Una vida diferent

Des de ben petita, que he viscut en un món diferent del dels altres. Tots els nens i nenes que coneixia tenien un pare i una mare, però jo no. Al principi, jo només vivia amb la meva mare, però per raons que ara no vénen al cas, vaig haver a d'anar a viure amb el meu pare i la seva parella, un home. Sí, ho he dit bé, no m'he confós, el meu pare mantenia una relació sentimental amb un home, i ja feia un temps que convivien junts. Com que llavors, jo era molt petita, no hi veia res de dolent. Jo era la nena més feliç del món, tenia dos pares que m'estimaven com no m'havia estimat ningú. Però no tot era tan maco com jo ho veia, ja que, a causa d'això, quan vaig començar la primària moltes mares prohibien als seus fills anar a casa meva. Llavors jo no ho entenia, i quan els hi preguntava als meus pares, em deien que tot era per culpa seva, sempre em repetien que era perquè la gent no els accepta tal com són. Ells sempre em van ensenyar que havia de respectar a tothom, acceptar als altres tal com eren, i mai havia de prejutjar a ningú. I així ho vaig fer.
Ara ja sóc prou gran com per poder saber perquè la gent del meu voltant rebutjava els meus pares, sé el perquè, però encara no ho entenc. No entenc a què vénen tots aquests prejudicis només perquè dos homes s'estimen. Quan tu t'enamores d'algú no t'enamores del físic d'aquesta persona, sinó que t'enamores de la seva forma de ser, del seu esperit, de la seva personalitat, dels seus defectes i de les seves virtuts... I és ara quan ve la qüestió: si un home s'enamora d'una dona lletja, està acceptant a aquesta noia tal com és, amb les seves virtuts i els seus defectes, i passa el mateix quan un home s'enamora d'una noia bonica, o una dona que estima a un home lleig, o a un home bell. És llavors, quan jo penso que, si creiem que ens podem enamorar d'una persona del sexe contrari més grans que nosaltres, més petits que nosaltres, més prims, més grassos, més bonics, més lletjos, etc. Perquè no podem enamorar-nos d'una persona del nostre mateix sexe? Perquè hem de jutjar a la gent diferent?
Jo tinc una relació sentimental amb un noi de la meva edat i ell accepta als meus pares, i els meus pares l'accepten com la meva parella. Moltes vegades els hi he preguntat si s'estimarien més que sortís amb un noi o amb una noia, i sempre em responien que el més important no era això sinó que el que s'havia de valorar realment, era que aquella persona t'estimés com ningú i tu fossis feliç amb la persona que havies escollit.
Actualment, vivim en una societat que ho classifica tot. Involuntàriament, tots formem part d'un grup o d'un altre dins de la nostra societat: els homosexuals, els heterosexuals, els bisexuals, els casats, els solters, els hippies, els frikis, els nois, les noies, els rics, els pobres, la classe mitjana... I així, infinitat de grups més. Jo crec que en comptes de preocupar-nos de si al carrer hi ha dos homes o dues dones agafats de la mà o fent-se un petó, ens hauríem de preocupar en trencar els grups de la nostra societat i donar peu a la llibertat de no correspondre a cap grup, simplement a ser nosaltres mateixos.