UN MÓN AMB ELS ULLS TANCATS

Un relat de: Ruth

Tinc catorze anys i sóc cec de naixement. Des de ben petit m'han ensenyat a conviure confiant en els meus sentits i mai he tingut necessitat de veure amb els ulls, perquè jo sempre he mirat el món amb els dits, el nas i l'oïda, encara que hi ha gent que això no ho comprèn.
Són les vuit del matí i en pocs minuts arribarà la Cinta, preparo les coses per anar a l'escola, em poso la jaqueta i sona el timbre de la porta, la meva mare va corrents a obrir-la i escolto com la mare saluda la Cinta, la meva amiga des de molt petits, m'està esperant, agafo les coses i marxem cap a l'escola. En sortir de casa sento un aire molt fred que és com si em tallés la pell i en la llunyania puc sentir les aus revolucionades, segurament avui plourà. Aquest matí la Cinta està molt callada, això em fa pensar que li ha passat alguna cosa, perquè ella sempre parla pels colzes. No li preguntaré res, és millor així, a vegades és més encertat quedar en silenci per no fer més mal.
A l'hora de creuar la vorera no puc veure el color del semàfor, però els meus sentits m'ajuden a notar les vibracions de la carretera quan passen els cotxes. Encara que jo sàpiga quan puc creuar i quan no, la Cinta m'avisa per por que m'atropellin. Uns metres més enllà la meva oïda m'anuncia amb els crits dels companys que ja hem arribat al nostre destí. En creuar la porta, sona la campana i m'he de refugiar en alguna cantonada perquè, encara que sigui espavilat, no em puc salvar de la gran onada d'alumnes que apareix, tant quan és hora d'entrar com quan hem de sortir. Les empentes i les trepitjades de més de cinc-centes persones poden deixar-te invàlid per temps indeterminat. Encara que jo no entenc el perquè, si a ningú li agrada anar a l'escola, per què aquesta massa de gent desesperada per entrar a les aules? Mai no ho entendré. De sobte, sento una olor de terra humida i m'adono que els aspersors del parc de davant de l'escola s'han engegat i això m'indica que en breus minuts apareixerà un home amb una mànega regant la gespa, una cosa una mica desconcertant. La Cinta em crida per anar cap a la classe i sense dubtar-ho hi vaig. En entrar a l'aula en Joaquim, o "J" com li diuen els companys, fa la típica gracieta d'entrada que és fer el millor acudit de cecs que li passa pel cap, encara que mai no té gaire èxit. Darrere nostre entra la Fina, la nostra professora de literatura, i llavors tothom calla. Tocant les taules arribo al meu lloc, i la Cinta m'acosta la cadira perquè pugui seure. Avui toca llegir "El Quixot", obro la motxilla, toco tots els llibres i finalment el trobo, la textura de la portada és com de plàstic i les pàgines desprenen una olor de nou. Obro el llibre per la primera pàgina i començo a passar-hi els dits a poc a poc perquè no se m'escapi cap detall, però quan arribo a la tercera pàgina la professora em crida, un altre cop he d'utilitzar el tacte per arribar a la taula de la Fina, sento que algú truca a la porta, és el director que crida a la Cinta i se l'emporta. Mentrestant, la professora em comenta les meves notes, però jo no l'escolto, estic més pendent de les veus dels meus companys que es pensen que per ser cec sóc ximple. La mestra diu que torni al meu lloc i m'adono que entre mig de les taules que abans tocava sense problemes per guiar-me ara hi ha una distància més gran. Això em fa mala espina. La porta de la classe s'obre i torna a aparèixer una olor de maduixa, és la Cinta, la noto esverada i ve corrents cap a mi, però jo li dic que no s'amoïni, no sóc estúpid i sé perfectament el que han fet. A la meva cadira hi han posat una xinxeta, quan estava amb la professora he sentit dir a una noia que em podia fer mal si jo arribava a seure de cop. La forta olor de tabac al voltant de la taula descobreix que el culpable ha estat en "J", l'únic que fa olor de Marlboro. Es munta un enrenou per aquest incident i la mestra s'emporta en "J".
Ara tots els meus companys se m'acosten i em demanen disculpes. La Cinta em posa la mà a l'espatlla i sento que està millor que abans, la seva mà és més càlida que mai i puc arribar a sentir tota l'estima que em té.
Ja és hora de tornar a casa per anar a dinar i aquest cop no m'acompanya la Cinta perquè s'ha quedat a fer un parell de coses pendents. En passar pel pati sento una ferum de menjar horrorosa. Deu venir del menjador de l'escola. Sortim per la porta de l'escola i quan ja ens estem allunyant d'allà, sento en "J" cridant-me. Pel seu to de veu sé que està enfurismat, l'han expulsat de l'escola i em dóna la culpa. La meva actitud tranquil·la el posa encara més nerviós. Sento un ràpid "zac", pel so sé que ha tret una navalla, però la veu li tremola i segurament la mà també, li dono l'esquena i començo a marxar, però el sento venir corrents cap a mi, em giro i li dic que no fugiré perquè confio en ell i sé que no és mala persona. En realitat ell no ho vol fer, segurament està passant per un mal moment i ha arribat a la desesperació. A en "J" li ha caigut la navalla a terra, sap que tinc raó. Jo cada vegada m'allunyo més i de cop i volta em fa un crit, m'ha demanat perdó. En "J" és molt orgullós, però sempre sap el que s'ha de fer.
Ara comença a ploure, la pluja és molt freda però purifica l'ambient i em fa sentir bé, m'afanyaré a arribar a casa o agafaré una pulmonia. De sobte, sento l'olor de la pluja amb una olor suau de maduixa, és la Cinta que s'acosta corrents per poder-me atrapar. Sembla que el seu problema s'ha solucionat perquè ja torna a estar tan riallera com sempre i renyant-me per haver-me deixat el paraigua i estar tot xop. Estic segur que demà tot tornarà a la normalitat. Avui ha estat un dia de bojos.
Alguns diuen que ser cec és una deficiència, però jo no ho crec així, fins i tot diria que no tenir vista és un do, perquè aquest fet fa que no em deixi enlluernar per l'aparença física. En realitat jo sí que puc veure, però la meva vista és més valuosa, ja que jo no veig amb els ulls sinó amb el cor, i això em permet veure el que hi ha més enllà, que són els sentiments de cada persona i la seva veritable manera de ser, no la que volen que els altres vegin. Aquest és el meu món, un món on tot és fosc, però això no impedeix poder viure la vida amb intensitat.

Comentaris

  • Felicitats Ruth...[Ofensiu]
    AVERROIS | 04-04-2008 | Valoració: 10

    ...és un relat intens i molt profund, el teu protaginista té tota la raó a vegades hi ha sentits que ens enganyen i potser sinò els tinguessim seríem tots millors.

    Una abraçada.