AMOR I HUMOR ENTRE GUERRES

El matí s’ha entelat i, tal vegada la tarda s’ennuvoli més, encara; tant de bo els núvols ploguin la pluja enyorada que ens cal des de dies ençà. No em queixo; no pas avui que a Europa uns, els qui l’iniciaren , celebren el primer any d’una guerra absurda, com totes; mentre d’altres, expectants i amb por, temen de com de cruel podria esdevenir la celebració de l’altra banda.
També a casa nostra en vàrem sofrir una, entre germans. M’he allargat massa en el pròleg, tenint en compte que no era de guerres de què volia parlar, sinó del que diu el títol i, més exactament, de casaments, en temps de guerra. I, encara més precís, el de la Maria i en Josep; res a veure amb els personatges bíblics, ja que aquests a què em refereixo foren els meus pares.
A casa no se’n parlava massa, o gairebé gens de la guerra, però, sí del casament celebrat el novembre del 36 (jo vaig arribar al mon mooolt més tard, acabada la guerra, en l’endemig d’aquells “25 años de Paz”).
Els casaments, aleshores, havien de ser pel civil i entre dona i home, per suposat. Sé que els convidats d’aquell, hi arribaren amb tramvia, el que no recordo és si la parella formà part del seguici o hi anaren pel seu compte.
Segons la foto, de color sèpia, que tinc emmarcada i en un lloc preferent de la sala, i que trobo preciosa, s’hi veuen uns nuvis joves, elegants. El pare, més aviat grassonet, amb un vestit negre, mirant-se somrient a la mare; esvelta, abillada amb un vestit jaqueta, amb unes pells al coll i un barret petit negre mig decantat i amb tul. Als braços, un gran ram de gardènies! El posat, perfecte, diu molt de la professionalitat del fotògraf. És una foto que sempre m’ agradà i que “vivia” a l’habitació dels protagonistes.
No sé quina autoritat del moment els casaria, però, fou tot molt “oficial”, amb les preguntes que venien al cas...”Josep tal i tal, vol per esposa a Maria tal i tal ... fins que la mort els separi?” Pausa. (repetició de la pregunta). En Josep callat. Els convidats sorpresos, un xic desconcertats, inquiets; menys la Maria, que, estranyament, es mantenia impertorbable, amb una cara serena com si tot allò no anés amb ella.
Finalment, l’oficiant, ja amb la mosca al nas, es dirigí al nuvi dient-li que aquell era un acte molt seriós i que, sis-plau, respongués a la pregunta. A la qual cosa, el nuvi, molt formal, digué que “per això s’ho pensava tant!!!”




I, aquí era, quan el que seria el meu pare, reia per sota el nas quan ho explicava a les generacions que arribàrem després.
Es clar que, hi afegia un aclariment. El casament “oficial” fou el 30; la vigília, el 29 de novembre, un vellet i entranyable capellà conegut de la família, els havia casat tal com Déu mana, i d’amagatotis, al menjador de la casa paterna, a l’eixample de Barcelona.
Els que em coneixen una mica, saben prou el que dic sovint, com un “mantra”, allò de “què no ens falti mai el sentit de l’humor”. Possiblement, l’hagi heretat del meu pare.