“NO A LA GUERRA”

“Una part de mi està en pau i l’altra en guerra”.
La frase no és meva; ho confesso quan és el cas. Avui és un d’aquest, tot i que pel meu compte, hi afegeixo, sortosament, amb la qual cosa contradic l’autor. L’he llegida com qualsevol altra, amb interès; fins i tot, m’he aturat i l’he rellegida, ha estat quan dintre meu, un cop rumiada, una veu m’ha dit no estar-hi d’acord. I m’he sentit feliç de la troballa de no donar-l’hi la raó perquè no era el meu cas. El meu JO real no estava en guerra, ni que fos per un moment, per uns instants. Els sentiments, la felicitat és fugaç com un estel i fugissera com la flor del cactus.
Com que escric a raig, i he començat parlant de sentiments, em fa una certa por deixar-me anar i continuar amb el tema. Fa uns dies que sovinteja parlar o cantar sobre amors i desamors, fer publicitat “gratuïta” de marques de cotxes i rellotges de gamma alta; està en l’aire i a les ondes, no vull caure en el parany d’abundar en la dèria i se’m fa difícil. Son moltes les persones que han sofert, en èpoques passades, n’hi ha que ho fan actualment, i n’hi haurà en el futur.
En conec una que va anar al psiquiatre, i no havia manera de fer-li dir res en contra o insultar la parella que l’havia deixada. El facultatiu, que sembla que era molt bo en la seva feina, li deia que ella es gastava els diners anant a la seva consulta perquè fos ell qui li digués que “fulano” era un fill de puta, ja que ella no n’era capaç.
Som tants en aquest mon que, certament, hi ha d’haver gent de tot.
Me n’adono que volia escriure un relat, i m’ha sortit un estirabot. Se m’ha fet una mica tard, ves tu, i no he fet el relat que calia, però, continuo pensant i sentint que, sortosament, el meu jo real no està en guerra... i, “disculpeu les molèsties”.