Vell i nafrat ( pregària)

Arribava a vell i nafrat, poca sort tenia la seva vida,
els camins de pedra li tenien els peus nafrats
i ja no li quedava gairebé ànima.

Les mans tallades pel fred;
tenia l'esquena encorbada,semblava un jonc
en la termpesta, amb l'esquena doblegada.

La fe, deia ell, m'esperona a seguir, a buscar,
a consentir. Tot i que arribava al límit
de les seves acabades forces.

Feia una reflexió:
Perquè no tenia res i no gaudia la vida, tot era trist,
no tenia alegria, solament es deia a sí mateix:
Que la fe el mantenia.

I, un dia desolat, obrí els braços al cel
i implorà misericordia i un xic de benestar.
Obrí els ulls ben oberts al cel i la boca també,
implorant: esperança.

Així que, de sobte, passen dos coloms pel seu entorn,
com per venir-lo a vuere, a posar-se sobre el seu cap, i
sense aturar-se li deixen l'evacuació
sobre els seus ulls deixant-lo a les fosques.

( La pregària)

Déu meu! que us he fet jo?
Després de tantes nafres i mala sort no podríeu ajudar-me ?
Penso que m'estàs oblidant. No podies evitar-ho?
Què fas aquí dalt tot el dia, solament guaitar ?
Doncs, be podries avisar fent un senyal...

M'ho fas cada dia més difícil...
Com vols que segueixi creient?
( amén)