Un cas ominós

Passaren dos mesos fins que no arribà el cotxe. El funcionari s'excusà de mala gana. Segons sembla, la nota es traspaperà, i encara sort que, després de tant de temps, en trobar-la no la van llençar a les escombraries. El batlle se l'escoltà pacientment, li contestà que sí, que li sabia greu que s'haguessin pres les molèsties de venir, ara ja no feia gens de falta. El funcionari feu una ullada al certificat de defunció i marxà remugant que els podrien haver avisat abans.
Des del principi fou un cas ominós. El terratinent del poble havia mort al llit; podria haver estat una mort natural -es tractava d'un home vell i arrossinat- però no fou així. El metge detectà rastres d'arsènic al cadàver. Després de moltes discussions semblava clar que només hi havia un sospitós: el criat, l'única persona que l'acompanyava en aquell casalici. Es tractava d'un foraster, un individu eixut que no es feia amb ningú i que no inspirava confiança. Fou el batlle qui li plantejà directament l'acusació, i no la negà, al contrari: reconegué la seva culpabilitat i ni tan sols intentà fugir; fins i tot els ensenyà l'ampolla de metzina.
Això succeí un capvespre molt fred a mitjans de desembre. El van retenir als calabossos de l'Ajuntament, una mena de cau fosc i humit que mai no s'utilitzava. Abans li prengueren algunes dades: nom, edat i poca cosa més. V.N.S., van dir que es deia. Es tractava d'un personatge tristament cèlebre, responsable d'un seguit d'assassinats, una autèntica escabetxada ocorreguda feia anys a l'altra punta del país. S'acarnissà singularment amb els cercles dirigents: industrials, càrrecs públics, capellans... Sempre gent amb qui no tenia cap mena de relació. Mai no s'aclariren els mòbils. No se li demostraren afinitats polítiques, i semblava clar que no treballava a sou. Se suposava que tan sols era un boig àvid de sang. En tot cas, el garrot donà fi a la seva cursa a la presó de Barcelona.
Des de la Diputació van dir que enviaven uns agents immediatament per fer-se càrrec de l'assassí. Immediatament era una manera de parlar, el trajecte era molt llarg, i el camí no estava en bones condicions. No els podia costar menys de tres hores.
A l'hivern el dia es més curt. Es feu fosc abans que arribessin. Una nuvolada negra vingué anunciant tempesta per damunt de les muntanyes. Per distreure el neguit, connectaren la ràdio. Just quan començava el butlletí horari de les nou van veure acostar-se uns llums per la carretera.
Havia vingut el comissari en persona, amb el seu xofer. En comprovar l'estat dels calabossos preferí interrogar-lo en un despatx. Autoritzà la presència del batlle i del metge. L'assassí ratificà la declaració. La pertorbació de la seva ment no admetia dubte. Per pròpia iniciativa es confessà autor d'altres crims. Donà detalls: noms, dates, llocs, la manera d'aproximar-se a les víctimes, procediments que feu servir per eliminar-les... La narració impressionava sobretot per la passió i la cruesa en què era relatada. Semblava que intentava provocar-los. En veure que no reaccionaven els amollà:
-Què penseu fer, tornareu a matar-me? No us tinc por, ja em vau partir el coll una vegada i he tornat a jugar-vos-la.
No li seguiren el joc. El comissari se l'emportà de nou als calabossos. Quan ja el tancaven va dir:
-Tinc dret que m'examini el metge?
No hi havia raons per negar-li-ho. Li preguntaren què li feia mal i ell indicà que provessin a buscar-li el pols. Mai no haurien imaginat aquest desenllaç.
-És impossible, no li va el cor...- murmurà el metge. No es tractava pas del fonendoscopi, això ja ho havia comprovat.
El batlle li evità la mirada. Sortí buscant la porta del carrer, i els altres el seguiren. El comissari tremolava visiblement. Els ordenà que el tinguessin tancat amb pany i clau fins que arribés un furgó policial. Mentre es ficava al cotxe, el batlle li insistí perquè se l'endugués amb ell, però no el pogueren convèncer de cap de les maneres.
Esperà el furgó mentre li durà la paciència. El comissari no li contestava les trucades, i a la Diputació li asseguraven que no hi podien fer res. La situació era complicada. La gent del poble, al principi tímidament, més endavant amb determinació, li reclamaven que se'n desfés de qualsevol manera. I aquest era realment el problema: de quina manera? Com si ell ho fes per gust, tenir engarjolat aquell monstre. Aquestes enrònies el crispaven i el consumien per dins. Si almenys el pogués matar...
No hauria ordit el pla si no fos per les nits d'insomni passades i per la basarda que portava dins el cos. Implicà poca gent; tot just els necessaris: el metge i el fosser. El metge accedí després d'una disputa fatigosa. Firmant el paper no deia exactament una mentida, en això estava d'acord, però el rigor científic no li alleujava la consciència, i no acabava de veure-ho clar. Amb el fosser hi havia pel mig certs favors personals i l'acord fou més ràpid. Se l'emportaren al cementiri després de tocar les dotze. El duien emmordassat i lligat de peus i mans, tot i així, perquè no es resistís, l'hagueren de baldar a cops, fins que perdé el coneixement. El soterraren en una tomba sense nom. En acabar se senyaren i van marxar sense dir ni mitja paraula. De ben segur que no oblidaran aquella nit amb facilitat.