La cançó de la Sònia Sweet

Succeí una nit. Una nit de pluja vermella a la Barcelona negra. A l'antre de disbauxa per excel·lència de la ciutat, en ple cor de les Rambles. A la seu bohèmia, la Barcelona Colonial, va deixar d'escoltar-se la melodiosa veu de la Sonia Sweet, quan les cames de la Senyoreta Helen French van trencar-se contra la fredor de les rajoles del carrer. L'atractiva cambrera del suburbi urbà barceloní, Helen French, va morir amb el coll tort, empesa des d'un tercer pis, per unes mans d'home amagades en uns guants de cuir negre, que van emmudir la seva veueta de gallina destralada per sempre més.
Aquest era el principi de l'article que es va poder llegir al dia següent als diaris de tota Barcelona. No obstant, als pocs dies, es va trobar als quioscos diferents capítols de la novel·la: l'última cançó de la Sonia Sweet, elegia per la Helen French. Novel·la que encara podem trobar en diferents passatges:
En sentir-se les sirenes de la policia apropant-se, en Pipo, el noi del quiosc, va veure com un home s'aproximava al cos mig nu de la Helen French, amb una rosa vermella a la mà. El noi, encuriosit, el va seguir fins amagar-se a la penombra del carreró que havia vist caure la cambrera de la Colonial, va ser llavors, quan la llum dels fanals, que havien estat ballant tota la nit, van reconèixer aquella figura menjada per l'ànsia de la pluja. El Paco, sentint-se observat, es va girar, i mirant-lo als ulls, li va dir: - La cuca, és la meva vida. To seguit, va esclafar la rosa a la seva mà fins que no va quedar sencer cap pètal.
Quan la policia va arribar, en Pipo jeia al costat del cadàver, plorant en silenci, amb el tall d'una rosa sense pètals a una mà i una fotografia de la difunta senyoreta Helen French, a l'altra.
"Al meu nadó bufó..."- va escriure al peu de la imatge que li havia tret el professor Jaume Almirall aquella mateixa tarda, a la seva casa. Desprès, ofegant el plor, va deixar el seu nadó bufó a la senyora Paquita, abans de girar el pom de la porta i deixar la seva vida com Maria Elena Piqué, filla d'un botiguer de betes i fils de barri, per convertir-se en una actriu estrellada.
Sempre li havien dit al Pipo que tenia quelcom de francès, ara que mirava la seva reconeguda mare adormida al terra, ara que comparava els seus ulls verds amb els seus propis ulls, es va trobar en el seu lloc: "sóc el fill d'una puta francesa".
La Vanessa Watson portava el periodisme a la sang. Havia après l'ofici des que era una nena, el millor amic del seu pare, en Christopher, era un reputat periodista d'una de les revistes culturals més importants de Nova York. En Wilson Watson-Smith, només va fer una sola cosa bona a la vida, crear la seva gran obra, la seva filla. Volia ser actor, un dels millors intèrprets de Shakespeare, somiava amb el Globe, volia ser Hamlet, era Hamlet, creia que ho era per això, en el seu epitafi, la Vanessa va fer escriure: sóc una marioneta del destí. Però això va ser quinze anys enrere, ara la Vanessa era una reportera mal pagada, que escrivia sota pseudònim la seva obra, W. Smith.
La nit de la tempesta, la Vanessa era a la rebotiga, compartint taula amb diversos personatges de la nit barcelonina, il·lustres acadèmics, homes i dones de lleis, de lletres, de ciència, erudits, figures de cera. Eren els feliços anys vint, i justament, d'Amèrica havia arribat una banda que acompanyava la veu de la cantant i actriu, Sonia Sweet. En el moment del cop tronador que va causar el cos de la Helen French al contacte amb el terra, la Sonia Sweet estava cantant la seva tercera peça de la nit, apujada al piano de l'Angel Strake. La seva veu per primera vegada, es va apagar com les llums abaixades d'aquella sala-espectacle.
Els homes vestits de pingüins es van aixecar alhora. Altres, més vells i distingits, només van aixecar el cap per sobre la barbeta de nois espantats per veure el seu nom a primera plana, al diari del dia següent. La Vanessa es va moure ràpidament cap a fora. Ho va veure tot, i alhora, no va veure res. La gent que sortia del Liceu es va aplegar com si fossin polilles apropant-se a la llum. Va observar com el primer que va cridar l'atenció d'un home alt, amb barret i gavardina gris, que semblava l'inspector de policia encarregat d'aquell cas, fou les marques de carmí que es veien al coll tort de la Helen French. No eren del mateix to que el que duia als seus llavis. Però, ¿depararia en això un home? Aquell inspector, sí, sens dubte. La Vanessa es va entusiasmar, per fi, un policia que sabia el què feia. Va treure la seva llibreta de la bossa de mà, i va començar a escriure el seu reportatge. Tenia el titular: la decadència de la Helen French. No seria un article més sinó tot un reportatge, n'estava segura. Inclouria imatges de la seva vida i de la seva mort. Llavors, empesa per la seva sang, va acostar-se als peus del cadàver, i estudiant-lo amb curiositat, va dir: "sembla que va morir en trencar-se el coll". Però una veu d'home, la va interrompre.
-No es pot tocar els morts, que no li va dir la mare? Deixi treballar als professionals, senyora.
La Vanessa es va mirar aquell paio, alt, amb cabells llargs, barba de quatre dies, i un barret que li quedava pompós, i va saber que el que semblava un policia no era més que un noi amb aspiracions novel·lesques. Va veure llavors, una ampolla de whisky sobresortint de la butxaca de la gavardina, i en fixar-se en com encenia la cigarreta que va deixar caure del llavi amb fingida indiferència, va respondre: i sa mare no li va dir, que no s'ha de trepitjar mai, la sang de l'escenari d'un crim perquè es pot tacar les sabates noves?
El Sabueso va mirar-se les sabates de dos colors, semblants a las que es porten als balls de claqué, per tot seguit, fer sortir un sorollet gutural: vostè, com redimoni se diu, senyora? En mirar allà on era la Vanessa es va donar que havia quedat parlant tot sol i de la ràbia que va sentir, va escridassar al noiet que li feia d'alumne, el Ferran Vilamajor. El noi, resignat es va ajupir, i va començar a buscar pistes en el cos de la dona. Fins que, la veu profunda de la Sonia Sweet va enlluernar el carreró clarobscur de les Rambles.
-Pipo, vine amb mi, no són coses per veure els nens - en Pipo, encara assegut al costat del cos de la Helen French, es va aixecar i va anar al costat de l'única dona que en els seus dotze anys de vida li havia fet de mare. Es va abraçar al seu pit i va deixar sortir les llàgrimes que havia guardat al seu cor des que la Maria Elena Piqué el va abandonar en els braços de la matrona Paquita.
Cap dels allà congregats es va atrevir a dir res, fins que, el detectiu va parlar a la Sonia Sweet:
-Senyoreta Sweet -es va treure el barret- sóc un dels seus més grans admiradors, l'he seguida des de Chicago i Nova York, fins aquí. Em complauria poder acompanyar-la a la seva sala qualsevol nit d'aquestes.
-Si el que vol és interrogar-me, sàpiga que no he vist res. I, sàpiga que la Maria era una de les meves amistats personals. Canviaria la meva fama per tal que seguís viva.
-Senyoreta Sweet, li dono la meva paraula - va trepitjar la nina del cadàver fins trencar-la- que trobaré l'assassí de la seva amiga, i no descansaré fins que es faci justícia.
-Li prenc la paraula, senyor...
-Jordi Sánchez, però em pot dir com fa tothom, Indi Beagle.
El detectiu Indi Beagle va interrogar a tots els assistents de l'antre de perversió amagat a la rebotiga del bar de l'Alma i en Ricard Capdevila. L'Alma era barcelonina d'adopció, doncs portava vivint amb el seu oncle, en Ricard Capdevila des que va arribar amb quinze anys de Lavapiés, a Madrid. Portaven d'amagat la sala de varietés més intel·lectual de Barcelona on ja se li deia el Racó de les Fades perquè fou el primer lloc en poder tastar la Fada Verda. Potser per això, la seva Gossa, es deia Fata, el destí grec, potser, dic -va escriure així la Vanessa Watson en el seu reportatge l'any 1923 al diari de Barcelona- perquè fou qui va trobar a la mà de la French la primera proba real que em va fer sospitar que en comptes d'un crim havia estat un suïcidi: un tros d'una carta mig cremada, que deia: per la meva cuca del seu Paco. Si mai tornes amb mi, mai seràs de ningú...I aquí es tallava el missatge. La gossa se'l va prendre a la French, i el serf del Beagle, a ella: Heus aquí, senyor, el que he trobat.
Havia estat observant com treballaven al carrer aquells dos paios que semblaven trets d'alguna novel·leta que repartien els nois per les Rambles per tal de guanyar-se algunes monedes. Però semblava que el perfum de desig que el Beagle volia del cos de la Sonia Sweet hagués despertat de cop, el seu instint de gos de pressa perquè només amb aquell tros de paper a la mà, li va valer per resoldre el cas: l'assassí de la Helen French és un home. La gent va començar a cridar, a acusar amb la mirada a l'home que tenia al costat. Aquest fet va coincidir amb el tancament del cinema de mitja nit, que estava situat justament davant del bar dels Capdevila. "I, a més, puc assegurar que l'assassí es troba molt a prop de tots nosaltres - va mirar el seu ajudant i sentint-se victoriós va dir- Ferran, comença a detenir a tots els que es diguin Paco".
Desprès que tres dels homes del Beagle s'emportessin el cos del delicte sense cap mena d'estupor, vaig examinar el terra. Al mirar cap amunt vaig veure la Sonia Sweet a la finestra, que em mirava als ulls, mentre sostenia a les seves mans una copa que em va semblar de vi negre, amb una expressió de d'olor latent. Però qui era la Sonia Sweet i quina mena de relació tenia amb aquell noiet que tractava com un fill? Només era una amiga de la Helen French? Per què tant de misteri? Potser no estava fent les preguntes apropiades, i per això no en sabia trobar la resposta.
A la pel·lícula que varen fer mesos més tard, van insinuar que la Sonia Sweet tenia un amant que era alhora el pare del seu fill i que la Helen French es va assabentar i li va fer xantatge. Així van explicar la seva mort: crim passional. Van excusar la gelosia de la p
ersona que va donar un treball mitjanament decent a la French, la persona que li va donar un nom, una casa, una carrera, com si fos Eva que enganyant Adam li va fer menjar el fruit del bé i del mal. A més van afegir un absurd: el malaurat detectiu es va convertir tant en la pel·lícula com en la novel·la que la precedia, inspirada potser en el meu primer article, en l'home de la Sonia Sweet, tot un Odiseu que havia de passar per milers de proves fins aconseguir l'amor de la Penélope, fins tornar a casa, fins engarjolar el Paco, l'amant de la Sweet, qui va matar la Helen French en amor a la seva dona i al seu fill.
El primer cop que vaig veure la fotografia de la meva avia, va ser a Barcelona, quan encara no havia fet els tretze anys, un estiu en que el pare em va portar a les Rambles a fer un tomb. Acostumat als carrers de Nova York, de seguida amb vaig fer amb la ciutat, encara que no em sorprenia tant com es feia esperar. Segur que per això, el pare em va portar a un bar que es deia El Bosc de les Fades, per on s'entrava des d'un Museu, el Museu de Cera. Segur que si haguéssim anat de nit, la meva ment de nen, encara hauria espantat el meu cor menudet, però a les dotze del migdia no em va semblar gens fantasmal.
Quan vam tornar a casa, l'avi em va preguntar pel que havíem estat fent a Barcelona, en explicar-li com podia ser la ciutat d'avorrida, va fer que obrís un petit calaix tancat amb clau del seu escriptori i vaig trobar diferents cartes, fulls arrugats i sense color, i fotografies antigues, la majoria d'una tal Helen French que vaig deduir era una actriu o quelcom semblant. Poc m'esperava a les hores, que l'avi que veia prop la seva mort, ja havia arribat al canvi de segle amb noranta anys, m'ha anés a explicar el seu veritable origen. Si jo sóc escriptor és gràcies a que el meu avi, un dia, a la seva casa a les afores de Barcelona, em va explicar el secret del seu origen, el nostre secret de família.
Quan vaig fer els divuit anys, el pare em va trucar a la facultat. Havia de tornar a Barcelona perquè l'avi havia mort la nit anterior. Vaig deixar dos exàmens per fer, Nova York, la meva imminent mudança al pis de la meva estrenada novia, per retrobar-me amb el meu passat, el passat del meu avi, els meus orígens.
De la vida de la meva àvia s'havia dit de tot però només una tal Vanessa Watson, reportera dels anys vint que va morir entrada la dècada dels seixanta, en va dir la veritat en el seu reportatge: la Maria Elena Piqué era filla d'un botiguer de barri, que un dia es va deixar enganyar per un home gras i gran, adinerat, casat, que la va fer mare quan no tenia ni quinze anys. Per aquesta raó va haver de deixar la seva vida, la seva família, el seu fill, el meu avi, en Josep, en mans de la veïna de confiança, la senyora Paquita, que el va vendre a uns gitanos, per poc més d'unes monedes.
D'aquí el seu nom de circ, en Pipo. Un noiet de quatre anys, que s'encarregava de, primer, atreure la gent de la plaça amb la seva simpatia, per tal que veiessin quelcom excepcional, a través d'un aparell anomenat kinetoscopi, on podien veure un relat visual, individualment, sempre i quan tinguessin alguna moneda a la butxaca. Potser, podríem dir que va ser una de les primeres "sales de projecció" del que més tard coneixeríem com cinema. Abans del cinema, la imatge va progressar fins a descompondre's i explicar històries en moviment, tot un negoci, que el meu avi i la seva nova família sabien explotar. Així, mentre, l'avi prenia les carteres als innocents que posaven unes monedes a la màquina i quedaven captivats pel que veien, els gitanos relataven la historia acompanyats d'un orgue. Era una història muda, a la que se li afegia lletra i música.
Un dia, però, uns actors de teatre, van voler descobrir de què es tractava tant de rebombori a la plaça de Catalunya, i en Pipo va anar a ficar la mà a la bossa equivocada. L'acompanyant de qui semblava una dama de l'alta burgesia, va voler buscar un guàrdia per donar un escarment als gitanos, però aquests van escampar la boira i el meu avi es va quedar sol. Llavors, la dona, li va proposar canviar de vida, tenir una educació, i ser un nen.
-Com te dius? -li va dir la dona tot eixugant-li les llàgrimes.
-Pipo.
-Jo, em dic Sònia.
Va ser en aquest moment, que el meu avi, va descobrir el que significava tenir una família. I així va viure, coneixent la Sònia com a mare, sense pare però amb molts amics actors i músics. Va conèixer las sales i teatres de París, Alemanya, Nova York, Espanya. I un dia, fins i tot, les sales de projecció de cinema. La Sònia havia participat en alguna que altra pel·lícula. I, per això, van haver de deixar Nova York, per Barcelona. La major distribuïdora de cinema. Hi havia més sales de projecció a Barcelona que a tota Itàlia o França. Un cop fins i tot, la Sònia li va dir que va conèixer en persona als germans Lumière, i va participar en un dels seus espectacles. El meu avi estava encantat, fins que un dia, al teatre del Liceu, li va semblar veure la dona que sempre havia cregut era la seva mare de debò. Una imatge l'acompanyava allà on hi anava, la de la Helen French. I, ara, la mateixa Helen French s'havia presentat a l'auditori per cantar una peça acompanyada al piano, del que sempre havia estat com el seu germà gran, l'Angel Strake, el pianista predilecte de la seva mare, la Sònia. Aquella nit, li va dir a la Sònia, i aquella mateixa setmana, la Helen French, va ser contractada com a cambrera de la sala musical i d'espectacles que havien obert, a la rebotiga d'un bar de les Rambles.
El meu avi, sempre havia estat un esperit lliure, per això, als dotze anys, va començar a treballar per les tardes al quiosc del senyor Antonio, qui li donava un plus per vendre una sèrie de novel·letes eròtiques que tenien molt d'èxit. Quan la Sònia es va assabentar, li va prohibir, però el meu avi va seguir treballant en el quiosc del senyor Antonio, perquè pensava que així podria anar com tot un home, a la Helen, i dir-li per fi, mare.
Ara, que llegeixo el treball de la Vanessa Watson, les seves cròniques i articles, estic ben segur que sabia la veritable història del meu avi. Ella i la Sònia sabien qui va ser el veritable assassí de la Helen French i mai ho van voler dir.
"Va ser tot una sort veure la senyoreta Sònia Sweet aquella nit a la finestra. Desprès de mullar els meus dits amb la sang que hi quedava de la Helen French a l'acera, vaig pujar al pis de la Sònia i vaig trucar a la porta. Va ser ella mateixa qui la va obrir, estava despentinada, potser per l'aire que havia remogut els seus fins cabells quan mirava desbrinar com havia pogut caure del seu pis.
Em va fer asseure al saló, em va servir una copa de vi negre, i va començar a parlar, asseguda al meu costat, en bata de seda, això si, sobre la foscor de situacions com aquelles. Va ser la primera persona que no em va prejutjar quan li vaig dir que sóc periodista.
-De successos. Vaig afegir. Em va mirar somrient.
-Hi va haver-hi un temps que ho hauria donat tot per ser, precisament, periodista.
-Què li va impedir ser-ho?
-La música -va fer una pausa, els seus ulls li brillaven- el teatre, en Pipo.
-El seu fill.
-Li he educat així, com si ho fos.
-Des quan coneixia la senyoreta French?
-Des fa si més no, dos anys. Va fer una prova per una obra teatral d'un conegut que me la va recomanar. Té, tenia, una veu...dolça.
-Però no una bona veu.
-L'havien convertit en una artista de fulletons, no era una actriu per un espectacle seriós però amb voluntat ho hauria aconseguit.
-Per això li va donar un treball com a cambrera en la sala de la rebotiga, on treballava alguna que altre nit, però sobretot durant al dia, amb persones de la seva confiança.
-Imagino que més enllà de la seva passió per la professió, vol resoldre aquesta incògnita: si jo era a la sala, actuant en el moment del crim, si parlem de crim, hauria pogut contractar a algú perquè l'assassinés.
-No li veig ànima d'assassina.
-Però sospita de la meva relació amb l'Elena.
-Dues dones sense parentiu, vivint soles a un pis de les Rambles...
-Oblida el nen.
-No, ara li anava a dir. El nen, es de la Helen, oi?
-Potser té més esperit de detectiu que el senyor Beagle. La Maria Elena era la mare del Pipo. Procedeix d'una família pobra, decent, motiu pel qual la creu encara morta. Va ser enganyada pel Francisco Carlemany. Un home adinerat, sense escrúpols, que tota la vida la va fer patir, inclús físicament. Li vaig donar protecció quan en Pipo em va ensenyar la fotografia de la seva mare i em va demanar que li donés treball per estar a la seva vora. Però, sempre tornava amb ell, pallissa rere pallissa.
-L'amor a vegades fa embogir la gent.
-Ja no era amor, no sé si un cop ho fou però ara, només era por. Por a perdre la por.
-Creu que aquest tal Francisco, l'ha empès aquesta nit per la finestra?
-Si més no, ho sembla.
A la pel·lícula que van fer sobre aquest assassinat a la Rambla, "l'assassinat de la Helen French", sortia un actor jove, guapo, alt que feia de detectiu Beagle, un astut detectiu que prenia vi amb la Sònia Sweet, que no era pas la dona determinant i autònoma que els diaris de la Vanessa Watson recull, ni la mare que recordava el meu avi. Sinó una dona amb necessitat de ser salvada per un príncep, l'astut detectiu que va esbrinar com va morir i perquè la Helen French.
La realitat va ser un altre, mai es va saber com ni perquè va morir la mare del meu avi. Segons les notes de la Vanessa Watson, va ser al dia següent, quan en Pipo va explicar-les hi el seu trobament amb el Paco, i com li va confessar que va intentar aturar-la, però que es va llençar de totes formes per la finestra. Va trencar-li el coll en un intent per retenir-la amb ell, però aquella nit la Helen French va morir, i la Maria Elena Piqué es va alliberar de l'home que li havia pres la seva vida, l'home que havia abossat d'ella en tots els sentits, l'home que li havia pegat fins deixar-la sense sentit, l'home q
ue li havia pres la identitat, el fill, la vida. I, així, ho va saber el meu avi, anys més tard quan el Paco, el va cridar per ser el seu hereu reconegut, vora la mort. Però l'avi, un jove estudiant de teatre, llavors, es va desentendre, i a partir d'aquell dia es va fer anomenar Josh Wilson, veritable cognom de la Sònia Sweet. Va ser guionista i director de teatre a Nova York, productor, actor i director de cinemes (va guanyar fins i tot un Oscar a la millor banda sonora per una pel·lícula que recreava els locals de varietats de les millors sales de Barcelona) sempre amb el suport de la seva mare, la Sònia Sweet, qui va deixar les sales fosques, el cinemes, per una vida més tranquil·la al costat del seu fill.
El meu avi no va poder emportar-se a la tomba el seu gran secret, com va morir la Helen French. Al seu diari personal, ho va descriure:
Eres les deu de la nit quan la mare em va donar un petó al front i em va demanar que em fiqués al llit que ja tocava. Es va acabar d'arreglar per la seva actuació. La Helen, la mirava des del saló. Jo, em mirava la Helen, desitjava tant dir-li mare!
-Es fa tard, Sònia, hauríem de baixar.
-Com et trobes, reina?
-Puc passar, ja no em fa tant de mal l'esquena, ni les cames.
-Hauries de deixar de veure aquest home, per dir-li d'alguna manera. És un monstre - la mare li va fer una abraçada, la Helen va plorar al seu coll. Va, no ploris més, i ficat al llit a descansar.
La mare va marxar. Era la meva oportunitat per dir-li a la Helen de qui era fill, per dir-li per fi, mare però no vaig poder. Em vaig quedar mig adormit al sofà. De cop, un crit em va despertar. Era en Paco, s'havia colat a l'habitació de la Helen, com sempre. Discutien, jo volia ser home però només era un nen espantat. Vaig mirar d'entrar a l'habitació, i llavors vaig veure el més horrible que havien vist els meus ulls fins llavors: el Paco s'havia vestit amb la roba de la mare, roba que havia trencat, se li veien les parts, s'havia posat les sabates fins i tot, i s'havia pintat la cara amb maquillatge. Duia uns guants de cuir que tapaven la boca de la Helen. De sobte, va començar a abraçar la Helen, la Helen, em va veure i em va demanar que marxés. Ell va tancar la porta.
Vaig recordar que l'Antonio sempre guardava al quiosc la pistola del seu pare, i vaig decidir deixar de ser un nen. Vaig sortir per la finestra per no haver de passar per la sala i que algú li digués a la mare que no dormia, que m'havia escapat. Vaig baixar pel canaló, i corrents vaig obrir el quiosc que era just al costat de casa. Però va ser massa tard, perquè un so tronador va emmudir fins i tot la música del meu cor. Tot va començar a perdre color, la gent, les coses...tampoc hi havia música, sé que la gent del carrer parlava (semblaven mims, amb la boca oberta en o, gesticulaven amb energia, pantomima, la seva expressió però era d'horror) però jo no sentia res.
Vaig anar corrents pel carreró, i el vaig veure, encara vestir amb la roba de la mare, amb una rosa a la mà. La va esclafar. Li volia clavar un cop de puny, m'havia pres la meva mare, però només vaig perdre la veu, el cor, l'ànima. Em vaig asseure, i ell va marxar. Suposo que em va dir alguna cosa. Li va deixar al pit la rosa, jo, la vaig agafar. Bé, ja no en tenia pas de pètals, em va semblar que aquella rosa era com jo, una rosa sense color ni pètals, sense veu, una rosa muda. Em vaig en recordar llavors de les pel·lícules que veiem algunes tardes la mare i jo al cinema, i la primera vegada que vam portar la Helen. La mare deia que el cinema mut no existia, a les pel·lícules sortien rètols que la mare llegia en veu alta perquè la Helen pogués seguir el fil, i a vegades, fins i tot cantava acompanyant el piano que hi havia a l'escenari. Mai el cinema ha estat mut, deia la mare, i potser en tenia part de raó. Però ara, si que em semblava mut, i sense color, la vida era muda, i en blanc i negra.
Tot va canviar però quan va sortir la mare del bar. Hi havia arribat un paio que semblava policia, però no m'hi vaig fixar. En veure la mare que em va cridar, justament en veure-la, la vida va tornar a tenir color, i la seva veu, ja era música per les meves oïdes, tot va ser un somni. Tot va ser com en una pel·lícula de cinema que anàvem a veure. De sobte, al llit, la idea que el cinema fos un antre de perversió humana em va ballar el cap, potser perquè passava moltes hores al quiosc del senyor Antonio llegint el que la mare no em deixava llegir, les revistes dels "pingüins", els homes més intel·lectuals de tota Barcelona. Però només va ser un moment, una idea, un pensament, i ho vaig saber en aquell moment, jo seria actor, un gran actor. Però no faria pel·lícules mudes, mudes mai, en blanc i negre, mai! Jo, faria pel·lícules amb música, amb so, pel·lícules amb molt de color. I la son em va vèncer.
En un dels articles del dia següent al suïcidi- crim, de la mare del meu avi, es podia llegir com un intel·lectual de l'època culpava al cinema com a instructor de crims, de la violència, de les perversions humanes, sexe, luxúria, dels incendis que tot ho destruïen, sales, vides humanes...una presó de la perversió. Avui, any 2000, ho miro i em fa gràcia. Penso en la meva família, penso, en el que em va dir el meu avi abans de morir: "el teatre em va salvar, i el teatre el va salvar la Sònia Sweet". I qui va salvar la Sònia Sweet sinó el teu avi? Aquestes foren les paraules que va dir la meva esposa quan buscàvem informació sobre la meva família. La Francesca Watson, també portava un secret sota el braç, amagat en un llibre de més de dues-centes pàgines, un llibre que va escriure la seva àvia, la Vanessa Watson, de qui va heretar la seva passió pel periodisme. Potser hauríem guanyat el premi Pulitzer amb aquesta història que amagarem en una capsa que enterrarem al jardí de casa, sota el rosal de l'avi però, qui sap si demà, un nou Pipo no anirà a ficar la mà a la bossa que no toca, i les llums del teatre, de la sala, del cinema, cridaran que l'espectacle ha de continuar.