UN COMIAT DE RETRETS AMB REGUST DE REVENJA ESTÈRIL

Un relat de: Endevina'm
Un comiat de retrets amb regust de revenja estèril


No calia saber-ne el motiu, ens havíem discutit, i la cosa acabava malament. Males sintonies vàrem viure, en diversos nivells de la relació. No podíem esperar-ne res de tot plegat, malgrat que la brega havia estat insistent. Havíem perdut l’esperança, la que era gairebé com l’última opció. Tothom sabia que és moneda cara, en els dies del desànim. Poc ens calia esperar, malgrat que res de bo ens oferíem mútuament, sols desànim. Poc havíem demanat, i res de positiu vàrem veure venir, què em podia esperar, de ningú, ni de la família, dels amics o dels coneguts. Ni t’explico dels saludats.

Les previsions no duien aires nets, tot era foscor, més enllà del que estava clar que havia de passar. Les cartes estaven llançades i poc ànim s’entrellucava en aquella partida vital. En situacions tan corprenedores que ratllen el sublim esperit d’amor fraternal, sols sabem que és molt poc allò que ens queda, i més quan saps que ja és l’hora de l’última carta de la baralla, la de la caritat humana. Sí, aquella virtut que malgrat que la paguis sense interessos, ens costa després regalar. Encara menys quan ens ha vençut el desànim de demanar, i saber que és sense esperar res. Amb sinceritat.

Doncs no queda ningú que us la pugui regalar, la carta de la caritat. Ni espero que ningú me l’ofereixi. Potser en l’últim comiat vital, en l’última alenada, abans de marxar, per sempre. Però aleshores sí que haureu fet tard.

M’acomiado i us deixo en pau, que el vostre descans sigui etern, que res us manllevi la pau, i que tota la rancúnia que he generat en aquells qui no han sabut estimar, se’ls retorni amb escreix. En aquesta quantificació, la caritat no té mida. I ja em sabreu perdonar, aquells que no sou els receptors d’aital fallit desamor. Però també haurà estat tard pel penediment.

Sols sé que, quan va ser el moment d’estimar, vosaltres qui sap on hereu. Ni per caritat, us vaig veure ensenyar el pèl.

Comentaris

  • És l’ora dels adéus...[Ofensiu]
    Olga Cervantes | 12-11-2018 | Valoració: 10

    Has escrit un comiat mol amable, has sigut ben caritatiu amb tu mateix.
    Gràcies pel teu, també caritatiu comentari al meu últim relat. Recordo perfectament la teva presència en aquell Reversos i m’agrada constatar que aquell dia feies de fotògraf.

    Un petó i una forta abraçada

    Pinya de rosa

  • Fosc desAmor[Ofensiu]
    kefas | 28-05-2018

    Tal com l’entenc, la caritat és amor desinteressat, generositat, agapé . A qui o què sigui. Porto llegits uns quants relats que glossen el tema de la caritat. La majoria, com aquest, parlen de la seva absència. Un símptoma, potser, de que posseint molt, trobem a faltar el poc, però essencial, que ens falta ?

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 24-05-2018 | Valoració: 10

    Últimament jo pensi i hem sento aixi

  • Caram...![Ofensiu]

    Caram... per un moment pensava que ens havíem discutit. Afortunadament no és així.
    Es trist, molt trist que hi hagi persones barallades i, de vegades sense un motiu concret o donant massa importància a coses que no la tenen... o sí?
    Paga la pena discutir? La vida és curta. No la malgastem!
    De totes maneres, bona redacció!
    —Joan—

  • La darrera carta de la baralla[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 21-05-2018

    Una mica venjativa em sembla aquesta carta de comiat, Home Fosc.
    Si més no, tu i jo, ens podríem acomiadar d'una manera més amistosa fins al proper curs relataire, no?
    Una abraçada, Home dels mil noms!

  • El cor[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-05-2018 | Valoració: 10

    M'has fet pensar en aquelles persones de gran cor, que estimen profundament i que no reben el mateix sentiment. Es poden enfadar per no rebre'l, però és que la vida és diversa i variada. La darrera frase del relat la trobo magnífica i m'ha fet pensar. Una forta abraçada, Ferran.

    Aleix

  • A l’alba serà tard[Ofensiu]
    rautortor | 20-05-2018


    Què és l’enemistat? Què, la rancúnia? Quan faig aquestes preguntes em ve a la memòria l’experiència del meu pare. Ell i son germà, carn i ungla des de petits, es van enemistar per culpa d’una discussió amb motiu d’uns drets de llenyar a la bultra familiar que havien arrabassat els familiars de la cunyada del pare. I aquest desamor durà fins que el meu oncle va caure malalt terminal. Fins aleshores no van fer les paus. Tota una vida allunyats per una raó fútil i, en principi, fàcil de superar. Una llàstima. Sort, però, d’aquest darrer acte d’amor. Tota una lliçó per mi i per tots aquells del meu entorn als qui vaig intentar convèncer en casos semblants. Sense aconseguir-ho, malauradament. Amb aquesta intenció els vaig dedicar -debades, segueixen enemistats- el sonet A l’alba serà tard, del qual te n’adjunto els tercets.

    Per què és sorruda l’ombra dels ofesos
    si tard o d’hora el sol se n’anirà
    tot matisant la llum? Bellesa i gestos

    de serenor, pretext per desclucar
    la nit de la mirada, que ens té presos.
    ... i mentrestant, a l’alba pot ser tard
    .

    Bé, fins la propera temporada. Salutacions amicals.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Endevina'm

Endevina'm

63 Relats

264 Comentaris

43616 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Una lluna plena que s'amaga entre boires, així és el meu petit món.
No soc ningú, no tinc cap carrera, tanmateix, observant el món i a la gent mai no he deixat de córrer, pas a pas, dia a dia.

Alguna vegada vaig jugar-hi, als reptes, i algunes vegades tenen premi.
El podeu llegir a "Pseudo Vital"

pseudovital

Processó demoníaca, de rnbonet.

Quan vaig obrir aquest perfil volia que sols fos de poesia, de renglons curts, com en diuen alguns, però no sempre es pot controlar allò que fas, i vaig utilitzar-lo per fer microrelats, i vaig acabar per esborrar els poemes aquí publicats, ara no sé si tots. Això no obstant, vull tornar a la poesia, en aquest perfil, i deixar que l'homefosc faci les petites històries en un altre lloc, que potser tinc més perfils, i no sempre ho dic.

Els poemes i escrits que aquí llegireu estan penjats a matadegolla, sense revisió, gairebé. Si algun dia me'ls repenso, potser no els podreu llegir aquí, però seran fills del mateix estil i el mateix sentiment.


In memoriam...
Un dia vaig voler donar veu al Lluís, i ara li dic; gràcies, Lluís, per tot.


Ara ja pots descansar...

Sota l'ombra obscura
d'un germà perdut
en el silenci etern
de la foscor muda,
he volgut caminar
passes que no són les meves.
Però el camí m'ha mostrat
que si vols tenir un bon rodatge
les botes que calces
han de ser les teves.

Fent via, sé que arribaré
on mai hauria somiat.
Deixa't de manies
de paraules estèrils.
Caminar junts requereix un esforç,
pensar no és tan fàcil.
No miris enrere
sols trobaràs allò
que a cada moment necessitis,
però no cada moment és el millor
per mirar enrere.

Camina amb mi,
no contra mi,
i jo caminaré amb tu,
no contra tu.

I si ho volem, els dos,
veure'm que
sense gaire esforç,
junts podem fer el camí.



F.


I que l'homefosc em perdoni