una veu que m'inquieta

Fill de les ombres...
havia llegit moltes coses teves...fins i tot n'he escoltat. Però com aquest relat que acabo de llegir no n'havia vist mai... Què et passa? Què et diu aquesta veu que et fa estar d'aquesta manera? Crec que t'has quedat atrapat en el passat i potser és aquesta veu, la veu del passat la que et fa estar engoixat... Sabies que el pitjor dels penediments és per no haver-ho fet? Si temps enrera vas fer quelcom malament, no t'amoïnis, ja està fet i no ho pots canviar...i si el teu penediment és per no haver-ho fet, sempre estas a temps de rectificar. Encara que sigui tard...massa tard.
Una vegada, fa molts anys vaig perdre un molt bon amic per una tossuderia meva. Ara al cap dels anys, he crescut i sabut veure que enyorar el passat és com perseguir el vent...per més que corris no l'atrapes. Ara torno a tenir a aquest amic al meu costat i el sento més proper que mai, i tot perque un dia vaig decidir demanar perdó i rectificar allò que em feia sentir malament.
fes-ho fill de les ombres. Busca aquell punt d'inflexió de la teva vida que et fa estar així.
no deixis que l'angoixa guanyi aquesta batalla. Sé que ho aconseguiras, ets un gran lluitador.

Un petó gegant!!!
sempre teva!

i que no tinc valor per trencar amb allò que detesto, i que no tinc valor de fer com els cavallers de l'època medieval, i que m'empobreixo veient passar el dies fent marques a cada dia del calendari, ...., jo, mmm, i la meva veu interior, ..., si la segueixo perdo a qui estimo, i si no ho faig jo em fonc poc a poc, ...

mmm, aquesta veu que sempre en algun moment ens inquieta i ens fa sentir fora de lloc, ..., ho has expressat amb una senzillesa i elegància extraordinària, ... sou un referent a seguir, ...

Fill de les ombres, m'agradaria que llegissis, si et be de gust, dos poemes de roda03. L'un, es titula la Princesa i el Cavaller, i l'altre LLetra a la Princesa Balu Turquesa. Saps per què t'ho dic, doncs perquè vaig escriure aquest poemes amb tot el convenciment de que quan escric sóc un veritable cavaller, com tu. I en el fons tots busquem sense descans la nostra Princesa. Espero que t'ajudi, ja que no deixa de ser curiós que emprem la mateixa figura.
Que tinguis sort fill de les ombres, encara que pesno que si segueixes lluitant pot ser un bon gerrer de la llum.
Fins aviat.
Roda03

En principi seria molt fàcil pensar que et retorno el comentari com a prova de bona educació, per l'ànim que m'has donat en el teu, sobre el meu poema si avui parlo, però ja em coneixeràs penso que sóc molt sincer, i tot i que m'ha esperonat, jo diria que m'ha servit per voler-te conèixer.
Benvolgut fill de les ombres, qui sóc jo per dir-te que tots tenim una veu inquieta, si tu ja ho has explicat meravellosament. Estic d'acord en el teu relat, alhora que m'has fet sentit molt bé, doncs jo moltes vegades sento el que tu dius. Deixe'm company només dir-te una opinió personal amb veu alta. Pel que he llegit de tu, jo diria que ets un bon buscador d'amors i un bon guerrer de la pau. Si et serveix d'alguna cosa, et diré, que jo també he lluitat i lluito per esbrinar aquesta veu. Saps company, a vegades la resposta la tenim molt a prop, només ens cal fer neteja al nostre armari sense por i parlar més sovint amb l'amic que tenim a prop i no veiem. Benvolgut fill de les ombres la resposta és en el teu interior.
Molta sort, crec que ho aconseguiràs.

els altres comentaris i rellegint de nou el meu (molt obscur, ara me n'adono), veig que segurament m'he equivocat interpretant el sentit d'aquesta veu.
La veu interior en ocasions és amiga, és veritat, i te'n pots fiar per què la pròpia intuició generalment no s'equivoca. Però no és menys cert, que de vegades pot arribar a desorientar-te tant, i parlo per pròpia experiència, que pot arribar a enfosar-te en un pou ben profund. I quan parlaves d'inquietud, pensava en una veu com aquesta, malèvola i gens amiga.
Res, només això.

Aquesta veu que ens parla i no calla, que tants cops fem veure que no sentim...
Realment el que la societat considera que està en equilibri, no correspon amb el cor i l'ànima que lluita entre el desordre.
Els diners i la posició no ho són tot, però no es compren fins que moltes vegades es reconeix el preu que s'ha de pagar. Aquelles sensacions que omplen tots els espais de melodies i somriures, els petits detalls que ens fan més humans, el estimar allò que es té i el que es fa (difícilment trobes gent que es guanya la vida amb allò que era el seu gran somni), això i moltes coses senzilles, és potser el que demana la veu interior del relat...
Mare meva, quin rotllo que t'he fotut, potser és que la meva veu no calla mai, uns cops xiuxiuejant i d'altres amb uns crits que m'eixorden!
Una abraçada!

quan l'equilibri que creies haver aconseguit s'esfondra, quan totes les peces que abans semblaven tant fermes es desplacen i es suïciden al fons de l'abisme... apareix la veu... en uns casos t'anima pq ho enviïs tot a la merda, en uns altres et demana tranquil·litat, paciència... però... què és el que realment tu vols?

No tinguis por d'escoltar la teva veu interior! qui millor ens pot guiar: el nostre cervell o el nostre cor? fes allo que la veu del cor et mani, segur que trobaras el cami que realment et portara a la felicitat interior!

si seguissis aquella veu? Què et diu? Per què necessites tant coratge?
La veu de la melangia, que ens parla dins nostre com un ens aliè, és més perillosa que l'encisera més fosca dels temps antics, més perillosa que l'esguard d'una gorgona amb el cap plè de serps. Aquesta mena de veu acaba sempre abocant-te al peu d'un abisme. S'apodera de tu i t'empeny de cap a la follia. I sol tenir uns companys implacables, la Solitud i el Silenci. Junts poden mossegar-te com el verí més corrosiu...
Foragita-la doncs, si pots, i no la segueixis.
(Però potser només es tracta d'un relat de ficció! Tan de bò!)