Una foto mai reemplaça els moments ja viscuts

Aquell dia que vas decidir, després de tants moments, sortir de la meva vida, em sentia apagada, trista, sense forçes. Em sentia.. com dir-ho? Com uns llavis sense llavis als quals besar, uns ulls sense el reflex d'altres ulls, com Paris sense la seva Torre Eiffel, o com un foc sense llenya. Ha passat ja tant de temps des d'aquell moment, que ja no sé si és un dels meus malsons o va ser una trista realitat...
Porte els nostres moments tan dins, que ni el temps, ni una bufada d'aire podrá endur-se'ls lluny meu. De vegades, he d'admetre que sí, voldria que sortiren de dins meu, com un ocell migratòri que busca un altre lloc per viure durant un temps i així els meus pensaments podríen descansar una mica de tu.
Però encara que ho intente, encara que em refugie en llibres, en les meves amistats, o en relats, sempre acabe recordan-te, relacionant tot amb tu, escribint els meus vertaders pensaments.
També he estat pensant com oblidar-te. Bé, he arribat a la conclusió que, el dia que no em pense ni dos segons borrar els teus missatges, la nit que no desitje veure't, la matinada que no somnie amb tu, el segon que no pense on estaras, quan per fí conseguisca que la meva vida no gire al eu voltant aleshores ho habré conseguit, estarás oblidat.