Una altra nit feda.

Una altra nit freda, amb cos pesat i veu silenciada.
La foguera era incandescent i bonica, gran, de colors cridaners o apagats... Ja tot era consumit en un mateix foc tenebrós, amb fervor, perquè ningú ho pogués oblidar. Va ser llavors, quan vaig tenir la impressió que perdia el món de vista i ,en conseqüència, el malson es dissipava i tornava a renéixer l'esperança. Il·lusions de vidre naixien, mentre la mirada sobrevivia.
Tanmateix, m'hauria agradat descobrir els trets petrificats d'aquell qui havia estat tan pròxim a la clau del misteri que s'estava descabdellant davant dels meus ulls.
I m'escindia.
Vaig tenir la sensació de que cremant tot això, em cremava també a mi, la meva vida, el meu ésser. I era el que volia, al menys, fins aquell moment.
Volia marxar, com ho fa el riu a la vora del mar. Amb la ment confosa, només vaig poder balbucejar amb paraules d'acceptació quelcom per enganyar-me.
I vaig continuar amb ànima de peus pesants.
Un mirall esguerrat esbossava el meu somriure amable: em vaig adonar amb encaixada d'adult.
Respirava sorollosament entre la boira que envoltava la meva anihilada sorpresa. Al costat, un arbre angustifòli em treia part de la llum de la lluna decreixent. La subjugació de les emocions era present, així com un fred que es calava pels ossos i enfredoria els meus ronyons. Les mans eren roges, inflamades, el nas insensible lluitava per respirar, els ulls ploriquejaven amb el vent: el foc s'havia apagat.
A cau d'orella, una mosca semblava dir-me que em quedés tranquil·la, que tot havia passat. I, afectuosament, la son es va acomodar dintre meu.
En despertar, vaig perdre la noció del temps, només sabia que la nit encara m'acompanyava.
Sense esclafar el silenci, només em calia esperar, deixar passar les hores, la vida: una cançó composta amb notes cremades i notes dubtoses.