Unes espelmes rojes...

Unes espelmes rojes, i uns nuvols de fum, grisos, com de cotó, que persegueixen un somnis de sucre...
Com dos ocells...Introduïm dins els nostres cossos un liquid vermellos, gustos de plaer i exitació..
Com tres gotes d'aigua, correm pels passadissos d'una mansió encantada, intentant trobar una personalitat plena de rabia i odi...intentant trobar l'elixir etern per una amistat bona, i eterna, es clar!...
Per no perdre mai un motiu per el qual xerrar hores i hores..llargues com aquell qui ho diu, peró curtes alhora, que poden esdevenir un llarg camí de sensacions...que et porten a donar les gràcies per ser escoltada i respondre un de res, per saber escoltar...
Correm per arribar avans, per no perdre mai l'il·lusió, com nens menuts, canalla amb curiositat que amb l'esplandor dels seus ulls sap el que vol aconseguir i només mirant-lo et dona forçes per continuar...
Així et veig jo, amiga meva, no només a tu, peró a tu a la que més...ets tu, la petitona més gran que jo, que amb el resplandor dels teus ulls m'enlluernes de llibetat i fas que fins el més petit suspir que faig t'el dediqui a tu, perque tots em tingut moments dolent..i tots n'em sortit...perque...al cap i a la fí, la nostra fí, es ser nuvols de cotó que volen pel cel buscant un somni de sucre, ben dolç...
I amb això no t'intento donar a entendre res, ni retreure't cap qüestió, si no, que vull fer-te veure...que tu et merixes el millor...

T'estimo...