UN COMIAT DE RETRETS AMB REGUST DE REVENJA ESTÈRIL

Un relat de: Jaume Dargó
Un comiat de retrets amb regust de revenja estèril


No calia saber-ne el motiu, ens havíem discutit, i la cosa acabava malament. Males sintonies vàrem viure, en diversos nivells de la relació. No podíem esperar-ne res de tot plegat, malgrat que la brega havia estat insistent. Havíem perdut l’esperança, la que era gairebé com l’última opció. Tothom sabia que és moneda cara, en els dies del desànim. Poc ens calia esperar, malgrat que res de bo ens oferíem mútuament, sols desànim. Poc havíem demanat, i res de positiu vàrem veure venir, què em podia esperar, de ningú, ni de la família, dels amics o dels coneguts. Ni t’explico dels saludats.

Les previsions no duien aires nets, tot era foscor, més enllà del que estava clar que havia de passar. Les cartes estaven llançades i poc ànim s’entrellucava en aquella partida vital. En situacions tan corprenedores que ratllen el sublim esperit d’amor fraternal, sols sabem que és molt poc allò que ens queda, i més quan saps que ja és l’hora de l’última carta de la baralla, la de la caritat humana. Sí, aquella virtut que malgrat que la paguis sense interessos, ens costa després regalar. Encara menys quan ens ha vençut el desànim de demanar, i saber que és sense esperar res. Amb sinceritat.

Doncs no queda ningú que us la pugui regalar, la carta de la caritat. Ni espero que ningú me l’ofereixi. Potser en l’últim comiat vital, en l’última alenada, abans de marxar, per sempre. Però aleshores sí que haureu fet tard.

M’acomiado i us deixo en pau, que el vostre descans sigui etern, que res us manllevi la pau, i que tota la rancúnia que he generat en aquells qui no han sabut estimar, se’ls retorni amb escreix. En aquesta quantificació, la caritat no té mida. I ja em sabreu perdonar, aquells que no sou els receptors d’aital fallit desamor. Però també haurà estat tard pel penediment.

Sols sé que, quan va ser el moment d’estimar, vosaltres qui sap on hereu. Ni per caritat, us vaig veure ensenyar el pèl.

Comentaris

  • Fosc desAmor[Ofensiu]
    kefas | 28-05-2018

    Tal com l’entenc, la caritat és amor desinteressat, generositat, agapé . A qui o què sigui. Porto llegits uns quants relats que glossen el tema de la caritat. La majoria, com aquest, parlen de la seva absència. Un símptoma, potser, de que posseint molt, trobem a faltar el poc, però essencial, que ens falta ?

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 24-05-2018 | Valoració: 10

    Últimament jo pensi i hem sento aixi

  • Caram...![Ofensiu]

    Caram... per un moment pensava que ens havíem discutit. Afortunadament no és així.
    Es trist, molt trist que hi hagi persones barallades i, de vegades sense un motiu concret o donant massa importància a coses que no la tenen... o sí?
    Paga la pena discutir? La vida és curta. No la malgastem!
    De totes maneres, bona redacció!
    —Joan—

  • La darrera carta de la baralla[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 21-05-2018

    Una mica venjativa em sembla aquesta carta de comiat, Home Fosc.
    Si més no, tu i jo, ens podríem acomiadar d'una manera més amistosa fins al proper curs relataire, no?
    Una abraçada, Home dels mil noms!

  • El cor[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-05-2018 | Valoració: 10

    M'has fet pensar en aquelles persones de gran cor, que estimen profundament i que no reben el mateix sentiment. Es poden enfadar per no rebre'l, però és que la vida és diversa i variada. La darrera frase del relat la trobo magnífica i m'ha fet pensar. Una forta abraçada, Ferran.

    Aleix

  • A l’alba serà tard[Ofensiu]
    rautortor | 20-05-2018


    Què és l’enemistat? Què, la rancúnia? Quan faig aquestes preguntes em ve a la memòria l’experiència del meu pare. Ell i son germà, carn i ungla des de petits, es van enemistar per culpa d’una discussió amb motiu d’uns drets de llenyar a la bultra familiar que havien arrabassat els familiars de la cunyada del pare. I aquest desamor durà fins que el meu oncle va caure malalt terminal. Fins aleshores no van fer les paus. Tota una vida allunyats per una raó fútil i, en principi, fàcil de superar. Una llàstima. Sort, però, d’aquest darrer acte d’amor. Tota una lliçó per mi i per tots aquells del meu entorn als qui vaig intentar convèncer en casos semblants. Sense aconseguir-ho, malauradament. Amb aquesta intenció els vaig dedicar -debades, segueixen enemistats- el sonet A l’alba serà tard, del qual te n’adjunto els tercets.

    Per què és sorruda l’ombra dels ofesos
    si tard o d’hora el sol se n’anirà
    tot matisant la llum? Bellesa i gestos

    de serenor, pretext per desclucar
    la nit de la mirada, que ens té presos.
    ... i mentrestant, a l’alba pot ser tard
    .

    Bé, fins la propera temporada. Salutacions amicals.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jaume Dargó

Jaume Dargó

34 Relats

213 Comentaris

24362 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
Una lluna plena que s'amaga entre boires, així és el meu petit món. Fill d'un relat inèdit, visc aquest indret irreal de la xarxa, mentre el meu creador no em faci visible a altres realitats.

Alguna vegada vaig jugar-hi, als reptes, i algunes vegades tenen premi.

pseudovital

Processó demoníaca, de rnbonet.



Un dia em varen dir Lluís, i avui et dic; gràcies Lluís per tot, ara ja pots descansar...

Sota la fosca ombra
d'un germà errant
en el silenci etern
de la foscor silenciosa,
he volgut caminar
passes que no són pròpies
i el camí m'ha mostrat
que les passes per caminar
han de ser les meves.

Fent via he arribat
on mai hauria somiat arribar,
si ho vols, i sense gaire esforç,
tu pots venir amb mi.
Fd'AG


El darkman o en Galzeran o l'home fosc" us en parlaran del meu passat. I potser del vostre futur, també.