UNA COPA PER OMPLIR

La memòria és selectiva, es sol dir, i jo hi afegiria capritxosa, també; sinó, i a sant de què, m’han arribat com un rampell, escenes de la meva infantesa o adolescència. Les veig com si fossin d’ara. L’emprovador d’una veïna modista i amiga de la família. Amb els anys va ser una gran dissenyadora, però en els moments que recordo no havia arribat al seu zenit professional ni jo a la meva feminitat.
Era una nena tímida i vergonyosa, que ho passava d’allò més malament quan, davant d’alguna clienta amiga, em feia posar de cara el mirall i arremangar-me les faldilles per mostrar la ”perfecció” de les meves cames. Aquell dia fou a la Sra. Serra; ens coneixia bé a les dues, i no va donar importància al fet que m’incomodava. Però, vet aquí, que un dia, no diré maleït, però, gairebé, l’eixerida senyora, fabricant de mitges, va pensar amb mi per a l’espot d’una campanya publicitària. Les mitges no eren les “Platino” ni jo la Teresa Gimpera, que consti.
L’espot va resultar; en un entorn escaient, hi sortien alumnes d’una escola de monges, companyes meves d’aleshores, i jo, per suposat. El fet ens va trasbalsar durant uns dies i prou. No tingué més transcendència, ni en la meva vida escolar, ni universitària, ni en res. D’aquella incursió en el món de la publicitat, ja no se’n parlà més; potser, molt de tant en tant, me n’hauré recordat com una simple anècdota.
Ben mirat, no hi ha anècdota sense cua i aquesta podria respondre al “a sant de què” que deia abans; abans de trobar-me a algú que m’ha fet retornar al passat.
Hi hagué un acte a un hotel cèntric de la ciutat, patrocinat per l’empresa on treballo. N’he assistit a molts ja que això forma part de la meva feina. El d’aquell calorós dia d’agost, el públic era preferentment masculí. Homes ben vestits de caire estudiadament desenfadat. Jo anava amunt i avall, atenent uns i altres, em sentia gairebé assetjada. Em conec bé; no sóc res de l’altre món, “resultona”, potser, però hi havia poques dones i molts homes, aparentment, interessats en la conferència.
En un descans, un dels conferenciants, se m’apropà amb una copa a la mà i un somriure. Somriure d’aquells d’agost, que ofereixen els homes, eventualment, abandonats. El veié venir, estava preparada. Vaig tornar el somriure discretament, educada. Just abans de tenir temps d’iniciar la conversa em cridaren d’un altre lloc, i ell fent-me un senyal cap a la barra del bar, em digué “fins ara Marieta”. Em desconcertà. Marieta! Quants anys que ningú me’n deia.
Se m’esborrà el present. El meu cap girava com una baldufa sense saber on situar l’home que m‘esperava amb una copa per omplir. D’una banda no m’hi volia apropar perquè tenia tot l’aspecte de l’home solitari d’agost que tant abomino, per l’altra, era un economista prou conegut que formava part de la taula de conferenciants i no me l’imaginava fent el Tenorio, i per acabar-ho de complicar, semblava que em coneixia de ben jove, com a Marieta.
Encara descol·locada i amb l’excusa d’estar rodejada de gent, continuà la sessió sense que m’hi hagués apropat. En acabar em vaig escapolir.
Habitualment, sóc més educada, em deia, un cop a casa, mentre el cap em giravoltava. La baldufa seguia rodant i rodant fins que s’aturà en sec. Un grup de noietes escoltaven les darreres paraules del director d’un espot. S’havia acabat el rodatge i feien gresca comentant el resultat; un jove les aplaudia mentre s’apropava a les noies. Potser, sí, que es mostrà especialment amable amb mi ja que era el fill de la Sra. Serra, però...La baldufa s’activà de nou. Ara hi queia!
... I si ara en parlo és perquè se’m demana.
Aquest vespre ell ha reconegut en mi a la Marieta de l’uniforme escolar, la de l’espot. Si hagués recordat aquell episodi d’adolescent, el meu comportament esquiu, segur que fóra un altre; el fill de la Sra. Serra, fabricant de mitges i mitjons, es mereixia un tracte diferent.
Sortosament, durant el matí he pogut desfer el desencert. L’Emili Serra, economista de prestigi, conferenciant aplaudit ahir a la tarda al Majestic, m’ha trucat al despatx; l’hi ha estat fàcil localitzar-me i proposar-me una cita, en record d’aquells temps llunyans. Pel to he endevinat el seu somriure. Amb la proposta tindria oportunitat de rectificar la meva estúpida reacció d’escapolir-me. Hem quedat per dinar al mateix hotel on ens havíem retrobat, serà d’hora perquè demà torna a Boston.
La trobada ha estat cordial, gairebé divertida tot recordant, més aviat ell, aquell rodatge. Ens hem posat al dia respecte les nostres vides; la mare Serra morí fa un parell d’anys i ell assessora i es reuneix amb el director actual de l’empresa un cop per trimestre, de fet la reunió d’ara ha coincidit amb la conferència.
L’han trucat un parell de vegades per telèfon, havia sorgit un problema a la fàbrica i segons com hauria de cancel·lar el vol. Si no m’importava acompanyar-lo, consultaria uns documents que tenia a l’habitació i podríem prendre el cafè i la copa oblidada amb calma, a més tenia un video per ensenyar-me.
Tot això, m’ho deia aixecant-se de taula, fent el gest pertinent d’ajudar-me i demanant que ens servissin el cafè a la seva cambra. Què podia fer jo? Seguir-lo tranquil·lament i no tornar-la a vessar.
Un cop d’alt, es treu la jaqueta i em demana que em posi còmode. Prenem el cafè. Passa per darrere del sofà on estic asseguda per agafar el vídeo i, descuidadament, em posa la mà al pit. Dono un bot i ell aparta la mà i continua parlant, com si res, m’empeny suaument i s’asseu al meu costat.
La tranquil·litat s’ha fet fugissera. Quan s’inicia el video començo a aixecar-me i ell em fa seure. Unes nenes amb uniforme, treuen mitges i mitjons d’una capsa, estan alegres i fan xerinola com en un dia de Reis. Canvia el pla, i se’n veu una ajaguda en un llit; porta una trena a l’esquena, mentre un home al seu costat li treu la faldilla escocesa plegada i a quadres; va sense calces i amb mitjons. La nena es gira, no puc veure-li la cara ni cridar, perquè l’home, el real, s’abraona damunt meu i em tapa la boca amb la seva, humida i fastigosa, parlant del desig que sentia de mi, que durant aquests anys el meu record havia estat la musa de les seves fantasies sexuals, que recorria a les dones que es prestaven a representar, amb uniforme, el rol que els exigia, i que ara per fi les feia realitat. Les seves mans no han deixat d’estar actives cercant el seu sexe per penetrar-me. No ha pogut perquè, just aleshores, m’he desfet dels seus braços i del seu cos lliscós, l’hi he clavat una puntada de peu i he pogut allargar la mà i agafar una figura que tenia a l’abast. Entre una cosa i l’altra, s’ha desplomat damunt la moqueta tal com l’han trobat vostès. A penes l’he mirat, he corregut a avisar el director, l’havia immobilitzat i era el que calia.
L’inspector ha apagat la gravadora, ha parlat amb la forense, breument, i els encarregats han retirat el cos, viu o mort, no m’importa saber-ho. Sortosament, no ha estat present a la meva vida fins ara i, presumiblement, ja no serà cap perill.
Podia anar-me’n a casa, m’han dit, i amb fingida serenitat, m’he acomiadat fins demà a la comissaria, i he sortit de la cambra a la qual mai hagués hagut d’entrar.
No he caminat gaire. Ha estat l’inspector qui m’ha alçat en el replà de l’ascensor. M’he desmaiat.