Un món que tots voldríem... un món fals!

Ell es jove i te molta energia, però no ho sap; de la mateixa manera que no sap quin és el camí....

Porta 19 anys en aquesta vida i encara que sembli increïble no sap re de re. Pot entendre el que li diuen, el que fa, però no troba sentit a re que pugui fer. Ell ara pensa amb la seva complexitat i veu que en aquest món tot és massa simple. Veu la simplesa de les coses, la simplesa del significat, el motiu de fer res. Se n'adona en el món en què està i el troba avorrit. Avorrit perquè no troba el significat, el significat de la vida.
Ell és conscient de tot el que ha viscut i de tot el que ara mateix està vivint, però per sort te un món interior on sempre s'hi ha amagat per ajudar-se a ell mateix; un món de fantasia, un món d'il·lusions; un món completament diferent a aquest on tot el que ha après d'aquest (estudiant i anant a l'escola) no li serveix absolutament de re.

Aquest món es molt diferent al real; un món on durant 19 anys quasi sempre ha estat plovent, un món on aquests 19 anys s'ha aixoplugat més d'un cop i ara en comença a dependre'n. Depèn d'ell perquè al cap i a la fi sempre li ha fet de mare:

Sempre que ho ha necessitat l'ha alimentat de forces. Nit rere nit imaginant, desesperadament algú que el pogués ajudar... Allà estava el seu món i plàcidament s'adormia, amb la dolçor d'aquest món, amb d'il·lusió que tenia posada en què tot això fos realitat... I al dia següent es llevava com si re hagués passat; disposat a menjar-se el món.

Quan estava trist, el món plorava per ell. Ell sempre s'amagava dins d'algun recinte on l'aigua no hi pugues entrar i mentre plovia sempre raonava. Raonava hores i hores, nits i dies fins que el fred i la pluja ja no existien i sortia el un sol enlluernador, amb aquella energia d'un nen petit, amb aquella radiació, aquell caliu...

Aquest era el seu món que dia rere dia el salvava. Un món completament paral·lel a aquest i replet d'il·lusions, esperances, desig, nostàlgia... No se'n adonava però depenia del seu món interior. Un altre món de qualsevol altre somiador.


És difícil deixar de somiar i més amb un món com aquest, un món on tot el que desitges amb la teva pròpia vista ho veus, un món que t'obre les portes als somnis més propers i més llunyans, un mòn en que t'ajuda a lluitar, t'alimenta de forces, peró un món on no hi ha ningú més que tu i qui puguis imaginar...
Un món sol, sense amics, a la llarga falç, un món que has d'abandonar perquè quan més tard ho fas, més sol et trobes, sense ningú que et pugui guiar, sense ningú a qui li puguis plorar al pit... Ja ho ha fet, ha abandonat el seu món, i ara el que ha de fer es aferrar-se a la vida.
L'ha abandonat perquè ha deixat de creure-hi. L'ha deixat perquè està fart de sempre la mateixa història, de creure que ara si... i desprès no. No vol continuar sent com un titella i vol deixar-ho tot; de fet ja ho ha fet, perquè el sentit de la seva vida sempre havia estat el seu veritable món. Ara ja no li queda re; ni forces, ni ganes de viure, ni re a amb que es pugui mantenir amb la mirada fixa a l'horitzó; perquè avui ja no és ell i ara mateix no és ningú.

PD: [...] Obrir les portes a un món que ara només corre per la meva imaginació, poder cantar fins l'infinit i arribar a l'horitzó del mar; a la fi del ne destí[...]
És un món que tots voldriem tenir... pero no existeix.

Nàufreg