UN DIA DUR

M'he despertat aquest matí i al meu costat jeia l'home que jo estimo, el meu amant, he mirat l'hora i ja anava tard, al matí havia d'anar a l'enterrament de la iaia del meu amic Joan, i eren tres quarts de deu. Mig endormiscada m'he aixecat i he agfat el mòbil que vaig parar ahir a la nit i abans d'aconseguir tenir els dos ulls ben oberts ja m'havien entrat tres missatges.

El meu marit, (dos missatges), desesperat perque no sabia on era, ves no el podia pas trucar per dir-li: estic fent el pendó i a més arribaré tard a l'enterrament!!!. El tercer missatge era de la mama, amb veu de desaprovació perque tampoc m'havia pogut localitzar, i l'angoixa ha començat a fer acte de presència, truco, no truco, dic on sóc, menteixo, desapareixo, em fugo i no torno?, més angoixa, i més pensaments i encara més angoixa, fins que he notat uns braços que em prenien per la cintura i una veu que em preguntava, ens dona temps de tornar a fer l'amor?, NO, es clar que no ens donava temps, tot i que hagués estat la meva prioritat i per suposat la meva preferència, però potser ja tenia el dia prou girat i anava prou tard com per encara entretenir-me aquells... (11 minuts d'en Coelho?).

Una dutxa ràpida, un cafè mig empassat, poques paraules i un continu, marxem que es tard en els meus ulls que el meu amant ha entès perfectament. M'ha acompanyat fins on era el meu cotxe i ens hem despedit com sempre amb aquella sensació que queda amb els amants de "hi haurà una propera vegada, però no et puc dir quan".

Ja al cotxe he povat de trucar a tots els telèfons que tinc a veure si trobava algú que em facilités la tasca de donar el pèsam, però ja passa en aquests casos que sembla que el món ha desaparegut; quan per fi he localitzat a la mama, que era a la última persona que hagués volgut trucar, m'ha fet un d'aquells sermons típics i tòpics de "quines coses tens", "marxes i no se sap on ets", "el teu marit t'està buscant", "l'enterro ha sigut a les 9"....ep, aqui l'he frenada, ja està? no hi ha enterro?, pensava que anava tard, però arribar a misses dites? (mai millor dit), la mama ha seguit amb la seva crítica, però jo ja estava pensant a veure que coi podia fer per subsanar el descuit.

Quan he arribat a casa del meu amic no sabia què fer, entro, no entro, el truco abans per dir que sóc aquí?, i més angoixa, tot plegat ho he de reconèixer, sóc una incompetent emocional i quan em cal enfrontar-me amb les meves emocions sempre se m'acuden un milió de coses millors a fer, però era moment de reaccionar, i potser que l'encertés!

He trucat al timbre de casa del Joan, ha trigat una mica a obrir i a mi ja em venien ganes de marxar i així poder fer allò de, noi, vaig venir però no hi eres, però no! la porta s'ha obert i el Joan m'ha saludat dient-me:- Hola, vaig en pijama. Prou que es veia que anava en pijama, igual que se li veia la cara d'esgotament i uns ulls que feia poca estona que havien deixat de llagrimejar, quan he sigut davant seu m'ha sortit espontàniament de fer-li una abraçada, i dir-li:- Ho sento, no he pogut venir abans. El que de cap manera he entès es que m'he posat a plorar com una bleda, no es suposava que jo l'havia d'anar a consolar? Doncs m'he desmuntat mentre m'abraçaba, tot i que ell no se n'ha fet gens, ben bé m'ha semblat que s'alegrava de veure'm en aquell posat de bleda asolellada.

M'ha explicat tots els detalls des de divendres que se li va morir la iaia, fins avui, son massa escabrosos per escriure'ls ara, presuposo que en algún moment tots hem perdut a algú que estimem i sempre tenim determinats records íntims que expliquem amb uns detalls molt concrets, sempre he pensat que és la millor manera d'iniciar el dol de la pèrdua.

No m'ha convidat ni a un cafè, estava massa capficat en tot el que li havia passat, plors, explicacions i de sobte m'ha demanat de canviar de tema, m'ha preguntat com estava jo, i de la meva boca ha sortit: - em vull separar. Qui ha dit allò? ha sortit de la meva boca, i fa temps que ho porto al cor, però no ho havia dit mai en veu alta, he començat a no entendre res de res, de sobte em veig davant d'un amic a qui vaig a donar el pèsam, em desmunto, ploro, pateixo i li explico coses que ni tan sols m'explico a mi mateixa....tot plegat ha sigut ben extrany.

Quan he arribat a casa el meu marit m'esperaba amb uns morros ben llargs i amb una bona llista de recriminacions per fer-me, que jo he aguantat estoicament, perque després d'haver passat la nit fora de casa era el mínim que podia fer. Però en tot això he oblidat per complet trucar al meu amant perque no patís i sabés que havia arribat bé a casa, i el meu contestador automàtic tenia sis missatges de queixa cada vegada més insistent, i per si no fossin prou retrets per un sol dia, la mama s'hi ha acabat de lluïr.

El meu amant sempre diu que després d'un dia vuit (buid) ve un dia nou, i en tots els calendaris és així, però avui, 24 de setembre, dia de la Mercè, festa per tots els Barcelonins, jo m'he adonat que hi ha algú vivint dins meu, una dona que no conec gaire, i que avui ha sortit per fer coses molt simples que mai havia fet, per mi avui ha estat un dia dur, però també un dia nou. Avui ha estat el dia en que per fi dins meu he trobat a algú molt especial, per unes hores he deixat de ser amant, esposa, mare, amiga, filla, per unes hores, he sigut, per unes hores he exercit el meu Jo.