Les llàgrimes de la soletat (2ªpart)

"He estat pensant, i potser jo no agrado als altres, però he decidit que vull ser feliç, no vull aixecar-me cada matí sentint-me malament, no vull despertar-me a mitja nit amb els ulls plens de llàgrimes, no vull sentir-me poca cosa. Em vull fer més gran emocionalment, em vull créixer. I a partir d'ara, si torno a entrebancar-me amb la mateixa pedra m'aixecaré, si torno a caure al pou de la soledat treparé per sortir-ne, si m'ofego en les meves pròpies llàgrimes nedaré i si em quedo tancada a l'habitació de l'obscuritat trencaré la barrera que em separa de la llum. Hi ha una cosa que tinc molt clara, i és que vull tornar a ser feliç i vull compartir aquesta felicitat amb els altres. Sé que el camí serà dolorós i ple d'obstacles, però no em rendiré perquè desitjo amb totes les meves forces sortir d'aquest infern, i sé que tard o d'hora ho aconseguiré."
Aquesta va ser la última cosa que vaig dir i, des de llavors, tal i com jo ja sabia les coses no van ser gens fàcils. Tot i que, intentava fugir del meu passat, aquest em perseguia incessant, la presó en la qual vivia m'atrapava en cos i ànima i intentava trencar les cadenes que estrenyien el meu cor amb força. Va ser així, que intentant fugir del dolor envà, encara em feia més mal. I amb aquest doble patiment em vaig adonar de la importància que tenia el fet de recordar el passat i no fugir-ne, perquè gràcies al meu passat sóc la persona que sóc. Els records dolorosos sempre seran uns records molt importants de la meva vida que sempre hauré de tenir presents per poder viure el present i donar-me força per construir-me un futur millor.
I recordeu:
"Tots els records mereixen ésser recordats, perquè siguin dolorosos o feliços formen part de la nostra vida. Són el nostre passat, el nostre present i el nostre futur."