Un mar de llàgrimes

No hi ha armilles salvavides per a tots. Primer les dones i els infants. La pastera pot bolcar en qualsevol moment. Després de set hores de rescat ja només queden els cadàvers al fons de l’embarcació. Salvament marítim ens diu que els llencem al mar però no ho farem pas. Molts d’ells porten els números de telèfon dels familiars amb qui volien reunir-se a Europa escrits a la cintura del pantaló; diuen que és el darrer que es perd quan n’aufragues al mar.
Dos nadons i una dona jove moren d’hipotèrmia durant la nit mentre esperem permís per entrar a port. Quan finalment atraquem, pugen a bord un inspector i quatre policies. Ens diuen que un vaixell de rescat no pot portar passatgers i nosaltres en portem cent cinquanta-quatre. Segons les lleis marítimes, un nàufrag no pot ésser considerat ni tripulant ni passatger, però no els importa. Ens han de multar, o això diuen. Els rescatats seran confinats en un centre d’internament per a estrangers.
M’assec al llit de la cabina i truco als pares. Em troben a faltar. Jo a ells també. El pare m’explica acudits dolents per fer-me riure i la mare em promet tots els meus plats preferits per quan torni. Estan orgulloso de mi i, malgrat la por, m’animen a continuar. Els estimo molt. Quan penjo me n’adono que estic plorant. Les meves llàgrimes són salades com el mar Mediterrani.