Cercador
Intent de suicidi positiu
Un relat de: Nàufreg- Compartir:
Segur que en algun moment o altre d'aquesta llarga i inmensa vida tots i cada ú de nosaltres ens hem sentit perduts, superats per alguna situació o simplement bloquejats; sense saber que fer.
Aquesta por inicial es la que t'empeny, la que domina la teva ment a parar-te; a no fer res i es perqué mai hem estat ni estarem preparats per naturalesa a saber com afrontar els problemes, doncs si mes no la vida seria no més que un altre simple estat de transició.
La por que et domina es tanta que a la llarga t'acava apagant com una flama sense oxigen i deixes de veure-ho tot amb perspectiva per la falta de llum i és cuan observes per la finestra de l'autobús i veus una persona saludant l'altre, treballadors anant als seus llocs de treball, un pare acompanyant els seus fills al col·legi, una persona gran comprant el diari al quiosc... i veus que tothom està en moviment i que ets tu ets l'únic que es manté en repós perquè no tens re a fer; no tens objectius . De sobte te'n adones de que estas vivint en un temps que no et pertany en una época que no es la teva i desitjaries haver nascut, no ser tu mateix i t'acabes veient convençut per desitjar mil cops canviar la teva vida de "ricachón desaprofitada" al primer món per una d'un nen del tercer..."almenys faré el bé per una persona encara que sigui..." I es cuan mires tot el que has fet fins ara i te'n adones de tot lo que creies que t'omplia no és més que una abstracta ilusió.
Aleshores es cuan començes a desitjar el fet de marxar. Amb ànsia i ofuscació la teva ment busca una solució, fàcil i simple (com més millor), ràpid (com més millor) i no veus cap altre més efectiva que la idea inicial. Sents aquella com la millor ja que així no hauràs de fer preocupar a ningú i mai més ja no seràs una càrrega per ningú.
Ara es cuan agafes forçes per moure't, tota la que t'havia mancat durant aquest temps i et decideixes per obrir la finestra. Poc a poc t'apropes i a cada pas et vas conscienciant de que allà on vagis estaràs millor perquè al cap i a la fí mai més podras sentir aquest dolor que t'ofega, aquesta por que et paral·litza perquè ja no serás RE i mai més ho seràs. Passaràs de ser ell a ésser un simple record d'anyorança, de ràbia o odi.
Amb suabitat obres la finestra i es quan la teva ment perversa et fa recapacitar a partir dels sentits:
A travès de la finestra observes detalladament el teu soterrament i es cuan veus totes aquelles persones donant acte de presència, donant les condolèncie als teus familiars. Entre ells hi ha els teus amics, companys, els que més has estimat en aquesta vida... tots ells de capacaiguda i tristots preguntant-se el perquè .
Finalment es aquesta visió la que et fa recapacitar; et fa veure lo egoïsta que ets, la covardía que córre per les teves venes i tot i estar a un pas del que creus que es remediar la teva situació te'n adones de que estàs entestat en aquesta vida.
T'adones que estàs aferrat a ella pels que sempre han estat amb tu, que son ells qui dia a dia et van donant forçes per a continuar endavant. Alguns amb suport moral, d'altres amb soport físic o simplement emocional i per això et decideixes quedar; per continuar al seu costat i de la mateixa manera que cuan ho necesitis et vindràn ajudar (sempre que et deixis) creu-me que tu et veuràs necessitat d'ajudar-los en un futur pròxim perquè ho saps i ho estàs visquent;
Fent el primer pas enrrere desprès de tancar la finestra te'n adones de que la vida es com una eterna cruilla de camins on cada pas que facis et portarà a un destí diferent. Desprès de compendre la colositat i infinitat de possiblitats d'aquesta insignificant vida te'n adones de que estàs més preparat del que creies per continuar a rependre tot allò on ho vas deixar..
PD: Dedicat a totes les persones que en algun moment o altre han sigut partíceps de la meva vida ja sigui en bons com mal moments... A tots vosaltres gràcies per tot.!
Aquesta por inicial es la que t'empeny, la que domina la teva ment a parar-te; a no fer res i es perqué mai hem estat ni estarem preparats per naturalesa a saber com afrontar els problemes, doncs si mes no la vida seria no més que un altre simple estat de transició.
La por que et domina es tanta que a la llarga t'acava apagant com una flama sense oxigen i deixes de veure-ho tot amb perspectiva per la falta de llum i és cuan observes per la finestra de l'autobús i veus una persona saludant l'altre, treballadors anant als seus llocs de treball, un pare acompanyant els seus fills al col·legi, una persona gran comprant el diari al quiosc... i veus que tothom està en moviment i que ets tu ets l'únic que es manté en repós perquè no tens re a fer; no tens objectius . De sobte te'n adones de que estas vivint en un temps que no et pertany en una época que no es la teva i desitjaries haver nascut, no ser tu mateix i t'acabes veient convençut per desitjar mil cops canviar la teva vida de "ricachón desaprofitada" al primer món per una d'un nen del tercer..."almenys faré el bé per una persona encara que sigui..." I es cuan mires tot el que has fet fins ara i te'n adones de tot lo que creies que t'omplia no és més que una abstracta ilusió.
Aleshores es cuan començes a desitjar el fet de marxar. Amb ànsia i ofuscació la teva ment busca una solució, fàcil i simple (com més millor), ràpid (com més millor) i no veus cap altre més efectiva que la idea inicial. Sents aquella com la millor ja que així no hauràs de fer preocupar a ningú i mai més ja no seràs una càrrega per ningú.
Ara es cuan agafes forçes per moure't, tota la que t'havia mancat durant aquest temps i et decideixes per obrir la finestra. Poc a poc t'apropes i a cada pas et vas conscienciant de que allà on vagis estaràs millor perquè al cap i a la fí mai més podras sentir aquest dolor que t'ofega, aquesta por que et paral·litza perquè ja no serás RE i mai més ho seràs. Passaràs de ser ell a ésser un simple record d'anyorança, de ràbia o odi.
Amb suabitat obres la finestra i es quan la teva ment perversa et fa recapacitar a partir dels sentits:
A travès de la finestra observes detalladament el teu soterrament i es cuan veus totes aquelles persones donant acte de presència, donant les condolèncie als teus familiars. Entre ells hi ha els teus amics, companys, els que més has estimat en aquesta vida... tots ells de capacaiguda i tristots preguntant-se el perquè .
Finalment es aquesta visió la que et fa recapacitar; et fa veure lo egoïsta que ets, la covardía que córre per les teves venes i tot i estar a un pas del que creus que es remediar la teva situació te'n adones de que estàs entestat en aquesta vida.
T'adones que estàs aferrat a ella pels que sempre han estat amb tu, que son ells qui dia a dia et van donant forçes per a continuar endavant. Alguns amb suport moral, d'altres amb soport físic o simplement emocional i per això et decideixes quedar; per continuar al seu costat i de la mateixa manera que cuan ho necesitis et vindràn ajudar (sempre que et deixis) creu-me que tu et veuràs necessitat d'ajudar-los en un futur pròxim perquè ho saps i ho estàs visquent;
Fent el primer pas enrrere desprès de tancar la finestra te'n adones de que la vida es com una eterna cruilla de camins on cada pas que facis et portarà a un destí diferent. Desprès de compendre la colositat i infinitat de possiblitats d'aquesta insignificant vida te'n adones de que estàs més preparat del que creies per continuar a rependre tot allò on ho vas deixar..
PD: Dedicat a totes les persones que en algun moment o altre han sigut partíceps de la meva vida ja sigui en bons com mal moments... A tots vosaltres gràcies per tot.!
