Vermell

Dues-centes planes de lletres embotides. Mal col·locades. Mal cosides. Amb bona intenció, però que fan impossible que puguin ser llegides per qualsevol altre ésser humà. Una bona alineació, un format de lletra agradable als ulls però tot i així un missatge sense finalitat. Et pares a pensar. Què volia aconseguir l'autor amb això? I la veritat és que després de donar-hi voltes i voltes, arribes a creure que ho va fer expressament per que gent com tu o jo en parles i li donés publicitat. Una publicitat dolenta, però això el faria famós. En Joan, o coma mínim és així com signava la persona que havia escrit aquell batibull, ara es devia sentir satisfet, admirat pels seus amics o coneguts. L'endemà d'haver adquirit l'obra d'art a la llibreria a la secció de grans novetats, les columnes d'opinió dels diaris anaven plens del mateix. Fins i tot la premsa rosa en parlava. I ara em pregunto, què estic fent? A qui li pot interessar una cosa així? Més que res perquè aquest text no té ni cap ni peus. Hi ha maneres i maneres d'escriure i d'explicar històries. I al cap i a la fi tinc la sensació que d'estar escrivint paraules incoherents. Surto del despatx per preguntar a un company el resultat del partit de futbol de l'equip local. No veig a ningú. De cop una remor atrau la meva atenció cap al passadís. Un cop allà noto que al pis de dalt hi ha una concentració de veus que discuteixen sense perdre l'alè. M'enfilo escales amunt i es confirma el meu pensament. Una munió de companys i companyes de feina estan aplegats en rotllana al voltant d'un home escridassant-lo. No entenc res. Em paro a intentar escoltar una parella que comenta el que està passant. Resulta que s'ha infiltrat un periodista de la competència no se sap com i estava intentant filtrar la noticia exclusiva que havia aconseguit el diari on jo treballo. Bé, com si no hagués passat res busco amb la mirada al company de redacció. Li demano anar plegats a fer un cafè per parlar de feina. Com sempre anem a la cafeteria del mateix carrer, que a aquestes hores del matí acostuma a estar força buida. El cambrer de sempre ens porta els cafès i un parell de croissants. Li començo a explicar el meu problema. Haig d'escriure un article sobre algun llibre admirable i que no sigui gaire conegut. Ell, que es un expert en el tema, potser em podria aconsellar. I es que és veritat, per aquestes dates els llibres que es publiquen són només comercials, que parlen de temes quotidians i que els podria escriure qualsevol. D'aquells que autors amb nom encarreguen a negres per guanyar molts diners. Com no, després són aquests els llibres que més venen. Però no, jo vull comentar quelcom diferent. Un llibre admirable de debò. El meu company i amic em parla una estona sobre diferents llibres que ha estat llegit últimament però cap em convenç. Fart de la feina torno al meu despatx. Tot sembla haver recobrat el seu estat habitual. Cadascú al seu lloc de treball. Entro a la sala principal de la planta, on hi ha totes les portes dels despatxos dels redactors i l'únic que se sent són màquines d'escriure i teclats d'ordinadors agitats sense pausa. D'on pot treure la gent la inspiració? Bé, al cap i a la fi potser fan com aquells escriptors que he comentat abans, escriuen el que els passa pel cap sense pensar's-ho gaire i ho envien a l'editor. Torno al meu despatx, resignat i amb el cap baix. M'assec a la meva butaca de pell negre tant còmoda i em poso a pensar. Tanco els ulls i intento concentrar-me. El món és un soroll constant. Deixo la ment en blanc. Com a mínim ho intento una estona, però sense èxit. Començo a pensar. M'imagino un carrer de la ciutat, en una hora punta, molt transitat per la gent apressada, homes de negocis, treballadors de correus, funcionaris o encarregats de petits comerços,... tots caminant sense girar el cap. Tots amb un objectiu ferm i procurant no arribar tard. Sembla que no hi hagi res que els pugui aturar. Bé, res excepte... un homenet de mig pam i de color vermell, que quan apareix té el poder d'aturar a tothom i que tothom se'l quedi mirant fixament. Ha de ser impressionant ser semàfor. La meitat del dia treballant i l'altre meitat quiet mirant a la gent. Quin sou deu tenir un semàfor? Bé, no pot anar de festa, d'acord, no pot sortir amb els amics, perquè ha d'estar allà plantat tota la vida, però bé que te companys. Tots els altres homenets que viuen al mateix pas de zebra. Però, això no pot ser un trauma també? En el fons em fa pena pensar que no hi ha noies entre la seva espècie. Depriment. Pam! Era això! Era això el que estava buscant. Ho he trobat. Ja sàvia que fer, escriuria un article sobre la vida dels semàfors, per trencar amb la monotonia de sempre, els temes de sempre. Quelcom diferent, que cridés l'atenció, com havia vist en el llibre que poques hores abans havia intentat analitzar.