Aquells mar.

Les onades eres grofolludes, semblaven folles. El vent fort les colpejava i aquestes deixaven el seu ímpetu a la sorra, tanmateix sense filagarsa: s'estenejaven allà.
Des de l'horitzó borrós venien un eixam més. Mai s'acabaven.
El reflex del cel feia de la mar una mar blava, un mar fosc d'estels grocs.
El soroll era preciós, com sempre. La melodia era estable i sonora, sense fi de destí. Quan el so arribava a les meves orelles no sabien per on tornar, el sentia dintre, s'endinsava a tots els racons de la cala.
La cala, de sorra gruixuda i ampla, era petita amb tot de closques trencades i erosionades també.
Un grup de núvols es passegen: l'ombra es fa present a trossos intercalats del mar brau, animós, valent.
Vaig tornar a mirar l'infinit on reneixen muntanyes líquides que s'enfortien davant la impassibilitat de la sorra. Competien i la sorra, acostumada a l'escuma, tornava a fer de taüt absorbint l'aigua fugaçment, com si la vida se l'anés en fer-ho.
Què boniques es veien les perles brillants que encara quedaven en companyia de la llum del sol!
I les onades venien i se n'anaven.
Un cop fort. Vaig girar el cap i es despertà l'atenció cap a les roques. Hi havia aigua atrapada.
M'agrada.
No tenien sortida, eren atrapades. I l'aigua començava a patir. Semblava que sentia impotència: sentia turment. Jo, amb crueltat, desitjava que les onades no les salvessin.
Torno a mirar les onades del mar.
"Tot ve i se'n va; com els problemes", em deia amb afany d'automutilació.