar d'una persona que te la pren?
-Elena, crec que estàs fent un gra massa.
-Aquest ha estat l' últim cop, t'ho ben juro, l' últim cop que perdo el cap per tu - es va apropar i em va fer un petó a la galta, li vaig veure els ulls plorosos- saps que t'estimo? -vaig intentar dir alguna cosa però no m'hi va donar temps- També tinc un cor, Sara, i sento i pateixo, i estimo...té gràcia. Diuen, que estimar a qui no t'estima és el pitjor que hi pot haver. Però estimar a qui també t'estima però prefereix quedar-se al costat de qui no li estima, justament, per tenir por de ser feliç em sembla que és molt pitjor.
-Elena- vaig dir gairebé sense alè.
-No, millor no diguis res. Ja has dit i has fet prou aquests anys.
-Elena -vaig insistir- em sembla que desvaries.
-Ves-hi a la faldilla de la Tània però no hi tornis perquè m'oblidaré de tu, i trobaré a una persona que em valori de veritat i em pugui estimar.
I, va tancar la porta.
Per primer cop en tota la meva vida, vaig saber el que era sentir-se estimat, al veure el mal que li vaig fer a l'Elena.
Abans d'agafar el meu vol cap a Nova York li vaig deixar un missatge en el contestador. Van passar vint-i-quatre i quaranta-vuit hores però no hi vaig rebre cap resposta.
***
Odiava la casa on hi havia viscut amb la seva primera dona, la Lisa, dona, jova, cunyada perfecta. Odiava inclòs el nostre llit, per la qual cosa, li vaig demanar en Paul que ens mudéssim a Los Ángeles, allà on estava segura que el seu fantasma no hi arribaria però en tant, van néixer els bessons, l'Albert i la Susie. I, amb la seva arribada, els meus plans se'n van anar a fer n'oris: la mare d'en Paul, la Rebecca, Beckie, o mamà, tal i com li deien tots, es va instal·lar al pis de dalt, i la seva germana, la Mònica, venia cada cap de setmana per veure els nens i ajudar-me a governar la casa.
Vivim en un dels barris residencials de Nova York, la família d'en Paul és tradicional encara que demòcrata. En Paul es va llicenciar en Ciències Polítiques per la prestigiosa Universitat de Harvard. Quan el vaig conèixer era un jove idealista amb el món als seus peus. Ens vam conèixer en un club, un de selecte, res dels que la policia tanca un dia si i un altre també. Els meus companys de treball i jo celebràvem haver-hi aconseguit un important contracte amb una de les companyies japoneses més poderoses del moment. En Paul, de seguida, es va interessar per mi, i jo li vaig deixar fer, tot s'ha de dir. Era i continua sent un home atractiu, vigorós. Els seus ulls blaus haurien atret a qualsevol, i els seus braços musculosos, demostraven la seva capacitat per estimar.
Vam festejar durant poc més de sis mesos. En un principi era reticent a casar-nos però jo li vaig fer veure que seria el millor pas per ambdós, ja que, si primer anàvem a viure junts, només faríem que retardar el moment del compromís. Així que, poc més tard, ens vam casar.
La vida com a dona casada i executiva triomfadora em reportava un benestar que mai abans havia sentit. No trobava a faltar res de la meva antiga vida. Ni tan sols Barcelona, que no tenia res a veure amb Nova York... la palpitant Nova York; tot em resultava excitant, els companys de la feina, en Paul, el seu cercle d'amics. Tots els dies se m'obrien portes i més portes d'un món nou per descobrir. Cap dia era igual a l'anterior. Em sentia la princesa del conte.

Però llavors, en Paul obstinat, va voler passar el Nadal a casa dels seus pares i fou així com van començar de cop i volta els nostres problemes.
Els pares d'en Paul eren activistes demòcrates encara que preferien que el seu benjamí continués al bufet d'advocats on la seva germana gran, la Mònica. On no podia volar per si mateix i on, per què no dir-ho? El podien tenir ben vigilat no fos cas que la seva dona li begués l'enteniment i acabés amb la gran fortuna familiar. Des de bon començament en vam veure com l'enemic, justament per això, per no voler tallar les ales al meu home. Des que vaig posar el peu en aquella casa, vaig saber que la meva vida amb en Paul seria un infern.
La família tenia com costum reunir-se en una sala d'estil colonial. Suposo que més que heretat, vindria amb l'estil del barri, massa pretensiós pel que acaba sent, finalment. La mare d'en Paul, em semblava vulgar. La seva pell poc cuidada, el seu pentinat recarregat i la seva vestimenta de caire masculí, li conferien un estil particular. La seva filla era un calc, sols que, una mica més jove. El pare d'en Paul, l' Edward, només tenia dos temes de conversa: la política i el temps. Mai he sabut d' on havia tret en Paul tant refinament i atractiu. Suposo que no he conegut encara a tota la família.
Va ser el dia de Nadal, si no recordo malament, quan la Marta, la filla de la Mònica i l'anglès, Robert Wilson, va arribar d'una sortida nocturna quan tot just acabàvem de prendre l'esmorzar. Va entrar per la cuina, amb cara de fred, i les mitges esgarrades, i un abric que li deixava veure una faldilla minúscula que semblava més bé un cinturó gruixut, potser ho fos i tot, i un top amb un escot d'escàndol. Fou el primer cop des que vaig deixar Barcelona que em vaig sentir captivada per una persona del mateix sexe. "la Natalie m'ha portat en cotxe, mamà", l'excusa ingènua no va fer que la Mònica cridés, però li va ordenar amb to sever que pugés a la seva habitació i es donés un bany amb aigua calenta. De sobte, em va intrigar aquella noia de cabell rissat, pellroja, amb un tatuatge en el turmell esquerre. El seu piercing en el llavi inferior i els pits generosos per la seva edat, em van excitar gairebé de tal forma que em vaig sentir un animal en zel. No vaig tornar a veure la Marta, la deliciosa estudianta de Literatura Anglesa de Harvard fins l'hora de sopar.
En Paul feia dues nits que no em volia fer l'amor. Preferia no fer-ho mentre estiguéssim allotjats a la casa dels seus pares. Ni tan sols li agradava que ens mostréssim tendres en la seva presència. Se li feia de mal gust.
Em sentia pressa en aquella casa, a més, en Paul gairebé mai m'acompanyava. Em deixava sola amb la seva mare i la seva germana, mentre que ell, se n'anava amb els seus antics companys. Així havia estat però fins feia dos dies. Ara la Marta, s'estava amb mi i les ganes de conèixer-la de guanyar-me la seva confiança es feien cada cop més poderoses. Si no vaig tenir mil fantasies amb ella, poc hi va faltar. Totes les posicions, en tots els racons obscurs, la Marta, la Marta, la Marta, la meva deessa. La meva prohibida Marta. Prohibida era jo, que hem vaig casar amb el seu maleït oncle. Però per què no la vaig conèixer abans? Per què va haver de presentar-se tants mesos després i no abans, just quan la necessitava? Era tan innocent que em recordava la Sara. Mai vaig arribar a enamorar-me d' ella però va omplir els meus forats; em feia riure, la vaig estimar, la vaig estimar molt ja ho crec. Penso que ningú l'arribarà a estimar tant com jo ho vaig fer.
Físicament no hi tenien res a veure. La Sara era morena, d'ulls blaus, amb la carona rodona i la pell torrada. Tenia grans corbes i pits petits, tot el contrari que la Marta, que no tenia gairebé malucs marcats, però si uns pits generosos. El seu nas era una mica corbat, els seus ulls grans i marrons, la seva boca petita i vermella, els dents del color del vi per culpa, segons em va explicar en alguna ocasió, dels medicament per l'oïda que va prendre quan era petita. Però no m'importava perquè l'adorava, en secret, l'estimava en el somnis, i en silenci, era així com s'havia convertir en l'objecte de la meva obsessió.
La nit de Cap d'Any va ser insuportable. En Paul volia que anéssim a una festa amb uns amics seus, antics membres de la seva colla de Hardvard; els seus pares, per la seva banda, mai celebraven aquesta festa perquè feia quinze anys que la mare de la Beckie va morir justament aquest dia. Jo no desitjava passar l'última nit de l'any suportant acudits poc enginyosos i al meu marit torrat. N'estava cansada de tants amics de la universitat, desitjava passar més temps amb la Marta, només això, més temps amb el meu amor. Portava déu dies sense sexe, i la Marta m'estava donant sense saber-ho un tipus d'orgasme necessari, encara que no carnal. Em tocava a totes hores, la fricció de les cames en tancar-se i en obrir-se mentre pensava que era ella qui em tocava, era tot un plaer. Em feia gaudir com mai m'havia fet gaudir en Paul. I era justament en Paul qui volia privar-me de l'únic plaer que Nova York no em podia oferir, la seva Nova York, la mateixa que la de la Marta, però al temps, tan diferent!
Vestida per la festa dels amics d'en Paul, vaig baixar per l'escala amb les sabates a la mà per no fer mal bé la fusta quan vaig descobrir la Marta plorant, amagada en un racó de l'escala. Em vaig apropar paulatinament, fent gala de tot el meu poder sexual, volia que em notés calent per ella, que sabés que tot el meu cos estava ardent en desig de tocar-la, que tota la meva feminitat estava feta expressament per ella, perquè em fes seva, perquè en gaudís de mi. Vaig intentar parlar amb ella de forma maternal per guanyar-me la seva confiança d'una vegada. Vaig encertar amb el vestit llarg, entallat, que realçava la
meva figura, el meu escot, i que s'obria lleugerament per la cama dreta, amb el que em deixava gran possibilitat de maniobra per conquistar-la.
Vaig asseure'm al seu costat, i li vaig acariciar les seves galtes de la carona de cotó, amb la meva mà, amb molta tendresa, sense deixar de somriure, en tant que, amb l'altra mà, li fregava la seva cama, cap a dalt, donant -li calor. Tant de calor que per un moment vaig creure no poder aguantar el propi.
-Per què plora una noia tan maca com tu en un dia tan especial com aquest? Si aquest noi et fa plorar, no mereix la pena. Creu-me, sóc bastant més gran que tu i entenc d'aquestes coses.

Em va mirar amb tanta tendresa i dolor com ho solia fer la Sara, vaig desitjar besar la seva boca petita i devorar-la, poc a poc, com solia fer-li a la Sara. No sé per què em va venir al cap la imatge de la Sara, i el vell desig de prendre-la, de fer-la meva, va renéixer en mi.
- Quines coses? No les entendries pas, ni la mamà ho faria.
- Jo si, creu-me. No hi ha res que em puguis dir que em pugui sorprendre. Estàs malament per un company d'universitat?
Em va mirar com una gata ferida. Vaig creure que m'esgarraparia abans de sortir corre'ns però en comptes d'això, es va apropar al meu pit, i vaig notar com les seves llàgrimes baixaven pels meus pits, cap a baix.
- Veus com no ho entendries?
- Deixa que ho intenti, princesa - li vaig dir a cau d' orella sense deixar de pentinar-li els rinxols amb els meus dits que li passava per l'esquena.
- No ploraria així per cap noi. Em fa mal l'ànima perquè la que fins ara havia estat a meva xicota, la Natalie, m'ha deixat per una tia més gran de doctorat, amb la que es va anar al llit fa uns dies, el dia que la mare es va enfadar per tornat tard a casa.
L'hauria besada en aquell moment, hauria esborrat el sabor de la Natalie de la seva pell, li hauria arrencat de l'anima el seu record, i li hauria fet plorar de passió per portar-la al paradís. Només si m'ho hagués demanat, si tan sols me n'hagués donat un indici d'insensatesa.
-La Natalie es més gran que tu?
Els seus ulls van tornar a mirar-me amb ràbia, ara, ja no ploraven. El rímel se li havia corregut per tota la cara, els llavis els tenia tan inflats com els ulls, li donava cert aspecte de follia que em captivava.
-Jo en tinc vint, la Natalie dinou. M'ha deixat perquè no li feia gaudir al llit com a dona, ha trobat en la Verònica la seva dona ideal.
Podria ser veritat? Em preguntava mentre la mirava inquisidora, que aquella deessa de la passió no fos tan ardent com m'ho semblava. Vaig odiar com mai havia odiat a ningú a la meuca de la Verònica, la se va ex. Com va poder rebutjar-la? Era un àngel! Potser per això, la meva mà va pujar per la seva cuixa, mentre la meva boca s'apropava a la seva. No podia contenir el meu desig que cada cop era més fort, i en tant la meva mà separava les seves cuixes, introduint-se en ella, mullant-la, els meus llavis marcaven els seus pits, el seu coll, i la seva boca que es va obrir gairebé a la mateixa velocitat que el seu cony. Vaig voler acabar allà mateix, la Marta ho volia tant com jo a raó dels seus petons, dolços i necessaris, les seves carícies, les seves dents en els meus pits, la seva llengua juganera dins la meva boca. La desitjava tant com ella a mi. La Natalie no sabia què s'estava perdent. Si la Marta no tenia prou experiència en el sexe, ara, jo li ensenyaria tot un món de plaer.
En Paul sempre va tenir el do de l'oportunitat. Vaig sentir la seva veu que em cridava des del passadís. La Marta es va espantar. Els seus ulls es van obrir de bat a bat just abans de deixar de besar-me. Es va aixecar, en silenci, com una nena que acaba de ser descoberta pels seus pares fent una entremaliadura. Aquella idea em va fer gràcia, no vaig haver de fer-ho però vaig riure. Quan vaig adonar-me'n, la Marta pujava escales amunt cap a la seva habitació i jo feliçment, camí a la gloria. Al paradís sexual que m'havia ofert la neboda del meu estimat marit.
***
La meva vida va acabar quan la vaig conèixer. Hi havia moltes dones al club però cap com ella. Ressaltava en bellesa, una bellesa llatina espectacular. M'era igual que fos uns centímetres més alta, de fet, m'agradava especialment, em feia sentir més home. Vam ballar durant tota la nit, crec que em va tornar boig, tant que...em vaig perdre en una bogeria que vaig tramar per tal de recuperar-la.
M'hi vaig casar sabent que no m'estimava. Els meus amics, els meus pares, m'instaven a que la deixés, deien, abans de que acabés amb mi. Jo, responia: "ja l'estimo jo el suficient pels dos". Llavors, agafava el cotxe i conduïa durant tota la nit, canviava sexe per amor en clubs tan diferents del que ens vam conèixer la primera nit de la meva vida. Ara que poc temps em resta de vida, miro cap enrere i la ràbia s'apodera de mi: La Tània hi va existir realment o va ser un dimoni que em va atrapar una nit llunyana de tardor, al centre de Nova York, que va beure de la meva sang fins deixar-me a les portes de la mort?Quan hi penso, la veig davant de mi, com aquella nit, poderosa, misteriosa. I com un somni, s'esvaeix...
Els dies es fan especialment llargs en aquesta casona de camp on gairebé no em puc moure si no és amb l'ajut d'aquesta cadira de rodes, l'única companya que em queda. Penso contínuament amb la Tània. Què estarà fent ara? Pensa alguna vegada amb mi? Hi pensarà com jo penso en ella? Algunes vegades la sento a dins meu, com si enverinés la meva sang. Potser és aquesta malaltia que se m'està cruspint. Fa gracia que de tot el nostre amor no hi quedi més que un record que, poc a poc, sembla difuminar-se amb la nit. Em fa la impressió que confonc la realitat amb la fantasia que crea la meva ment malalta.
Avui, la Rosita, em lleva del llit i m'obliga a prendre un bany a càrrec del seu marit, en Tony, l' únic home que em renta els collons amb una esponja. Què importa? Em dic si ja no hi sento res. Sento res quan m'injecten líquid a la panxa? El meu cos ja no sent res. Sóc exempt al dolor físic, el dolor de l'ànima és una altra cosa. De vegades, sento a la Rosita que parla amb la meva mare per telèfon. Es compadeix de mi, diu, mentre sento com plora, a l'habitació del costat, apel·lant al seu Déu per la meva ànima. Creu que sóc un bon home i que la bruixa de la meva dona m'ha tornat boig. Però no sap la veritat, jo no sóc un boig; sol, estic sol, això és el que estic, sol, perquè sense la meva Tània, no sóc més que una despulla humana, a qui un xilè nouvingut, de més de dos metres d'alçada, de cabell curt i gras, li refrega l'esponja pels collons abans de fer-li una mamada. A que per això no plora la seva estima Rosita? I, jo, em deixo fer perquè encara que em foti que un maricó retardat me la xucli i remeni fins deixar-me sec, imagino que qui em toca és la Tània i arribo a l'èxtasi.
Així que, els dies passen en aquest llit amb tristesa, a l'espera que hi arribi el pròxim Dijous perquè vingui en Tony amb la Rosita, em deixi nu, i em fiqui a la banyera perquè faci de mi el que vulgui. Em pregunto si la Rosita ho sap i si és així, si tant li fa. Potser fa veure que no passa res com feia jo amb la Tània. O potser inclús li agradi i no sigui més que un joc eròtic.
Ahir per la nit em va semblar sentir la veu de la Tània al bosc. Vaig intentar baixar del llit però no vaig aconseguir més que colpejar-me contra el terra en la caiguda. Vaig arribar arrastrant-me cap a la terrassa, la porta per sort era mig oberta, així que no vaig haver de fer gaire esforç per passar, però allà no hi havia ningú. Només, la lluna, rapaços, res més. Ni rastre de la Tània. Però de sobte, la meva ment em va fer passar una mala jugada com la d'aquell dia que va canviar el curs de la meva vida.
La Tània i la meva neboda s'havien fet molt amigues, confesso que n'estava gelós. Doncs, la Tània sempre n'estava de bon humor quan la Marta hi era a prop. Hi compartia amb ella més que amb mi, el seu propi marit. Va començar a ser sospitós el seu apetit sexual, afamat, irresistible que coincidia amb les cites que tenia amb la Marta. Desprès, el dejuni. No em deixava ni que la toqués, es tornava esquerpa, inapetent. Jo, callava, no volia fer front a la realitat: La Tània, la meva dona, i la Marta, sang de la meva sang, amants? La Tània amb la meva pròpia sang…no, era una bogeria, no obstant, aquella nit ho hauria jurat davant de Déu i de Lucifer. En tornar del despatx, em semblà que la meva dona era al llit amb la meva neboda i no precisament per desitjar-li bona nit.
Mai li agrairé prou en Mike que es quedés per mi aquella nit per acabar d'enllestir l'al·legat d'un cas. Gràcies, justament, a això vaig arribar a casa d'hora. M'hi vaig il·lusionar al veure el cotxe de la Tània a l'entrada. Vaig aparcar al garatge i vaig pujar a casa per l'escala interior, sense fer soroll. No, no era jo qui feia soroll. Vaig pujar mig en shock, esglaó a esglaó fins arribar a la nostra habitació. Em vaig afluixar el nus de la corbata que m'escanyava com un dimoni, disposat a matar a qui estigués a sobre de la meva dona, que se'm figurava al nostre llit. Però no hi vaig trobar a ningú. Vaig anar cap al bany, al menys, els meus peus es van moure sense que jo en fos conscient i, llavors, les vaig veure: estaven juntes, a la banyera, prenent un bany. Podia semblar un bany innocent que aquelles hores se'm feia incomprensible si la meva neboda l'acompanyava.
Em van venir ganes de vomitar, m'ofegava, necessitava sortir d'allà...Els ulls de la Tània se'm van clavar a la retina. En comptes de sortir al meu darrere, em va deixar fer. Vaig colpejar amb els meus punys tot allò que vaig trobar al meu pas, i vaig marxar tant ràpid com vaig poder. No volia pensar! Pensar-hi estava acabant amb mi: La Tània i la meva neboda, juntes, a la banyera? Què estaven fent? M'estava tornant boig!
El Central Park roman tancat per les nits, qui visqui a Nova York ho sabrà millor que ningú, i com ningú també sabrà que en l'obscuritat, entre els arbres del parc es refugien els
solitaris per mantenir relacions sexuals espontànies. Pots agafar qualsevol cosa, des de lladelles fins el SIDA. Però que m'importava a mi si ja era mort?
Vaig aparcar el cotxe a déu minuts del parc, a prop de l'entrada d'un bar. Vaig beure fins a marejar-me. Vaig sortir d'allà amb una idea molt clara: follar-me a tota tia que se'm possés al davant, de forma salvatge, fer-la cridar, follar-me-les un cop i un més... Volia fer mal a la Tània, volia que patís tant com jo i no se'm va ocórrer manera millor de fer-li pagar que amb la mateixa moneda, amb la traïció. Poc anava a suposar jo que la Tània era indiferent al meu patiment.
Em vaig arrastrar per la 59 com un gos vagabund brut i ferit. Era un vampir més que necessitava un xut de sang mentre buscava un ànima tan perduda com la meva. Vaig avançar amb el ulls tancats, oberts només veia la Tània fent l'amor amb la Marta. Quan de temps hi durava aquella relació? Per què em feia mal? La meva ment es va ennuvolar, vaig caure al terra, febril. Em vaig aixecar amb l'ajut d'un tronc. Al meu costat hi havia algú, un paio prim, vestit de negre que fumava un cigar sense deixar de somriure.
"Res de maricons, no m'agraden les polles", em vaig sorprendre dient-li. Va tornar a somriure i fou quan la vaig veure amb claredat. S'assemblava a la Tània, crec que qualsevol dona que m'hagués tirat aquella nit se li hauria assemblat. Era tant alta com ella, de pell obscura, ulls grans i un somriure captivador. Es va desfer de la roba, sota la llum de la lluna, se'm feia irresistible. Necessitava tant calmar-me en el seu cos, que no ho vaig dubtar. Se la vaig ficar pel darrere amb tanta força que li hauria rebentat el cul. El depravat del seu amic ens mirava fumant-se el cigar. No ho vaig entendre però no em va fer res, estava furiós, calent i aquella maleïda meuca va aconseguir calmar-me. Per uns instants, vaig poder treure la Tània de la meva ment.
No vaig tornar a casa fins el dia següent. Volia dir a la Tània que havia estat follant a ties tota la nit, ties que no li arribaven a la sola de la sabata, que m'havien fet sentir fastigosament viu, i no una merda com em feia sentir ella, per qui no era més que un coi de gos, esclau de la seva ànima. Però no vaig ser capaç. Quan vaig entrar a casa, la Marta encara era allà, dormint a l'habitació del convidats.
La Tània era a la cuina preparant el desdejuni. No em va dir res quan em va veure torrat, amb la bragueta molla. Em va servir un cafè i va seguir tot d'una a les seves coses. La hauria matat, ho juro, com podia arribar a tenir tanta sang freda? De veritat li era indiferent que m'hagués tirat a una altra dona? No va fer cap escena ni retret! L'hauria perdonat si m'ho hagués demanat, tan sols, una llàgrima...no li demanava més. Però no ho va fer i el meu cap es va ennuvolar: la Tània i la Marta fent l'amor a la meva banyera i qui sap on més....
Em vaig aixecar disposat a acabar amb tot en aquell precís moment, m'era igual el que pogués passar, només volia quitar-me del cap aquella maleïda imatge. Així que, vaig agafar un ganivet i em vaig apropar pel darrere, mentre ella es mirava el jardí per la finestra. Portava la bata gris perla que li vaig regalar pel nostre aniversari, amb el mateix conjunt que veia a través de la seda. Era preciosa, no vaig poder fer-ho. Em vaig tallar la mà, no vaig poder fer-ho.
La Tània, llavors, va parlar, fou contundent: "he tingut dues faltes. Estic embarassada d'un fill teu".
I, en el meu món, una estranya llum va tornar a brillar. Jo, li havia fet un fill a la Tània, i això la Marta no ho podria aconseguir ni en mil vides. Jo era al seu interior, jo, no ella. I, vaig plorar com un nen de cinc anys. Vaig plorar amb amargura però també de felicitat, vaig plorar abraçat a ella, mentre besava la seva cintura i li demanava que em perdonés de genolls.
***
Si no vaig sentir mil cops el missatge de veu que va deixar la Sara gravat al meu contestador, no el vaig sentir cap. Vaig intentar trucar-la però quelcom, de nom orgull, no m'ho va permetre. Em vaig dir que havia de deixar-la sola perquè aprengués a aixecar-se. Ja n'hi havia prou d'aturar la meva vida per ella. No obstant a això, al tercer dia la vaig trucar quan ja havia anat al costat de la seva estimada Tània, el gran amor de la seva vida.
Ressentida, li vaig escriure una carta, en la que li preguntava: què té la Tània perquè em canviïs per ella? Vaig arrugar el paper i el vaig llençar a la paperera sense moure'm un pam de la cadira: vaig superar els tres metres de lluny. El meu despatx a més de ser bonic és un dels més grans de l'edifici.
Dos tocs a la porta em van fer rememorar la primera vegada que vaig veure la Sara.
No estava sent un dels millors dies de la meva vida. La meva xicota, amb la qui havia sortit des que érem adolescents, m'havia deixat de la nit al dia, segons va dir, perquè ja no era la dona de la que temps enrere s'havia enamorat: havia canviat. I, jo, com un ànima penitent, vivia pegada al mòbil no fos el cas que aquesta dona ingrata escoltés algun dels meus missatges que li havia deixat al seu contestador i es dignés a respondre'ls. Aquella nit no havia pogut dormir. Les dues copes de vi negre que vaig prendre per allò d'ofegar les penes en alcohol, em van caure com un raig al meu delicat estomac. En comptes d'expulsar tot aquest verí, el meu estomac va decidir per ell mateix que era molt més bona opció posar-se del revés mentre el caparronet donava mil voltes en un món on el mal de cor et deixa fet pols. Folla és el que estava jo, frenètica, però amb un cutis perfecte. No em podia queixar del tot, la naturalesa, al menys, havia sigut generosa amb mi. Bella per fora...tronadora per dintre. A les nou del matí vaig arribar amb dos quilos de maquillatge a la cara, el meu maletí en una mà i la gavardina dels dies plujosos en l'altre. Vaig saludar a recepció sense treure'm les olleres de sol, mig somriure i passos ferms fins arribar al despatx, lloc on em vaig desplomar.
A les nou i cinc minuts, l'Anna, la recepcionista va trucar a la porta per comunicar-me, tot fent sortit la punta del nas per la porta, que tenia una reunió amb el director nacional a les nou i mitja. El dia no podia anar millor. En comptes de fer un repàs a l'agenda, m'hi vaig dedicar a plorar al contestador de la meva ex, per allò que diuen de fer pena, segones oportunitats o sexe terapèutic. Però ni arrossegant-me com un gos va afluixar la molt bruixa. Em vaig reunir amb tots els alts executius de l'empresa. Durant més de dues hores i mitja vaig haver d'escultar els seus plans de futur, les seves discussions particulars que no dubtaven en fer de domini públic, etc. Tanta xerrameca em va carregar el cap. Quan, per fi, vaig arribar al meu despatx, la Sandra, la meva ajudanta personal em digué que tenia una cita feia més de vint minuts amb la senyoreta Sara Garcia de màrqueting.
A la Sandra, la vaig contractar per la seva dolçor,incapaç d'excitar -se ni a si mateixa ni als altres, era el meu bàlsam, el meu punt Zen, però aquell dia, ho he d'admetre, em va provocar una sonada revolta de sentiments tal, que vaig acabar per cridar a la meva subordinada: "mira, nena, la Senyoreta Garcia, el món i tu mateixa, us podeu anar allà on no surt el sol, m'has entens? Deixa'm una estona, maca". I, així, va ser com la Sara que havia estat tot aquest temps asseguda en el sofà de la recepció del departament d'advocacia mercantil, es va donar a conèixer.
Es va aixecar d'un grunyit, contrariada. La seva careta rodona s'havia escalfat fins aconseguir un to vermellós. No havia vist ulls més expressius fins aquell dia. Em va mirar com si fos la pitjor persona del món. A continuació, li va donar la mà a la Sandra i amb cordialitat es va acomiadar educadament: "Gràcies per atendre'm. Desitjo que ens puguem veure en una millor ocasió". Novament, la seva mirada es va clavar en la meva ànima. Però, tant se val, em vaig dir, qui coi s'ha cregut que és aquesta neneta impresentable per jutjar-me sense coneixem.
La seva mirada, els seus ulls, impecablement blaus, em van fer tornar a la realitat. La Sara Garcia...El meu cervell atrofiat trigà pocs segons en donar amb la resposta: la nova adquisició del departament de màrqueting. Havíem d'haver-nos reunit per parlar sobre la denúncia, que li havien posat a un dels caps del departament on treballava, per assetjament sexual. Si, precisament per això m'havien assignat a mi el cas: dona, atractiva, de trenta i pocs. Advocada de la mateixa empresa on treballava l'acusat. M'havia d'entrevistar amb ella perquè havia format part del seu equip durant més de dos mesos, en els que va estar treballant ben al costat nostre, a les oficines bessones. I, ara, per ximpleta l'havia deixat anar de la pitjor forma. Havia de posar-li remei abans de carregar-me també la meva carrera.
Per sort, l'ascensor havia decidit no estar-hi disponible. I, allà, la vaig trobar tan contrariada com abans, mirant de cara a la porta tancada d'aquell maleït ascensor que com jo li havia arruïnat el matí solejat que només existeix al món de les noies tan dolces i boniques com ella. Podria tenir a qui volgués però des del primer moment que la vaig veure, vaig saber que m'era del tot inaccessible. Ho vaig saber i al temps, ho vaig comprovar.
Em vaig posar al seu costat, de la forma més discreta possible. Vaig creuar els braços darrera l'esquena i vaig dedicar-li un somriure. Llavors, em va mirar amb odi o ràbia, no ho sabria dir amb seguretat.
-El pitjor dels ascensors es que s'espatllen- no li va fer gràcia, error. Així que, quin remei, vaig haver de continuar...-hem començat malament, i m'agradaria poder arreglar-ho. Podria mirar-me a la cara quan li parlo si us plau?
Em va mirar de tal forma que el meu cor va fer ai.
-Voldria disculpar-me. No acostumo a ésser temperamental. Ha estat un error injustificable. No estic passant per un bon moment sentimental i...bé, m'agradaria que poguéssim entrevistar-nos, finalment, tal i com estava previst.
-Tinc una ho
ra lliure abans de tornar a l'oficina per recollir les meves coses.
- No ho entenc, l'han acomiadat?
-No, he estat jo qui s'ha acomiadat - la seva mirada no va poder amb la meva. La veu li va tremolar.
Va ser el meu moment.
-Deixi que la convidi a dinar, desprès de tot el que ha passat és una bona forma de demostrar-li que no sóc tan mala persona.
-No crec que sigui oportú.- em va mirar com una nena espantada.
Les portes de l'ascensor es van obrir de sobte, vaig creure, per un moment, que em deixaria amb la mel als llavis i no la tornaria a veure mai més.
-Arrossego cansament -em va confessar com si fos una amiga- des de fa no gaire temps. En Paco tenia un caràcter especial. Des del primer moment em va semblar un bavós, com sap les dones notem aquestes coses. Sempre estem a l'aguait. No obstant, no vaig saber el que li havia passat a la Carla fins que es va produir la detenció d'en Paco. Fou quan destituïren la Carol, per protegir-la davant dels amics d'en Paco i del propi Paco. Ja sé que no és el que l'empresa i vostè volen sentir però el comportament el seu amb les dones no és correcte.
-Va tenir aquest comportament incorrecte amb vostè? - més que per curiositat, volia saber-ho a nivell personal. Hauria matat en Paco en aquell precís moment.
-Crec que no. Hauria de dir que no. Ja li dic que les seves formes, el seu aspecte...res en el Paco és normal.
En vaig anar al llit pensant en aquella frase: "res en el Paco és normal". Vaig deixar el mòbil a la tauleta i tombant-me de cap per munt, vaig adormir-me sense pensar en la meva ex. Vaig somiar amb la Sara, i per primera vegada, desprès de molt de temps, vaig despertar-me alegre. Però, l'alegria em va durar poc quan la vaig veure al dia següent al pàrquing de l'empresa acomiadant-se de qui més tard vaig saber era la seva parella, la Tània Rodriguez.
El meu cor va donar un ai.
Res va tornar a ser com abans.

***
No havia tingut la necessitat de creure en Déu abans d'aquella nit. Els pares em van educar segons la dita: "coneix-te tu mateix, creu en tu mateix". Però quan el timbre va despertar-me a les tres de la matinada, d'un novembre fred, nevat, el meu cor es va obrir com mai abans a una nova creença, a la necessitat de sentir-me absolta, perdonada, lliure, i al mateix temps, castigada per les meves accions.
La mare plorava, el pare va córrer a buscar el cotxe per acompanyar-me a comissaria, el barri era un bany de masses. El xivarri no em va afectar, estava morta de por. No entenia què passava. Només podia pensar que el món s'havia fos i jo era a l'infern. La mare plorava perquè el seu germà petit era a l'hospital on potser moriria, i a la seva filla se l'enduia la policia acusada, justament, d'intent d'homicidi.
Les primeres hores tancada en una cel·la massa real, que la televisió i el cinema m'havien fet arribar com a perspectiva cruent del món de la delinqüència, foren les més difícils de pair. La meva mare va enviar a un dels seus amics més íntims per fer-me d'advocat, no es va atrevir a veure a la seva filla com a una possible assassina. Sens dubte la meva vida havia canviat. Quan vaig tancar els ulls a la nit vaig desitjar que al llevar-me hi pensés en tot com un mal son, però l'agent que em va despertar al dia següent em va deixar ben clar que només havia estat el primer dia de la meva nova vida.
Amoïnada com estava per sobreviure en aquella gossada, només pensava amb la Tània en els moments de soledat, quan tancava els ulls, just abans de plorar i quedar-me adormida. Un parell de dies després de la meva detenció, quan ja m'havia fet a la idea de no sortir mai de la garjola, la Tània va concertar una visita amb mi. No hi venia sola. Em va presentar a una advocada espanyola, l'Elena Montalvo. Em va agradar la seva expressió freda, per el to de la seva pell, el color dels seus ulls, i el domini perfecte de l'anglès mai hauria dit que no era anglosaxona. De seguida, vaig sentir una forta atracció pel seu caràcter, potser perquè necessitava creure que podria salvar-me, que podria ser lliure, que algú, algú que no fos la meva mare advocada podia treure'm del pou on havia anat a parar.
La Tània s'asseia just uns metres al darrere de l'Elena, en un banc al costat de la seva antiga parella, també espanyola, la Sara. Una dona poc atractiva però graciosa. Semblava estimar tant la Tània com jo me l'estimava, val a dir, com me l'havia estimat fins el moment que vaig conèixer l'Elena. No va ser fins una setmana endavant, quan l'Elena es va citar amb mi, aquest cop en una sala a soles. La vaig estudiar amb passió, somiava amb els ulls oberts. Era una deessa Hel·lènica.
-M'has d'explicar què va passar la tarda que et vas reunir amb el teu oncle al seu despatx, m'ho has d'explicar tot, Marta, perquè et pugui ajudar.
Li hauria explicat el món, que començava en els seus llavis i s'acabava justament en els seus llavis. Uns llavis que tenia prohibits perquè pensava en mi com una assassina. Li hauria explicat que des que la vaig conèixer era el meu últim pensament a la nit, i el primer del matí. Li hauria...dit que era meva en somnis i encara que la perdés continuaria somiant amb ella.
-Marta, sóc aquí per ajudar-te però si tu no poses de la teva part, poc hi puc fer, entesos?
- De debò vols ajudar-me?
Es va apropar tant que vaig perdre'm en el seu perfum a xocolata. La seva mitja melena feia un olor diferent, fresc que em tornava boja. Portava uns pantalons negres, que camuflaven unes botes de tacó d'agulla, li feia uns malucs més sensuals. Els seus ulls grans brillaven, i l'escot de la brusa blanca m'estava posant cada cop més nerviosa, ni tan sols la Tània havia aconseguit gaudir del plaer sensual en silenci.
La seva mirada freda em va fer saber que sabia que la desitjava. Va recollir tos els documents i els va posar amb parsimònia al maletí. Va agafar la jaqueta negra que havia deixat al respatller de la cadira quan va entrar a la sala, se la va posar i em va dir: "sóc aquí perquè m'ho ha demanat la Sara. La Tània vol que surtis d'aquí". "Què vols tu?", li vaig interrompre. Va dir abans d'anar-se'n: "vull endur-me la Sara a casa perquè no prengui mal".
Desprès de la seva visita, vaig fixar-me amb la Sara cada cop que la veia amb la Tània i l'Elena. Feien goig de veure. Vaig pensar que tot d'una, la Tània es quedaria amb la Sara i jo podria estimar la meva Elena. Sabia que m'estimava tant com jo a ella. Però callava, havia de callar perquè era la meva advocada. Els seus principis eren molt importants, no li permetien estimar-me ja que jo era la seva clienta. Llavors se'm va ocórrer que si aconseguia sortit en llibertar tal i com m'havia explicat la mare que podria passar si l'oncle despertava del coma, l'Elena i jo podríem ser felices per sempre.
La llibertat va arribar abans que no em pensava. Una setmana més tard, l'Elena em va fer citar en una sala privada. Duia un vestir llarg color vi, i es tapava el coll amb un mocador fi, indi.
-El teu tiet va despertar ahir. Ha fet una declaració. Ha estat acceptada. Avui tornaràs a casa.
-Vols dir que...soc lliure?
-Exacte, avui podràs tornar a casa.
Em vaig aixecar i em vaig llençar al seu coll amorosament, la vaig petonejar a les galtes, als llavis, al coll fins que em va apartar.
-Si he fet alguna cosa perquè arribessis a aquesta conclusió equivocada, et demano les meves disculpes. No estic interessada en tu de forma sentimental. Quan signis la teva llibertat la meva responsabilitat com a lletrada acabarà aquí.
-Ho sé, amor, i podrem viure...
-Marta - em va mirar creient-me culpable, li vaig veure als ulls- ja m'has sentit. Aquesta fantasia que tens amb mi, no és real. No ha passat ni passarà mai.
-És per aquesta bleda de la Sara, oi? Es pot saber què coi li veus? No em guanya en bellesa, no es més que una noia lletja, rodoneta, i espontània...no és més...
-La Sara es tota una dona, no sols bella per dintre, sinó també per fora. Tu, en canvi, et creus tan maca que tota la lletjor que tens, neix en el teu interior.
-Mai t'estimarà com jo...mai!
-M'alegro, doncs, no m'agradaria que la Sara tingués tanta maldat com tu, com la Tània. Hauries d'anar a teràpia, i la Tània hauria de ser engarjolada per fer que enverinessis al teu oncle amb el cafè que li vas portar de la cafeteria aquella tarda, a tres quarts de cinc. Va ser un error confiar que ningú no t'hagués vist, maca.
-No saps res.
-Sé que la Tània volia que espantessis al teu oncle perquè tenia por de divorciar-se i que se te'n va anar la mà amb les pastilletes que et va donar la Tània. Sé que el teu oncle va patir una aturada cardíaca mentre conduïa de camí a casa, que va tenir un accident. Sé que va estar a punt de morí i que mai tornarà a caminar. També sé que mai tornarà a tenir una ment sana i que està destrossat completament.
-Ho sap la meva mare? Ho sap la teva estimada Sara?
-No has de fer res. Però has de saber que el teu oncle ha volgut com jo que passis un temps internada a una clínica de sanitat mental, perquè tornis a recuperar-te.
-Lliure a temps parcial.
-Pren aquest consell que et dono de forma gratuïta, aprofita aquesta oportunitat per tornar a començar i allunyat tant com puguis de la Tània.
No la vaig tornar a veure. Quan la Tània em va venir a buscar un cop acabada la teràpia em va explicar que la Sara i l'Elena van tornar de seguida a Espanya. Podria haver-me quedat amb la Tània, podria haver-me oblidat de l'Elena, podria haver-hi portat flors a la tomba del meu oncle, mort aquest cop si per les seves pròpies mans, però no em podia treure del pensament l'Elena i vaig decidir anar a buscar-la per dir-li que encara l'estimava, que l'havia perdonada, que la Tània i jo només érem amants ocasionals, res comparable al nostre amor.
Encara avui, no sé què coi li veu a la meuca de la Sara. Les veig passejar des del meu cotxe, dia rere dia, agafades de la mà, per la cintura, fent-se petons i abraçades...passejant al gos o fent la compra. La Sara m'ha pres la vida, em pertany a
mi respirar sota la seva pell...i un dia recuperaré la vida que Sara m'ha pres.
Així li dic cada nit a la Tània abans d'anar-me'n al llit, quan els seus ulls abans ben vius, em miren sorpresos per haver-li explicat que el meu cor batega només per l'Elena. Porto a la Tània amb mi, amagada al maleter del cotxe, per demostrar-li tal i com li vaig prometre, que existeix el destí, que el meu destí és l'Elena, i que aquestes són les formes que té de representar-se...en forma d'ona invisible...que parla fluix, i a la nit li diu a cau d'orella que ella és meva com jo soc seva, no importa la distància per les veus del destí.