La nit que va nevar a Barcelona

L'Antonio gairebé no podia respirar tot aquell aire polar, que portava el vent cargolant-lo amb pètals de fina neu que se li ficaven al vidre de les ulleres. Per això, va deixar la pala a la teulada, damunt d'onades de neu que s'havien cruspit els seus peus, fins i tot, les seves cames. Va intentar reprendre el treball, un i mil cops, però cada vegada que ficava la pala en aquell munt de neu, li semblava que tot aquest esforç no servia de res, i que la teulada es vindria avall amb ell atrapat en una muntanya de pols blanca.
Va ser llavors, quan va veure sortir corrents de la seva barraca a la senyora Carmen, tota esverada clamant al cel, abans d'entrar a casa seva. Va sentir el cop de la porta com si fos un terratrèmol que desfés l'estructura de la barraca. Amoïnat, va cridar en Manolo, el seu veí, que com ell, treballava a la seva teulada, per tal de treure tota la neu possible. El fum de la seva cigarreta es confonia entre les escletxes d'aire virulent que portava les cendres de les fogueres de tot Montjuïc.
Mentrestant, a dins de la barraca, la senyora Carmen, consolava la Júlia per la pèrdua de la seva filla gran, la Paula qui encara era al llit, vestida amb la camisa a ratlles de l'Antonio. Les dues dones ploraven abraçades al costat del foc, sense pensar en la pobra canalla, que encara jugaven a prop del cos de la seva germana gran. En Ximo, el més petit, gatejava a la vora, somrient, aliè a tot el que estava passant. No obstant, en Mico i la Llaqui, com li agradava dir l'Antonio a la seva nena petita, la Raquel, es miraven la seva mare, immersa en el món del dolor, amb l'anima desfeta. Al poc, va entrar el Paco, el fill gran de la senyora Carmen i del Manolo, amb els ulls més oberts que n'havien vist mai, i gairebé sense veu va explicar com el guàrdia que sempre feia la ronda per la part sud de la muntanya, se l'havien trobat els nens del barri, mort quan tornaven de catequesis, acompanyat pel cura, Joan. La Carmen, no va tenir consciència de la desfeta del seu fill en explicar aquell succés i pressa de ràbia el va escridassar, fent que arribés amoïnat el seu marit acompanyat de l'Antonio.
El silenci es va fer llavors. L'Antonio es va apropar al llit trencat de por. Va acariciar el cap del Ximo que en va respondre amb una riallada, i sense dir res, va agafar entre els seus braços a la seva filla gran. La Paula encara tenia els ulls oberts, uns ulls negres, més foscos que la foscor. Els mateixos ulls que els de l'Antonio que en mirar-se'n en ells es va veure a si mateix, fred, inert en un llit glaçat. De sobte, va començar una forta tempesta de vent i neu, que va colpejar amb tanta força contra la barraca, que va acabar per enfonsar part de la teulada. La neu va caure a sobre de l'Antonio que ara si plorava com un nen de cinc anys, mentre netejava la seva filla, amb les seves mans. Va ser tan fort el cop, que el cor de la Paula va tornar a bategar, encara que els seus ulls seguien tan lluny de la realitat que no va ser fins que en Mico va veure com es movien els seus dits, que es va apropar amb la seva manta de llana per mirar d'abrigar-la. Llavors, va mirar l'Antonio abans de parlar: la Paula té fred, papa.
La Júlia va esclatar d'alegria, ja no plorava, reia, i no era el riure esbojarrat de quan veia un mort, un riure irracional i nerviós, era un riure de veritat, com més tard diria en Mico alhora d'explicar a la colla els fets passats, la nit que va nevar a Barcelona.
El Manolo es va afanyar en ordenar al seu fill que anés a casa a buscar eines per arreglar la teulada, mentre ajudava a l'Antonio a posar en un llit còmoda la Paula. La Llaqui, i en Mico s'havien apartat, en el racó que feia de cuina, amb cara d'espant, en veure l'enorme forat que havia fet el vent.
-Veniu- va dir l'Antonio- veniu al costat de la vostra germana, al costat del foc, que ara la mare us donarà sopa de peix perquè no passeu fred.
Els nens, agafats de la mà, es van asseure sobre el matalàs, mentre la senyora Carmen s'emportava el pobre Ximo a passar la nit a casa seva perquè no es morís de fred. La Júlia, no deixava de repetir que la senyora Carmen era com la seva pròpia mare, que va morir quan la guerra. Era tan bona, i s'havia portat tant bé des que van deixar el poble, Zalamea, allà pel 1959 que no tindrien temps en vida d'agrair-li tot el que feia per la seva família.
I a poc, a poc, van passar les hores. El sostre va ser reparat amb fustes que en Manolo i el Paco van trobar pel mont; els nens descansaven al llit amb un munt de roba al damunt per no passar fred, a la vora del foc. I l'Antonio i la Júlia els miraven, compartint una cigarreta, que fumaven per entrar en calor. I parlaven, parlaven de la Paula, dels nens, però sobretot de la Paula: no tenien diners per portar-la a la ciutat i mirar que es curés.
La Júlia li deia a l'Antonio que es penedia de no haver-la donat a la senyora Paquita quan li va demanar. La senyora Paquita era vella però bona dona, mai havia tingut fills amb el seu difunt marit, hauria cuida't bé la Paula, sabria a quins metges portar-la. Sabia que era molt bona dona, perquè sempre s'havia portat molt bé amb ella quan va treballar com la seva minyona. Encara estem a temps, Antonio, per favor! Li pregava amb desesperació de mare, però l'Antonio no se la va voler escoltar. Es morirà pel teu orgull, que no veus que es morirà perquè som més pobres que les rates? Que no t'estimes la teva pròpia filla? Maleït sigues...
Resignada a patir la mort de la seva filla, es va anar al seu llit. L'Antonio la va seguir, i la va abraçar ben fort: no t'has de preocupar. Demà, de bon matí, aniré a veure el doctor Ramón, ell sempre s'ha portat bé amb els pobres, és un bon home. Li demanaré que parli amb el seu amic d'Amèrica, i la curaran Júlia, encara que haguem de treballar nit i dia, per poder estalviar per fer el viatge.
I, la Júlia es va adormir, abraçada al seu home, amb un neguit al cor, que no va poder reprimir.
Tot estava en silenci, només s'escoltava el rumor del vent, i les respiracions de la Júlia i l'Antonio. La Llaqui es mirava la seva germana, que semblava adormida, però que ella feia morta des de feia molt de temps. Justament, ho va saber el dia que tornant de l'escola, va anar a explorar amb el seu amic en Paco al castell de Montjuïc. Era allà on els hi deien els pares que afusellaven les persones dolentes, les que empaitaven els nens, i mataven les dones joves i verges, noies com la Paula o la Llaqui, i va ser per això, que va voler veure a una d'aquestes persones de ben a prop, per saber quin aspecte tenien. El castell era a dalt de la muntanya, i a l' hivern, es feia fosc molt d'hora. Abans d'arribar-hi, es van perdre pel bosc, i no va ser fins el dia següent, que el senyor Miquel, el guàrdia, els va trobar adormits en el forat d'un tronc de l'arbre caigut on molts joves s'amagaven per buscar intimitat. Fou aquell matí quan va saber que la Paula es moriria, ho va saber al veure la cara del seu pare en tornar de la seva aventura. La mare li va clavar un mastegot, però el seu pare només se la va mirar un cop als ulls, una mirada que la va fer plorar com mai havia plorat abans. L'Antonio, home racional i just, la va agafar com quan era petita, la va bressolar, i li va dir abans de sortir per la porta: cuida de la teva germana, Llaqui. Llavors, va sentir-se gran: ves-hi tranquil, papa, que jo la cuidaré.
Amb decisió, va fer de germana gran, es va apropar al llit on la Paula era estesa. Tenia els ulls posats al no res, el cabell brut, i la cara suada. La seva mare plorava mentre li donava de menjar al Ximo, i en Mico, s'asseia al costat de la Paula, explicant-li mil rondalles. "ves- a casa de la senyora Carmen a canviar els nostres ous, per alguna cosa per menjar, que no veus que la mare avui no està gaire fina? Ves-hi, ja, Mico". Però el nen, no es va moure, ni va deixar d'explicar contes a la seva germana. "He dit que ho facis, ara, ximplet - el va agafar per les orelles- et diré: Mico, el ximplet perquè ets ximplet com un mico...". Aniràs a la Paula i quan desperti t'ho farà pagar, Llaqui! Ets dolenta!- el va deixar anar, amb mig somriure dibuixat a la cara. "La Paula no m'ho farà pagar, ximplet". "Qui et penses que ets? No em pots manar perquè no ets ni el papa, ni la mama". "Sóc la teva germana gran i t'ordeno que agafis el ous que ha agafat de matinada el papa i els portis a ca la senyora Carmen, ja". "La meva Tata és la Paula, no ets pas tu". "Però que no ho veus que la Paula es morirà? I quan es mori serè jo la germana gran, així que no m'emprenyis, nano del dimoni!
Aquell dia no va sentir la necessitat de plorar, no estava trista encara que sabia que la seva germana estava molt malalta. No obstant, havia passat molt de temps des d' aquell malaurat dia, i ara, que es mirava la Paula que lluitava per viure, va sentir la necessitat de fer alguna cosa per la seva germana. Se li va ocórrer de sobte, i no ho va voler pensar: va despertar en Mico, i li va fer anar per la carreta del pare, a les fosques. "¿que vols que em mati la tempesta?" Va dir, mentre es treia les lleganyes del ulls amb l'ajut de les mans. "Prefereixes que et mati jo a la tempesta, tossut? He dit que hi vagis, a més, ja fa estona que ha amainat. Ves-hi, que encara despertaràs als pares"- el va empènyer, fins fer-lo aixecar. "D'acord, però com se me'n dugui el vent, li diré a la mama i et castigarà, Llaqui. Que dolenta que ets, Llaqui. No et vull tenir de germana gran". "I jo no em vull fer càrrec de tu, imbècil, perquè ets un nen imbècil que encara despertarà els pares i no podrem salvar la Paula". "Què vols fer, Llaqui?". "Tu, ves per la carreta, que jo m'ocupo de la Paula".
Quan va tornar el Mico, només va veure els seus pares adormits al llit del racó. La Llaqui, el va agafar pel darrera per sorpresa; perquè no cridés el va tapar la boca amb la mà: sóc jo, idiota, no cridis. Van agafar la Paula entre els dos, una pels braços, l'altre, per les cames i la van abrigar amb la roba de treball del seu pare, per fi
nalment, pujar-la
a la carreta. Van tenir cura de tapar-la molt bé amb dues mantes de llana que va fer la seva mare, i van empènyer la carreta amb compte per no despertar als veïns.
-On anem, Llaqui? -va dir amb neguit en Mico.
-Hem de trobar la senyora Paquita perquè curi la Paula. La mare creu que és l'única persona que la pot salvar.
-I ja saps on viu? Perquè si és molt lluny, potser no hi podrem arribar, encara no sóc tan fort com el papa.
-És molt lluny, Mico, molt, però ens hem d'espavilar per la Paula. Sents? Tant se me'n dona que estiguis cansat o que tinguis gana o fred. Hem de salvar la Paula perquè és la nostra germana gran, m'has entès?
-Sí! D'aquesta em faré un home.
De sobte, en Mico es va espantar, va sentir com si s'estiguessin rifant mastegots i ell les tingués totes per rebre'ls, però en comptes de clavar-li un mastegot, la Llaqui, el va mirar, i li va fer un petó a la galta: vinga, que d'aquesta et faràs més fort que el papa. Deixa que t'ajudi...I, van endinsar-se al bosc, on la neu era tan espessa i freda que els peus els hi quedaven glaçats. Cantem, cantem ben fort ara que som lluny i no ens poden sentir, Mico! Cantem per entrar en calor! Vinga!
I van anar cantant amb les llanternes amunt per il·luminar el camí, fins que, un soroll els va fer amagar-se darrera d'uns arbres. En fer-ho, en Mico se li van caure les llanternes, i van quedar a les fosques.
Sentien unes veus acostant-se, pel camí del bosc, veus que eren molt fortes, d'homes. La Llaqui creia que eren al menys dos homes. Espantada va pensar en el Paco, quan els va explicar que havien trobat el Miquel, el guàrdia, mort al bosc. Potser eren els seus assassins amb qui no trigarien a topar. Va intentar no perdre la calma, i amb veu baixa li va dir en Mico que per res del món fes cap soroll. "No respiris, juguem a fer-nos els morts". Però de res els hi va servir, perquè els dos homes que havia imaginat la Llaqui, els mateixos dos homes que feien tremolar el seu cor, els havien estat seguint des que van deixar el camí del barri. Es van apropar al nens, sense fer soroll, i quan els van tenir al davant, van obrir els braços per agafar-los. La Llaqui, espantada no va poder menys que colpejar amb totes les seves forces el més alt que va voler agafar en Mico, però d'un cop de puny, la va deixar inconscient i se la va emportar.
-Què nano, què vols fer? Quan siguis gran ho entendràs - el va retenir agafant-lo amb una mà pel cap, mentre el Mico no deixava de moure's per intentar escapar.
-Deixa ma germana! - enrabiat, li va clavar cop de punys a la panxa que no van fer més que riure a l'home més brut i gras que havia vist mai.
-Ja,ja,ja. Et puc escanyar amb una sola mà, noi. Fes-te un favor, i torna a la faldilla de la mama. Ja,ja,ja- de sobte, va veure la carreta on adormida descansava la Paula. El seu cabell llarg i ros, el va atreure, però quan la va veure amb la llum de la seva llanterna, es va allunyar com si acabés de mirar als ulls la Mort. Aquesta noia blava te la deixo, a tu, noiet. No vull acabar a la fossa, tan aviat.
En Mico els va seguir una estona, fins que, la por i el cansament el van fer pensar en la Paula a qui havia deixat enrere, a la carreta, tota sola. Corrents, va arribar sense esma. Una silueta difusa, estava abraçant la seva germana gran. Sense saber com, va agafar una pedra grossa i la va llençar contra aquell paio, tan fort i amb tanta precisió que li va obrir el cap. Burro! Soca! Vine, aquí...cap d'ase! Com t'agafi, ximplet ja ho veuràs! En Mico va pujar a un arbre amb tanta agilitat que va fer riure al noi. Ets un mico, Micolet, vinga, baixa, que no has de tenir pas por de mi...Que no em coneixes? Sóc el Paco, el fill de la senyora Carmen, a qui canvieu els ous pels pollastres!
En Mico es va llençar al seu coll, gemegant. "Els homes se'n endut la Llaqui". La cara del Paco es va endurir, va agafar el Mico i el va fer asseure al costat de la Paula. "Ara us portaré al meu amagatall. És molt a prop i de camí m'explicaràs quina pinta fan aquests dos paios i si han dit alguna cosa important abans d'anar-se'n amb la Raquel".
Començava a aclarir quan la Llaqui es va despertar. Era sota una manta en el que li semblava un campament. Feia pudor a humitat. Tenia els músculs entumits. Estava mig marejada, i el cap li feia voltes. Es va tocar la cara amb la mà humida, i va sentir molt de mal. Li queia sang per la galta, li havien fet una bretxa. Es va moure amb compte sota la manta, no portava roba i li sortia sang entre les cames. Volia plorar, cridar al pare, volia que fos un mal son, i que al despertar pel matí, veiés al Mico adormit al seu costat, i la mare preparant l'esmorzar a la cuina. Va pensar que la cuina era molt petita, tant que la mare, somiava en tenir el pis que el pare deia volia comprar abans que la Paula és possés malalta. La imatge de la Paula a la carreta, indefensa, i del pobre Mico la van enfortir. "Us aniré a buscar. M'he d'escapar com sigui". I amb aquest pensament es va adormir.
Mentrestant, la Júlia s'havia despertat. El primer que va fer al comprovar que cap del seus fills hi era, va ser sortir al carrer i buscar-los, cridant els seus noms. Feia fred, i els peus nus, es cremaven en la neu. No va trigar a despertar al veïnatge, que de seguida, la van ajudar a buscar els nens. L'Antonio, es va adornar que li faltava la carreta i va imaginar que els nens l'havien agafada per portar-hi, la Paula. Per tant, només havien de seguir les petjades. Unes petjades que acabaven al bosc.
-Ara què farem? - va cridar desesperada la Júlia.
-Tu, ves-hi amb la senyora Carmen, a cuidar del Ximo, a veure si tornen i no hi ha ningú per rebre'ls. Els demès, ens dividirem. On poden haver anat? -es va preguntar .
-En Paco tampoc hi és - va dir, en Manolo estrenyent la boina amb les dues mans.
-Ha hagut de seguir-los, Antonio - va dir la Júlia, amb ulls brillants- ha hagut de seguir els nens...sempre hi és a prop de la Llaqui.
-Això és veritat, el meu Paco n'està molt de la vostra filla, Antonio. Els ha hagut de seguir, no estan sols.
-Per molt que el Paco sigui un noi eixerit no deixa de ser un noi, perdut amb nens, a un bosc.
-El meu fill coneix aquesta muntanya com la palma de la seva mà, Antonio, et puc assegurar...
-No és moment per discutir! Voleu ‘nar i tornar-nos els nostres fills, si us plau?
-Perdona, Júlia. Els tornarem sa i estalvis.
-Antonio- el va agafar pel braç- la Paula.
Sense mirar enrere es van anar gairebé tots els homes i dones del barri en busca d'en Mico, la Paula, la Llaqui i el Paco.
***
Les figures dels arbres havien espantat el Paco des que era un nen. Quan el seu pare el portava a treballar al moll, el duia pels paratges bucòlics de la naturalesa del bosc, i li explicava com en el seu poble a Extremadura, hi podien trobar fins i tot llops. Aquesta idea per qualsevol nen era espantosa però per una ment tan activa com la del Paco, era fins i tot, perillosa. Per les nits, al tornar a casa, s'asseia a fora, a les escales que havia fet el seu pare amb l'ajut de l'Antonio per poder quadrar la casa, i mirava els estels. Se sentia una formiga davant tot aquell univers per descobrir. Un cop, a la classe del Senyor Montalvo, van estudiar una mica d'astrologia. Però d'això ja feia molt, ara era un home i com a tal, treballava. L'escola quedava molt lluny. Mai va saber trobar la situació de l'ossa menor, ni l'ossa major, per això, quan s'asseia per les nits a les escales, imaginava que era un mariner, que es guiava gràcies als estels pel mar.
La Llaqui, sempre voltava a la vora, era l'única persona a la qui li explicava els seus pensaments, no sabia perquè se sentia còmode amb ella. Tenia mal geni, a vegades, no se li feia facil aguantar el seu caràcter massa passional, però era una bona noia. Es deia que xocaven tant perquè tenien caràcters oposats, mentre ella era passional, vital, i impacient, massa infantil, ell era fred, calmat, i madur per la seva edat. Però tots dos tenien molta imaginació, per la qual cosa, s'entenien molt bé en els jocs.
Una tarda, al tornar de l'escola, la Llaqui estava molt trista perquè el professor l'havia castigada a la classe dels nens, i havia hagut de passar vergonya durant tres hores. El Paco la va voler consolar, fins i tot, la va deixar asseure's amb ella a la classe però quan la Llaqui es posava trista i no volia acceptar cap ajut, no hi havia persona que li fes somriure.
-Quan siguem grans, et portaré a fer la volta al món amb el meu vaixell.
-Si no saps nedar, no siguis ruc.
-No fa faltar nedar per portar un vaixell, Raquel.
-Ah, no?
-Per què t'emprenyes tant amb mi?
-Has estat tu qui m'ha fet enfadar, Paco. Però, bé, ja se sap que els homes sempre fan patir.
-Vols deixar de repetir el que la teva mare diu al teu pare, si us plau? Sembles...
-Què?
-No ho sé, però hauries de ser tu, m'agrades quan ets tu.
-Quan siguem grans i et casis amb mi, anirem de viatge de noses en el teu vaixell a fer la volta al món.
-De debò? Això es una promesa, Raquel?
-Quan siguem grans, Paco. Oi que m'esperaràs?
-Sempre. Seré un bon home per tu, i no permetré que res et passi, Raquel, t'ho prometo. Et protegiré sempre.
Mentre seguia les petjades que havien deixat els dos homes per la neu, no deixava de pensar en la promesa que temps enrere li havia fet a la Llaqui. El pare li havia explicat un munt de cops el que alguns homes, mals nascut, com els hi deia, feien a les dones joves: "no t'apartis de la Paula i la Llaqui, noi, m'has entès?" Sempre li deia el mateix quan se'n anaven a jugar pel bosc, des que eren petits. I, ara el cap li voltava...i si, aquells dos homes li havien fet aquesta classe de mal a la Raquel? Els mataria. Ho sabia en el fons del seu cor, els mataria.
En arribar a les fàbriques del moll, es va moure ràpidament pels carrerons que se sabia de memòria. Es va recordar que dos nits abans, en el bar d'en Quico, va veure dos tipus que coincidien amb la descripció que li havia fet en Mico.
Un alt, i prim, l'altre baix i gras. Cap dels dos era de la zona. No els tenien vistos. En Quico li va dir al seu pare que tinguessin cura d'aquells dos paios, perquè en Miquel, el guàrdia havia estat seguint-los tot el dia, pel que es veia, feia poc que havien sortir de la presó, encara que no se sabia perquè. A la seva ment només tenia un pensament: trobar la Raquel i portar-la a casa.
A mida que començava a perdre l'esperança, es va anar apropant sense saber-ho a la fàbrica on hi era amagada la Llaqui. La va veure per casualitat quan tractava de no ensopegar amb uns trastos que havia pel mig del carreró: uix, quina merda de peix per tot arreu! De sobte, va veure per la finestra la Llaqui, mig nua, anava amagant-se darrera les caixes de peix. Va veure com els dos homes s'apropaven a on segur havia estar dormint la Llaqui. L'havia d'ajudar.
No havia estat tant nerviós en la seva vida. Tenia por, molta por, tanta que li tremolaven les cames. Entre les capses, les fustes, i el peix podrit, va trobar una vara de ferro que els mariners feien servir com a palanca per obrir capses o trencar-les. Va assajar un parell de cops violents abans d'entrar per una finestra fent tant de soroll, que els dos homes que estaven enrabiats per haver descobert la fugida de la Llaqui, van deixar de buscar-la per sortir corrents en direcció contraria on era la noia. La idea del Paco era fer que s'allunyessin de la seva amiga per tal que aquesta pogués fugir i demanar ajuda.
Tant bon punt els va veure sortir de la nau, va anar a buscar la Llaqui, que ara s'amagava al darrere d'una grua. Ben a poc a poc, es va apropar, deixant-se veure per tal de no espantar-la. Quan la noia al va veure, no va canviar la seva expressió de fredor: hem de sortir d'aquí.



La Paula tremolava sobre el llit de palla que li havien fet el Paco i el Mico, a la casa abandonada que els hi servia d'amagatall. Només hi havia dues capses, que en Paco havia agafat del moll per poder asseure's a contemplar els estels, per les finestres sense vidres. El foc que havien fet els hi feia entrar en calor, malgrat que la casa buida, de pedra antiga era més freda que la neu que havia vestit la muntanya de Montjuïc. En Mico li explicava el conte de la noia dels mistos a la seva germana perquè pensava que entraria en calor, i que així deixaria de tremolar.
En acabat, la Paula li va renyar: "així no te'l vaig explicar...-la veu era dolça però trencada- la nena mort pel fred en acabar l'últim llumí.
Paula, Paula, Paula! Tu no moriràs com la nena dels mistos, ara no! La va abraçar tant fort que va fer que tossés com si tingués el pit trencat. Ves a buscar els pares, no em trobo bé, rei. De sobte, va tancar el ulls i es va tornar a adormir.
La nit ja estava deixant pas a la claror del dia quan l'Antonio i el Manolo van arribar al moll.
-Si la Llaqui volia portar la seva germana al metge, ha d'haver vingut per aquí. Però...és tan gran!
-No t'enfonsis home, que el meu fill es coneix molt bé el moll.
-Com han pogut anar a para fins aquí des dalt de la muntanya, Manolo, uns nens...amb una carreta que porta gairebé el pes d'una dona!?
-No hi pensis, i anem per feina, home. Mira - va reconèixer els dos paios del bar del Quico- aquell parell, diria que els he vist en algun lloc, potser han vist passar els nois. Eh, vosaltres dos!
En veure l'Antonio i el Manolo, els dos homes, van córrer en direcció contraria a la nau. En un primer moment, el Manolo no va moure ni un sol múscul; no va ser fins que l'Antonio els va anar al darrere que va recordar com el Quico l'havia avisat de la seva mala fama. Llavors, va lligar caps: hi eren amb el Miquel, el guàrdia, just abans que el trobessin mort, els nanos...abans que...Eh, Antonio! Guaita amb aquests dos! Tot seguit, els hi va anar també al darrere.

-No li diré a ningú el que t'han fet, Raquel, et dono la meva paraula - li va dir, al temps que li posava al seu abric pel damunt.
-No m'han fet res, sents?
-Però, Raquel...et juro que no li diré a ningú, t'hauria de veure un metge, jo aniré amb tu...
-Ets sord o què? He dit que no m'han fet res, ho has entès?
-Si...-va picar amb el seu puny contra la caixa.
-Vull sentir com ho dius - va acabar de creuar l'abric a la seva cintura.
-No t'han fet res, Raquel.
-Per què plores, doncs? - el va abraçar tant fort que hi podia sentir els batecs del seu cor.
-Ploro perquè vaig prometre que et protegiria i aquests homes, t'han fet mal, Raquel. I, ploro perquè t'estimo i no sé què dir ni què fer perquè et sentis millor.
La Llaqui li va fer un petó als llavis.
-És el meu primer petó, sents? I te l'he fet a tu, només això importa. M'has entès?
-Tens una ferida al cap. Deixa que te la miri - amb el seu mocador li va taponar la ferida. Et puc dur al meu amagatall, allà podràs netejar-te les altres ferides amb la neu, hi ha mantes, i et podràs estirar amb la Paula i en Mico al llit.
-Estan, bé? No els hi han fet, res a ells, oi Paco? Digues-me, digues-me que estan bé!
-Estan bé, no et preocupis. Els vaig trobar amagats darrere d'uns arbres quan us estava seguint, però no em va donar temps...va ser desprès que se te'n portessin.
-Ara no hi pensem en això, jo gairebé no me'n recordo. Porta'm amb ells. Porta'm a la casa encantada, on em vas prometre que viuríem sempre junts quan fóssim grans, Paco!
Però en Paco no li va donar temps a contestar, abans que se'n adonés, un dels raptors de la Llaqui, li va empènyer contra la grua, es va donar tal cop al cap que va quedar inert al terra. La Llaqui, llavors, feta una fúria va agafar la vara de ferro que li va caure de la mà en Paco i li va trencar el cap a l'home que l'havia raptada i li havia fet tant de mal. L'Antonio va arribar tot just quan la Llaqui colpejava sense descans el cos d'aquell home estès al terra. La va fer parar de donar cops, i abraçant-la amb tendresa, sense deixar de plorar, li va dir que se l'estimava més enllà dels estels. Llavors, la Llaqui va pensar en el Paco i va començar a plorar al coll del seu pare: papa, papa! -no deixava de dir.
El Manolo es va encarregar de portar el cos del seu fill muntanya amunt per enterrar-lo a la part més alta, allà on hi pogués comptar tots els estels de l'univers. Quan la Llaqui va portar al seu pare a l'amagatall d'en Paco, van trobar a la Paula asseguda al llit de palla, explicant al Mico un conte. La seva veu tornava a ser tan dolça com les cançons que recordava la Llaqui que sa germana li cantava al anar a dormir, la seva pell havia deixat de ser blavosa, i els seus ulls brillaven tant com els del seu pare, que la mirava incrèdul: ara et curaràs, filla, t'ho prometo. Va ser la darrera promesa que va fer l'Antonio Pozo abans de morir.
La Paula es va curar uns mesos més tard, no va haver de viatjar a Amèrica, només li van haver de treure tota la sang infectada i canviar-la per altra de nova. La seva dieta li feia prendre sang de cavall, que el seu pare anava a comprar a la ciutat cada dia. I, poc a poc, va anant recuperant forces, amb l'ajut de tota la seva família, i del seu primer nebot, una bebè que es deia Francisca, però que tothom li deia Fran. Van viure fins al final dels seus dies, a la casa encantada, on cada nit, la Llaqui explicava a la seva filla, la Fran, la ciència de l'astrologia, de com el seu pare, per qui portava el nom, li va fer mirar al cel, fent-li descobrir així tota la màgia de l'univers en cada estel que brillava per sobre dels seus caps.
Aquesta fou la nit més freda de la seva vida, la nit que va nevar a Barcelona.