Un toll ple de capgrossos

Un relat de: Montseblanc
Dimecres, cinc de febrer del dos mil vint.
Surto cap a les deu del matí a fer encàrrecs. Em dirigeixo al carrer principal del poble, on hi ha les botigues, els bancs... Ha sortit el sol però sembla que no té prou forces per enlairar-se ni que sigui una miqueta. Les ombres dels arbres nus s’allarguen des de l’altre cantó del carrer per llepar-me els peus. Els aparto quan me n’adono. Avui només necessito llum i escalfor, res d’ombres. Però l’obaga i el febrer són amants...
Al cantó nord, allà on els blocs de pisos impedeixen el pas del sol, tot és foscor i fred. La vorera, molt ampla, plora humitat i brutícia. A les teulades encara hi ha restes de la boira baixa de la nit, mig enganxada, com fils de cotó de sucre que es van fonent sota les febles llepades d’un Llorenç desmenjat. Les pudors suren alegres davant meu, agafades de la mà, les dels tubs d’escapament dels cotxes i les de les tres-centes fàbriques dels polígons dels voltants. Per un moment penso que hi veig en blanc i negre. Però no, són les parets, el terra, la roba. Tot en tons foscos, una gama de grisos que va des del gairebé blanc de la terra florida dels escocells dels arbres fins al negre sutge de sota els balcons.
Em fixo en la gent. Podria ser que fos la meva mirada, que avui m’he llevat del revés, però hi ha fets objectius. La majoria dels vianants fan mala cara, pàl•lids, ullerosos, malaltissos. Uns van coixos, alguns amb cadira de rodes, aquella tus, l’altre es moca, un amb nafres al voltant dels ulls... D’acord, suposem que els sans estan treballant o estudiant i que al carrer només hi ha jubilats i malalts. Deu ser això.
Mentre camino entre ells, algun em mira, d’altres xerren sobre constipats, uns entren a l’administració de loteria, una dona somiqueja mentre dues més la consolen a la vegada que van negant amb el cap, un home esprimatxat, d’uns quaranta anys, s’atura a seure en un banc mentre encén una cigarreta...
Em lligo el mocador del coll més arrapat a la pell, em tanco l’abric amb les mans, un dels dits ja se m’ha quedat sense circulació, com en sol passar a l’hivern. Penso que potser al cantó del sol, a l’altre vorera, la vida la veuré diferent, i travesso quan el semàfor de vianants es posa verd. Però no, aquí el sol baix m’enlluerna i em fa plorar. Tinc la sensació que tots som com peixos que vivíem a un llac que s’ha anat contaminant, i que continuem vivint-hi perquè no tenim un altre lloc on anar, però estem malalts, no podem escollir, potser perquè ni tan sols ens n’adonem, però la percepció és que som éssers insans sobrevivint en una bassa immunda. Cada cop més malalties fins que la imatge serà com la de la Manga del Mar Menor, tots panxa enlaire surant morts...
Em ve al cap aquell toll d’aigua de pluja, ple de capgrossos, a la verneda de la riera, que vaig descobrir un dia de principis de juliol quan era una nena. Ells no sabien que eren capgrossos, no sabien que la bassa s’anava assecant cada dia una mica sota el sol de l’estiu, i jo mirant i patint, cada dia una mica més grossos i menys aigua, l’un ja tocava a l’altre... Fins que una tarda en que a casa dormien després de dinar, me’ls vaig trobar tots morts sobre una taca d’humitat que el sol es menjava amb ànsia, aquell dia sí que tenia gana el malparit.
Sóc jo? Em torno a preguntar. No ho sé. A veure al març o a l’abril, com ho veig...

Comentaris

  • Toll d'androides[Ofensiu]
    kefas | 25-02-2020


    Quan vaig veure Blade runner, una pel•lícula del 1982 situada al 2019, la sensació va ser la mateixa que la que he tingut en llegir aquest relat, humitat i foscor, com la de la condició dels ésser presumptivament vius que viuen en aquest toll depriment. Ja només hi faltaven els virus replicant-se per eliminar-nos. Potser no tindrem temps de contestar a la pregunta transcendental, Què és el capgròs?

  • Metamorfosi[Ofensiu]
    SrGarcia | 15-02-2020

    Intensa i pessimista analogia sobre la vida a la ciutat i el toll dels capgrossos. Potser sí que acabarem així, potser no, d'altra manera no hi hauria granotes.
    Una vegada, de petit, vaig agafar un cap gros i el vaig posar al safareig; vaig anar veient tota la seva metamorfosi; no recordo com va acabar la cosa, sospito que no gaire bé per la jove granota.
    Per dur que sigui dir-ho, la cosa és sobreviure. Trobo que tota la prosa poètica tracta d'un impuls de supervivència al que, malgrat tot, ens hem d'aferrar.

  • Descripció d'una ciutat i tot el seu entorn[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 13-02-2020 | Valoració: 10

    Tota una descripció de com està el toll, tan detallada que em sembla veure-la en tot el teu escrit. És sens dupte un relat molt descriptiu. La meua enhorabona per tal exemple que ens dones.
    Una abraçada.
    Perla de vellut

  • Atmosfera[Ofensiu]
    Ravegal | 13-02-2020

    Montse, m'agrada molt com escrius, l'atmosfera que saps crear en els teus relats. En aquest quasi tot ho és.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: