Cercador
Un ídol de pa sucat
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un ídol molt idolatrat del qual molta gent en tenia pòsters, calendaris, samarretes, llibretes, clauers i fins i tot tattoos a les galtes del cul un bon dia va començar a pensir-se a pensir-se i com que feia molt mala cara els que venien la seva imatge també van començar a fer-la.
No podia ser. Calia mantenir el negoci com fos. Decadència i ingressos no van del bracet.
Quan físicament fas figa i ets ídol de segons què...mala cosa. Per aquí anava. Calia arreglar aquell ésser ipso facto. Operacions, les que convinguessin. I van ser moltes: la genètica de l'ídol era de mala qualitat i quan no li sortia una arruga esmunyedissa com un congre sota aigua li apareixia una cana que ni s'amagava de mala gana o li penjava la pell perquè la musculatura no aguantava. La lluentor de la mirada s'estava anant a fer punyetes. Moltes reparacions calien, sens dubte. I un colló que costarien (sort que l'ídol en tenia uns quants!).
Es va fer públic que estava en període de meditació per canvi d'estil musical a la casa -la que feia trenta-nou- de Miami Beach. La gent seguidora, dòcil i engranatjada, dotada de cervells per omplir amb la imitació, esperava i posava ciris a icones de l'ídol i escoltava amb fervor les seves cançons, que estimulaven sentiments tan macos com el d'adorar una nena quan té la primera regla perquè ja és una dona i això és tan maco, tan, tan maco, tan susceptible de ser cantat i recordat (emmarcarien les compreses?) fins que la nena esdevé un fòssil. Amb aquest tema com a emblema, aquella munió de persones resava i mantenia la il·lusió pel seu estimat ídol.
El fillam del famós ho va aprofitar per prendre-li el lloc. Eren joves i no els calien operacions (encara) i, ben repartidets, els fans fan de bon tenir, ben convençuts amb els articles que el màrketing proposa i amplia i escurabutxaques.
L'ídol, en assabentar-se'n, va saltar de la gandula on relaxadament s'estava refent davant una piscina mida estany de Banyoles (amb monstre inclòs, la seva mare hi estava remullant els peus per recuperar-se d'un múltiple post-operatori de cirurgia per passar a semblar que tingués seixanta-nou anys i no pas cent-dos) i es va enfurismar. Li van saltar molts punts i alguna coma perquè no feia pautes per respirar.
Va sortir al balcó d'estil presidencial i va cridar amb tanta força, obrint tant la boca i esbatanant tant els ulls que tot el que li havien fet per millorar se'n va anar en orris.
Molta gent que feia vida davant casa seva (fanàtics absoluts que havien muntat tendes i s'hi passaven les 35 hores del dia..-per ells les hores eren llargues i buides absents de l'ídol- va ser testimoni de l'estafa.
L'ídol no sabia què fer i va posar-se a cantar un dels seus èxits.
Encara no s'han pogut treure les tones de tomàquets enclastats a la façana...i ell a sota, colgat...i potser el suc de les hortalisses li ha suavitzat la pell i la gola!
Però la gent aviat va oblidar l'ídol.
Hi havia els successors.
La saga to be continued.
No podia ser. Calia mantenir el negoci com fos. Decadència i ingressos no van del bracet.
Quan físicament fas figa i ets ídol de segons què...mala cosa. Per aquí anava. Calia arreglar aquell ésser ipso facto. Operacions, les que convinguessin. I van ser moltes: la genètica de l'ídol era de mala qualitat i quan no li sortia una arruga esmunyedissa com un congre sota aigua li apareixia una cana que ni s'amagava de mala gana o li penjava la pell perquè la musculatura no aguantava. La lluentor de la mirada s'estava anant a fer punyetes. Moltes reparacions calien, sens dubte. I un colló que costarien (sort que l'ídol en tenia uns quants!).
Es va fer públic que estava en període de meditació per canvi d'estil musical a la casa -la que feia trenta-nou- de Miami Beach. La gent seguidora, dòcil i engranatjada, dotada de cervells per omplir amb la imitació, esperava i posava ciris a icones de l'ídol i escoltava amb fervor les seves cançons, que estimulaven sentiments tan macos com el d'adorar una nena quan té la primera regla perquè ja és una dona i això és tan maco, tan, tan maco, tan susceptible de ser cantat i recordat (emmarcarien les compreses?) fins que la nena esdevé un fòssil. Amb aquest tema com a emblema, aquella munió de persones resava i mantenia la il·lusió pel seu estimat ídol.
El fillam del famós ho va aprofitar per prendre-li el lloc. Eren joves i no els calien operacions (encara) i, ben repartidets, els fans fan de bon tenir, ben convençuts amb els articles que el màrketing proposa i amplia i escurabutxaques.
L'ídol, en assabentar-se'n, va saltar de la gandula on relaxadament s'estava refent davant una piscina mida estany de Banyoles (amb monstre inclòs, la seva mare hi estava remullant els peus per recuperar-se d'un múltiple post-operatori de cirurgia per passar a semblar que tingués seixanta-nou anys i no pas cent-dos) i es va enfurismar. Li van saltar molts punts i alguna coma perquè no feia pautes per respirar.
Va sortir al balcó d'estil presidencial i va cridar amb tanta força, obrint tant la boca i esbatanant tant els ulls que tot el que li havien fet per millorar se'n va anar en orris.
Molta gent que feia vida davant casa seva (fanàtics absoluts que havien muntat tendes i s'hi passaven les 35 hores del dia..-per ells les hores eren llargues i buides absents de l'ídol- va ser testimoni de l'estafa.
L'ídol no sabia què fer i va posar-se a cantar un dels seus èxits.
Encara no s'han pogut treure les tones de tomàquets enclastats a la façana...i ell a sota, colgat...i potser el suc de les hortalisses li ha suavitzat la pell i la gola!
Però la gent aviat va oblidar l'ídol.
Hi havia els successors.
La saga to be continued.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
438827 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com