El misteri de WinCroagh

Un relat de: Reina Amidala
El retorn de la Salvatge Maebh



El camió d’en Bobby va donar la volta a la cantonada. La Cíara es va cordar els botons de la brusa aclaparada pels primers albors del dia. Tot WinCroagh coneixia la relació clandestina de la vídua O'Malley i en Bobby 'l'anglès'. Res podia escandalitzar WinCroagh després de la fugida del capellà del poble a la casa de la Molly Mulligan. La nit de l'enllaç, els nois del poble van seguir al 'Pare' Francis i la Molly fins a l'alberg dels Branagh, en el límit de la República d'Irlanda amb l’Irlanda del nord. Van llançar pedres a les finestres i van cantar cançons de taverna a la parella per beneir la seva unió. I devia donar resultat perquè nou mesos, exactament, després van néixer els pèl-rojos Fergus i Rory. Res escandalitzava ja al poble de WinCroagh, ni tan sols la relació sentimental de la petita dels Cavanaugh amb la forastera vinguda de Galway, Patricia Walsh. Una espanyola, quin clan el dels Walsh!

La Niamh sabia que tard o d'hora hauria d’enfrontar-se a tot WinCroagh. La Patricia havia marxat al tren de les vuit del vespre. A l'hora més frenètica del Pub d’en Paddy, ubicat, estratègicament, al costat de l'estació. O allò que WinCroagh creia que era una estació: dues vies de tren de l'època en què Cúchulainn jugava a Hurling, vigilada pel cap de la Garda, en Tomas Uischel.

Algú va trucar a la porta i la Niamh es va sobresaltar. Podria ser la Patricia? Potser havia meditat sobre la seva història, i s'havia adonat que no podien viure l'una sense l'altra. Sí, segur que era...

Va obrir bruscament la porta de roure massís de la mansió Cavanaugh. Un nen somreia amb la boca tacada de xocolata en els braços d’un home robust, de cabell fosc, que va agafar pel canell la Niamh amb força.

– El teu nebot ho ha tornat a fer... –va dir entre les dents l’home a la Niamh–. Aengus ... Has espantat l’àvia! I mira com has posat al pare ... – l’home va tirar de la seva camisa blanca amb taques marrons.
– l’Aengus dolent, dolent, dolent... – va deixar anar una riallada.
–Pobre Aengus... Vine amb la tieta –el nen va saltar als braços de la Niamh.
–Sí, tu mal cria’l, Niamh, perfecte... I que l’àvia ens foti fora... Total com els diners ens sobren, podríem trobar fàcilment un treball i mantenir-nos sols... si, podríem...
– Oh, Brendan, deixa-ho estar, vols? Al menys a tu, et deixa treballar. A mí em té tancada en aquesta casa encantada que es cau pedra a pedra...
– Abans escrivies i publicaves, signaves amb un pseudònim... Abans...– les galtes d’en Brendan s’havien encarnat.
–Abans de la Patrícia, tot era diferent. Ara gairebé no puc llevar-me sense aquest malestar, sense que el cor gemegui, i el cap em doni voltes.
– Torna a escriure, escriu el que sents... et farà bé, i potser ens farà bé a tots.
–Ja és tard per a mí, germanet –la Niamh va sortir amb amargor–. La bruixa m’ha maleït, ja és tard germà.
– La bruixa, la bruixa, la bruixa... – va repetir l’Aengus com si cantés una cançó.

La Niamh i l’Aengus es van mirar i van riure alhora.

– Bé germanet. Abans que la bruixa de l'àvia es desperti, hauries de canviar-te de camisa i començar a treballar, els teus homes esperen les teves ordres al camp – Niamh va netejar la cara tacada de xocolata de l’Aengus amb un mocador.
– De veritat que no t'importa? Entendria que... avui et prenguessis el dia amb calma..., bé vull dir que... volguessis descansar.... –en Brendan va tossir–. El duel necessita de temps per superar-se...

La Niamh va arrufar les celles.

– Oh ... Et refereixes a Patricia. Només ha marxat, no és com si s’hagués mort o alguna cosa així...
– Mort, mort, mort... –va repetir l’Aengus com en una cançó.

En Brendan va sospirar, es va pentinar el negre cabell amb la mà i va tirar de l’unasc d'or que duïa a l’orella dreta.

– Has d’anar a treballar... Però abans hauries de parar al Pub d’en Paddy i fer un bon esmorzar. No hi ha res més que llet, mantenga i farina a la nevera. L’àvia va fer fora la Peggy O’Neill ahir a la tarda i com a venjança s’en va endur el poc menjar que havia comprat –en Brendan va agafar la seva cartera i va remugar.
– Hauràs de deixar en càrrec la compra, només tinc déu euros per passar la setmana. I l’Aengus hauria de menjar bé... i encara que no ho volguis sentir, també l’àvia.
– La maleïda dona que ens té a pa i aigua! Quina situació, germà. Nosaltres passant gana i ella al llit, fent veure que és la senyora de tot el poble...
– Hem de fer un esforç, mirar pel nostre nom, Niamh...
– Sí, les nostres arrels... que han anat a menys. Ves-hi a treballar, Brendan –li va fer un petó a la cara–, l’Aengus i jo anirem a veure la Bríd i farem la compra, oi que sí? –el nen va somriure complaent.
– Necessitem farina, ous, patates i una mica de verdura i carn ... Podria passar-me per la botiga al tornar de la feina, no seria cap problema...
–Oh, Brendan. Anirem l’Aengus i jo a comprar el que falta, no et preocupis. Crec que... em vindrà bé sortir d'aquí...

Es va sentir un cop sec com el que produeix un bastó en colpejar fortament el terra.

– ¡Brendan, fill, vine aquí! On és aquest maleït dimoni de nen? –la veu era aguda, el to el propi d’algú que està acostumat a donar ordres.
– Oh, Aengus, el pare t'ha dit que no agafis les coses de l'àvia... Quantes vegades t'ho ha dit el pare? Un dia d'aquests ens farà fora, i no tenim on anar... Ho entens?

Aengus forçar una ganyota, i va baixar els ulls com si de veritat estigués avergonyit. En Brendan li va acariciar la galta.

– El Pare té raó, Aengus. Ja n'hi ha prou deshonra a la família amb que la teva tieta li agradin les dones.
– Quan mori l'àvia, tot canviarà, t'ho prometo –Brendan estrènyer els punys–. Faré les coses bé, Niamh, m’has de creure.
– Quan mori la bruixa, quan mori la bruixa, quan mori la bruixa, la bruixa, la bruixa ... – l’Aengus va cantussejar–, tot canviarà, t'ho prometo.

Es va escoltar el grinyol d'una porta en obrir-se. La Niamh va agafar fort l’Aengus i va caminar cap a la porta del seu dormitori.

– Serà millor que el tregui d'aquí – va fer un petó a la galta d’en Brendan–, sort germanet. T'estimo, no facis enfadar la bruixa.
– T'estimo, no facis enfadar la... – la Niamh va tapar la boca de l’Aengus amb la mà i va tancar la porta del dormitori.


*****



Era un dia calorós a WinCroagh. La botiga de queviures de la Bríd MacDermot estava tranquil • la. La Niamh va entrar com un vendaval amb l’Aengus agafat al seu coll. El va deixar a terra, i de seguida van anar a per ell, la Bríd i la seva mare, la Iaia O'Connor.

– Oh, estimada –la Bríd es va dirigir a la Niamh–, ves-hi, ves-hi ... No et preocupis, nosaltres cuidarem d'aquest nen tan maco...
– Maco, maco, maco...
– Oh, quina ricura... –a la Bríd se li saltaven les llàgrimes.
– Ouch... –va exclamar l’Aengus.
– Has sentit, mama? Ja parla com tot un irlandès...
–Tens gana, vailet? –l’Aengus va dir que sí amb el cap a la Iada O’Connor–, doncs de seguida et prendràs un bon got de llet amb galetes... Oi que t’agraden les galetes? Ja m’ho pensava que sí...

La Niamh va agafar un cistell amb la mà dreta, i va lliscar pel passadís de verdures i hortalisses amb pas de ballarina. Amb l’Aengus a sobre no podria portar més que la farina, els ous i poc més... Faria la compra i deixaria l'encàrrec al bo d’en Franky que la portaria més tard a casa, just abans de l’hora de dinar. Prepararia una sopa de pastanaga i carbassa amb patates per l’àvia, i faria de segon uns bistecs, l’Aengus i en Brendan tindrien gana...

– Bé, anem per feina Niamh... A l’Aengus li agraden les xocolatines, i aquesta amb forma de Leprechaun segur que li... –una mà li va prendre la xocolatina. La Niamh va sospirar fortament, i es va girar.

–Aquest leprechaun és meu... –li va picar a la mà a la lladregota de xocolatines.

Una dona una mica més alta que ella es va treure les ulleres de sol i va revisar la xocolatina amb forma de leprechaun com si busqués alguna cosa en ella.

– Arrah ... –va remugar, Niamh.
– Hum. No, veig el teu nom enlloc ... He estat més ràpida, la xocolatina és meva. ¡Arrah! – va intentar imitar el to d'enuig de la Niamh. Però només va fer que agreujar el seu empipament al dibuixar un mig somriure a la boca.

La Niamh es va mossegar el llavi inferior i va fer una ganyota.
– Gaudeix de la xocolatina... –li hagués encantat dir alguna cosa com "i que no t'ennueguis", sí que era una cosa molt irlandesa, però es va renyar mentalment per haver-ho pensat.

El seu cap s'havia ennuvolat. Si no aconseguia omplir la cistella amb la compra i deixar-li a càrrec a la Bríd, el dia empitjoraria. No volia sentir l'àvia... Per culpa del clan Cavanaugh, Patricia s'havia anat, l’havia deixat. Començava a odiar el seu cognom. Li festiguejava. Bé, no, no el seu cognom però sí les estúpides normes de l'àvia.

– Aquesta vella bruixa ... – va escopir entre les dents i sense adonar-se'n va arribar al taulell. Va haver d'esperar perquè la Bríd atenia aquella dona envanida que li havia robat la xocolatina de l’Aengus.
– Xoco, xoco, xoco... – l’Aengus es va llepar els llavis, assegut sobre el taulell de fusta vella dels O'Connor. Un got tacat al fons de blanc, i un plat amb migones, estaven al seu costat.
– Oh, no estimat –la Niamh va dir amb aspror–. Aquesta dona aquí present s'ha endut la darrera xocolatina de la botiga de la Bríd i la iaia O'Connor.
–Ouch – els ullets blaus i rodons de l’Aengus van mirar als ulls verds de la dona que li havia robat la xocolatina.

La dona va fer una ganyota, davant la mirada de la Bríd, la Sra O'Connor i la Niamh, al petit Aengus. Va somriure aquesta vegada amb calidesa, i va oferir al nen la xocolatina.

–Per l’Aengus, Aengus, Aengus ... – va agafar la xocolatina i es la ficar a la boca.

"Maleïda sigui ..." – la Niamh va fer una ganyota de desgrat.

– Oh, Aengus, has de donar les gràcies a aquesta Senyora... vinga –va dir serrant les paraules la Niamh.
– ¿Senyora? – La dona va tornar a dedicar mig somriure a la Niamh que ara sentia una estranya sensació elèctrica en el seu estómac. Ha, ha, ha. Així li diuen a la meva mare... – va acariciar la galta d'Aengus–. Pots dir-me Maebh.
– ‘Go raibh, go raibh, go raibh’ – l’Aengus es va empassar el bombí del leprechaun i es va netejar amb la mà la boca.
– ‘Go raibh maith aga’ a tu també, Aengus -– va treure un mocador fi i blanc i li va netejar la barbeta.

La Iaia O'Connor va donar un cop de colze a la seva filla.

– Oh, oh...–els ulls de la Bríd es van obrir encara més–. Pel que veig li agraden els nens... –va continuar amb un somriure lluminós–. I aquest no és un nen qualsevol ... és tot un Cavanaugh ... un clan il • lustre, sap vostè? I aquesta noia tan jove i tan maca, no és la seva mare, no es pensi ... És la seva tieta i en té cura d'ell com a bona irlandesa que és, i està soltera, sap vostè?

La dona va somriure i va clavar la seva mirada a la de la Niamh que va llançar un gemec i va fer una ganyota.

– Però... perdó que no l'he sentit, abans, dir el seu nom ...
– Queda disculpada, Bríd. Encara lamento que no em reconegui, jo sí la recordo a vostè. I a la iaia O'Connor. El meu nom és Maebh, i no sóc estrangera. Vaig néixer aquí, just en aquesta carnisseria d'aquí davant. La vídua O'Malley va ajudar la meva mare a portar-me a aquest món ...
– Maebh Mulligan... –va intervenir la Iaia O’Connor–. No puc creure el que veuen els meus ulls! Si has tornat feta tota una dona ... Tu que perseguías a tots els nois del poble i sempre portaves els genolls destrossats... Saps Niamh? La salvatge Maebh, és tot el contrari que tu... Tu no la recordaràs perquè la teva mare, que en pau estigui, estava embarassada de tu quan la Maebh va marxar del poble... Però, quants anys tenies? ¿Deu?
– Acabats de fer, iaia.

La Niamh no podia creure que la dona que tenia al davant tingués deu anys més que ella. Ara que el sol il • luminava amb força la botiga, va poder observar la delicadesa de la seva pell, i la cura que li dedicava al seu cabell. Els seus ulls eren especialment clars, potser per això els protegia amb ulleres fosques.

– Per Déu, la petita Maebha la meva botiga! No m'ho puc creure ... La teva mare s’ alegrarà molt de veure't i el teu pare... – la iaia O'Connor va donar un cop de peu a la seva filla–. Vull dir que la teva mare estarà feliç del teu retorn al poble...
– Oh, Bríd no es preocupi. No vaig poder assistir al casament de la meva mare amb el Pare Francis – els seus ulls es van obrir de bat a bat–. Va expulsar lentament l'aire pel nas com si intentés tranquil • litzar-se i va sostenir la bossa de paper a les mans, apretant-la contra el pit–. M'alegro d'haver-te conegut Aengus. Saps? Les xocolatines de Leprechaun també són les meves preferides ...
– Oh, sí, sí! El bo del teu pare solia comprar-te una quan cobrava cada divendres, m’enrecordo perfectament... Sí, els dies de cobrament sortia de treballar i venia directament cap aquí, sí, sí ... – va explicar amb els ulls inundats de llàgrimes la iaia O'Connor, mentre la Maebh anava cap a la sortida. Només li va dedicar una mirada de passa a la Niamh.
La Maebh va sortir de la botiga. I va deixar una sensació de malestar i culpabilitat al pit de la Niamh.

******


En Brendan es va ajustar la gorra al cap, va tornar a rentar-se la cara, els braços i el pit al abeurador dels cavalls. Un home li va picar a l’esquena, en Brendan es va girar.

– Creus que en treure’m res d’aquestes terres, Brendan? –en Brendan es va secar la cara amb el puny, mirant-se l’home que li treia un cap sencer, i tenia el cabell més llarg que ell.
– Costarà, Kieran, però potser tindrem sort fins i tot– coneixia en Kieran des que eren petits, no el podia enganyar, a més li era lleial, i va ser el padrí de la seva boda.
– M’han dit que la vella Cavanaugh té un peu a l’altre barri –va deixar de parlar per dir adéu amb la mà als joves treballadors del seu equip–. T’ho dic per la nostra amistat, Brendan. La setmana pasada, es van fer arribar al Pub d’en Paddy el teu cosí aquell, el norteny, que sempre parla més del compte... I va dir que cremaria totes les terres i ens fotria a fora a tots els malparits que han treballat per en Brendan Cavanaugh, després es clar, de fotre’l a ell, el seu fill, i aquella germana rareta que té fora de la seva casa. Va dir que estava tot lligat amb la vella...
– Gràcies, Kieran. Ja saps que no m’agrada fer xafareig...
– Ves-hi amb els ulls ben oberts, amic.

En Brendan va picar a l’esquena d’en Brendan i va cridar al seu cavall. El motejat animal mig pel-roig es va aturar a prop del seu amo, i en Brendan va muntar a sobre.

– Cuida del teu amo, Gael –en Kieran va picar al llom de l’animal que va engegar a pas de galop fins a perdre’s en el frondós bosc.

En Brendan intentava no pensar en el seu cosí, en Mac, era més gran que ell, i per tant li pertanyia el dret de la casa i de totes les propietats de l’àvia. Sense adonar-se’n va deixar enrere la granja Cavanaugh. En creuar pel riu, un fantasma del passat li va esglaiar. Va tirar de les regnes i va esperonar l'animal. Necessitava esbrinar si el seu cor tenia raó. Va aturar la cursa i va baixar del cavall just abans que ella creués el pont.

Es va treure la gorra i va empassar la saliva més espesa que s’havia empassat mai. El cor li bategava amb tanta força que li va semblar que li anava a sortir del pit.

– ‘Dia dhuit’ – va tossir amb nerviosisme en Brendan al saludar aquella misteriosa dona.
– ‘Dias Muire dhuit’, estimat Brendan – la Maebh va prendre la seva mà i li va donar un petó a la galta.
– Llavors, ets tu de veritat?
– Per descomptat que sóc jo. No sóc cap aparició.
– Estic content de veure't... – va estrènyer-li la mà–. Digues, què fas aquí? Per què has tornat? – Un batec coix va sacsejar el seu pit. Desitjava tant que hagués tornat per ell... –. Puc portar-te a algun lloc?
– Ha, ha, ha. Brendan... sempre tan cavallerós. Eres l'única persona que em defensava d'aquells energúmens.
– Ho recordes? – Els seus ulls van brillar.
– Com podria oblidar-ho? – la Maebh li va donar uns copets a la mà–. Bon exemplar irlandès. Si no t'importa prefereixo anar passejant cap a casa de la meva mare – es va avançar uns passos, deixant anar la mà d’en Brendan.
– Maebh, espera – la va retenir–. Has de saber que... No he entregat el meu Claddagh a cap dona... –“ni a la mare del meu fill”..., es va empassar aquestes paraules feridores.
– Fes-ho, llavors, quan trobis l'adequada – li va somriure càlidament.

L'última cosa que volia era fer mal en Brendan. No hi havia tornat per això, no. No tenia temps per a l'amor. Es va allunyar d’en Brendan a passos grans, necessitava allunyar-se dels Cavanaugh.

Odiava als Cavanaugh, van fer la vida impossible a la seva família; els van robar les terres de conreu i per si això no hagués estat suficient, van impedir que el seu pare pogués guanyar-se la vida al poble. Ni tan sols quan el seu pare va emmalaltir, a causa dels gasos tòxics que respirava a la fàbrica dels maleïts Cavanaugh, la matriarca Cavanaugh els va donar treva. Li semblava impossible que aquella bruixa pogués ser l'àvia d’en Brendan, i d'aquella noia de mirada trista...

La Maebh va aturar el pas. No recordava aquell camí de sorra que serpentejava davant d'ella, entre arbustos i roures. Va alçar la vista, uns núvols negres havien tapat el sol. Aviat plouria i no tenia ni idea d'on es trobava. Si donava la volta, potser aconseguiria trobar en Brendan, i ell, estava segura, que l'acompanyaria a casa.

– Quina bleda que estàs feta, Maebh. Aquest camí de muntanya no pot donar-te por, no et pots perdre, és la teva llar. Maleïda sigui, ets irlandesa! – Va estrènyer els punys i va començar a moure els peus, amb més energia fins endinsar-se en el camí.

La Maebh es va aturar. El camí estava tallat per un bosc d'arbres gegants i arbustos impenetrables.

– Pla B., tornar sobre els meus passos... –va mirar el cel, s’havia tornat fosc, i un llamp li va fer saber que la tempesta ja havia arribat.

******


Si alguna cosa odiava la Niamh era sopar amb l'àvia. Havien de vestir-se amb les seves millors gales i seure al saló familiar on les parets estaven folrades de retrats dels seus avantpassats, davant d’una taula antiga, de fusta de roure, i fer veure que estaven complaguts per viure al costat de l'àvia. Per això aquella tarda, quan va tornar a casa i va trobar l’Olcan McNamara escrivint a la taula del saló, va saber que aquella nit no soparien amb l'àvia.

L’Aengus va obrir els braços a l’Olcan, una rossa atractiva d'ulls blaus que li tenia enamorat.

– Prou, Aengus – Niamh va usar el to hosc que tan poc li agradava al seu nebot i va funcionar, encara que no com ella havia esperat.
– Aengus bo... – les llàgrimes li queien per les galtes–. Aengus bo ...

L’Olcan es va posar dreta i es va aproximar a ells.

– Bona tarda, Aengus –va acariciar la galta del nen i aquest va tornar a somriure–. Per què no vas a jugar una estona?

L’Aengus va moure el cap de dalt a baix.

– Abans de marxar, aniré a buscar-te i jugarem una mica, d'acord? –A l’Aengus li encantava la companyia de l’Olcan, i la Niamh sempre va pensar que el seu germà obriria els ulls i s'adonaria la dona meravellosa que era.

La Niamh va deixar al terra a l’Aengus, que va córrer amb totes les seves forces cap al corredor. Potser imaginava que estava competint en la cursa del poble. Aquella idea, va fer somriure la Niamh, que va notar la mà calenta de l’Olcan al canell.

– Quan torna a casa el teu germà?
– Ouch ... – la Niamh va arronsar les espatlles–. No puc ajudar-te, jo?

L’Olcan va passar la seva mà per la front com si pensés en alguna cosa.

– No t’és estrany trobar-me aquí?
– Ets la doctora del poble, per què havia d estranyar-me?
– Pots ser molt freda, Niamh.
– No ets la primera persona que m'ho diu, Olcan. Què passa?
– La teva àvia és molt gran...
– Això ja ho sé, i tot el poble ho sap també.
– I els seus petits xacres s'han convertit en alguna cosa més... serisa, en els últims anys.
– Això també ho sé, la seva salut ha empitjorat.
– I saps, tan bé com jo, que l'hivern de WinCroagh no ajuda a una recuperació...
– Arrah ... Està morint? És això el que no saps com dir-me, Olcan? Maleïda sigui, no et quedis callada!
– Calma't, prefereixo parlar amb el teu germà.
– Per què? Perquè ell és el madur, perquè ell és el... maleït germà gran que pot encarregar-se de tot... no?
– Per tot això, Niamh i perquè corre el rumor que la teva àvia, recentment, va rectificar el seu testament. Ha arribat el moment de contactar amb algun advocat, un que no sigui del poble, ni del comtat ...
– Els meus pares van morir en un maleït accident de cotxe...
– Ho sé, Niamh – Olcan va sospirar–, conec perfectament el cas.
– I aquesta maleïda bruixa té vuitanta-nou anys. És el dimoni, ¿entens? No morirà, ens enterrarà a tots, i orinarà sobre les nostres tombes. Saps per què? Perquè no és humana... I perquè les persones bones moren patint i les persones... horribles, sempre guanyen.

L’Olcan va encendre una cigarreta i va expulsar el fum pel nas.

– No entenc com pots fumar si ets metge. Veus el que causa el tabac, ho veus...i veus coses horribles cada dia, el pitjor de l'ésser humà i fumes...
– Precisament, per això, fumo, Niamh– amb la mà va fer desaparèixer les anelles de fum que s'havien dispersat al seu voltant.
– Quant li queda, Olcan?
– No puc dir-t'ho, només és una estimació. Potser tens raó i ens sobreviurà a tots. O almenys, a aquest hivern.
– Olcan, si us plau...

Va jugar amb el cigarret entre els dits. I amb una mirada fixa a la porta de vidre de doble fulla que donava al jardí, va abaixar el cap.

– Una setmana, dues, un mes... Els dolors cada vegada són més forts.
– Sí, això ho hem notat.
– Voleu que tramiti el seu ingrés a la clínica...?
– No. Aquesta vella seria capaç de tornar com un fotut esperit i venjar-se. Som irlandesos, naixem i morim a casa. La meva àvia va néixer en aquesta casa i en aquesta casa morirà.
– Està bé – va mirar el seu rellotge, i va apurar la cigarreta. Després el va apagar al cendrer, i va recollir els documents que havia deixat sobre la taula del saló–. No crec que desperti aquesta nit – va obrir el maletí i va lliurar una capsa a la Niamh–. Doneu-li una pastilla al matí, abans d'esmorzar, d'acord? Intentaré ser aquí per esmorzar.
– Una abans de l'esmorzar ...
– Exactament. I, si us plau, truqueu-me a l'hora que sigui.

En Brendan va aparèixer pel corredor, per on minuts abans havia desaparegut, l’Aengus, amb el nen als braços.

– Olcan, creia que el meu fill tornava a fantasiejar despert... Però és cert, ets aquí. Què passa?
– Veus? – Va somriure a la Niamh–. Una frase educada de benvinguda, i la següent en forma de pregunta: “què cony ha passat, i què fas aquí doctora?”. Crec que ets l'única que no s'espanta al veure’m, Niamh. Semblo l'enterramorts, algunes vegades.
– Arrah, això no pot ser .. El vell Tomas, l’enterrador i tu no us assembleu gens...–es va afanyar la Niamh a intervenir.
– Era una broma, Niamh – va estendre els braços i es va acostar en Brendan–. Bé, Aengus, vols que juguem una estona?
– ¡Huling! Huling, Huling, Huling ...–l’Aengus se li va llançar als braços.
– Està bé –l’Olcan es va arremangar el suèter–. Anem al jardí a jugar a Hurling. En Brendan es va moure amb rapidesa per obrir les portes del jardí.
– No us canseu molt! – Va somriure en el moment en què l’Olcan i l’Aengus passaven pel seu costat. Després va tancar les portes.

En Brendan es va fregar les mans i va clavar una mirada freda a la de la Niamh.

– Estàs embarassada?
– Ets imbècil! – La ràbia es reflectia en els ulls de la Niamh.
– Què feia aquí, Olcan?
– La teva àvia s'està morint. L’Olcan creu que succeirà aviat i vol que parlem amb uns advocats... Sembla que la teva àvia ha canviat, recentment i sense dir-nos res, el testament.
– No, no pot ser... – Brendan es va portar les mans al cap–. No es pot fer res? No... no hi ha cap forma de... no es pot curar, Niamh?–no volia explicar a la seva germana res del que li havia confiat en Kieran un parell d’hores abans.
– El pare i la mare mai van fer mal a ningú i van morir... I aquesta bruixa és mala persona... i tu... et preocupes per ella?
– Sí, ho faig i tu hauries de fer-ho també. Mira't. Ets una jove bonica i ets desgraciada perquè t'obstines a ser infeliç. Només sents rancor i ràbia i amb un cor ple de pena i odi, mai trobaràs l'amor.
– Ja, ja, ja. L'amor és el motor que mou el mó ... Brendan, si us plau, deixa de donar-me aquests sermons... Ara, no.

Va sonar el timbre de la porta.

– Aniré jo... Tu ves a veure la teva àvia... – li va lliurar la capsa de la medicació–. Hem de donar-li una cada matí abans de l'esmorzar.

En Brendan va moure el cap de dalt a baix amb expressió torbada, va estrènyer la capsa i va sortir corrent cap a l'escala de cargol que es trobava al final del corredor. La Niamh va deixar enrere el saló a grans gambades. El timbre va tornar a sonar. La Niamh va agafar el pom, el va girar i amb força va obrir la pesada porta.

– Quina mala educació... No pots esperar?
– Ho sento, crec que m'he perdut i...–la dona va aixecar les mans–, estic xopa... Just he trepitjat la finca i els núvols han descarregat sobre el meu cap amb força...
– Tu... – la Niamh va arrufar el nas–. Maebh, la salvatge...
–Vinga, vols que agafi un constipat? Està plovent i fa fred! Puc entrar?
– M'has seguit?
– Què? – la Maebh va obrir els ulls com un mussol.
– M'has seguit fins aquí... per alguna estranya fixació?
– M'estàs prenent el pèl, oi? – Va creuar els braços sobre el pit.
– Estàs xopa. Serà millor que entris...
– Si fos una vampiressa – va dir amb to burlesc–, tindria total llibertat per acabar amb tu... – a la Niamh li va costar d’empassar la saliva–. Encara que no et mataria, no.
– Què ...? Què faries?
– Mmm... Provaria la teva sang, i et faria meva companya eterna.
– Ah ... – la Niamh va deixar anar la porta, que va donar un gran cop al tancar-se.

La llum del vestíbul va parpellejar. Va esclatar un tro, i la casa va quedar a les fosques.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Reina Amidala

Reina Amidala

4 Relats

2 Comentaris

3809 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Naixement: Barcelona, 23 de Febrer del 1983