Por en la foscor

Tot és fosc, els meus ulls no poden distingir el que tenen al davant. Al meu voltant no hi ha res, o potser sí, però no n'estic del tot segura. L'obscuritat m'envolta, miro cap a tot arreu, però no veig res. La por m'envaeix, no em puc moure, tinc el cos paralitzat. Començo a suar, em falta l'aire, i tot continua fosc. Decideixo posar-me en peus, i tot i que ho he aconseguit em costa caminar, les cames em tremolen de mala manera i no puc avançar gaire, cada pas que dono em fa dubtar, no sé si vaig endavant o endarrere, només sé que camino a les palpentes per un lloc que no conec. Amb les mans intento palpar alguna cosa, una paret que em doni seguretat o que em guiï, la única cosa que desitjo és sortir d'aquí, no sé on sóc. Em trobo en un lloc desconegut i estic plena d'inseguretats, he de decidir cap a on he d'anar sense cap mena de senyal que em digui que vaig pel bon camí. Finalment, sento que perdo les forces, i em deixo caure al terra, he de descansar. Tinc el cap en blanc, només sento pànic, pànic de ser empassada per aquesta foscor, el cor m'estreny em força el pit i tinc un nus al coll. M'aguanto les ganes de plorar, i quan no puc aguantar més em cau una llàgrima seguida d'una altra, i així infinitament, tinc la cara xopa i no puc parar de plorar, intento aturar les llàgrimes que ragen dels meus ulls, però no puc. De sobte, sento un petit soroll d'aigua que se sent força lluny, però aquest és un senyal que em dóna ànims, era el que feia estona que esperava i per fi puc deixar de plorar. Aconsegueixo reunir forces i m'aixeco per continuar caminant, encara no puc veure res de res però sento que aquest soroll és l'única manera de poder sortir d'aquí. De cop i volta, sento passos darrere meu, primer puc arribar a percebre que són molt lents, gairebé inexistents, però de cop es comencen a sentir cada cop més fort i sembla com si vinguessin cap a mi. Això m'espanta encara més i començo a córrer enmig del no res, corro, corro, i no paro de córrer, però la por fa que el cos em pesi cada vegada més fins al punt que, sense poder controlar el meu cos caic al terra. Les passes han parat de córrer, ja no se senten. Tot i això, encara no estic tranquil·la, la meva respiració s'accelera per moments fins que sento una presència al meu darrere, no m'atreveixo a girar-me, sé que està darrera meu. Intento cridar però la meva veu s'ofega dins meu, no surt, no puc fer res. Tanco els ulls amb força, tinc por, només sento por, sento que em desmaio, perdo completament les forces. De sobte, sento una veu molt dèbil, em demana que obri els ulls, em crida pel meu nom. Jo intento obrir-los però no em responen, la por de veure el que no vull veure em paralitza tot el cos. La veu s'atura durant uns instants però hi torna, aquest cop em crida més fort i amb un crit sec aconsegueixo obrir els ulls de cop. En obrir-los la llum m'enlluerna i és llavors quan ho comprenc tot. Només ha estat un malson.