Un Capvespre.. d'un Cap de setmana... a Cap de Creus...

Com molts Capvespres dels Caps de setmana l'Agata puja a veure el crepuscle solar a Cap de Creus. Mentres camina per aquells paratjes, ja coneguts, per la seva infantessa sempre hi troba en l'anar i venir d'un aire fred alguna cosa personal i pròpia, una tensió que li augura quelcom d'esperançador.

Durant uns minuts l'Àgata se n'adona d'aquesta sensació i resta quieta i absordita assaborint-la.

Davant els seus ulls s'enceta la ceremònia crepuscular.

Ágata es dirigeix cap a l'horitzó i recull amb el seu mirar cada fragment del panorama. El cel, lleugerament enfosquit i ple d'ocells esbalotats es va confonent amb la mar on el seu perfil és ja borrós. L'Ágata percep llavors un sentit d'inmensitat bellesa amagada. Tot seguit com als demés vespres, sobre la visió de l'Agata apareix el record del seu pare. Per un instant arriba fins i tots a dominar el paissatge marí. Ágata percep una esgarrifança de felicitat i deixa que el seu cos ara enpetitit s'englobi en aquell mantell de memória i mel.lancolía.

Però poc a poc després desitja, gairebé suplica que algú l'abraci, llavors comença a sentir el fred de la tramuntana.
Els seus braços envolten el seu propi cos a poc a poc i l'Ágata queda així un temps, abraçada en si mateixa, fins que el record del seu pare s'esvaneix com el sol de ponent. Se sent desoladada com se sent la natura en l'instant de l'ocàs.

Sense presa l'Ágata desfà el camí. Després de calçar-se emprén un altre passeig errant cap a una casa blanca que es veu tan graciosament cuidada com el paratge natural que l'envolta.

Com és habitaul en el seu retir, l'atmosfera entranyable del lloc és el seu únic acompanyat. Aviat acluca els ulls, no mira, Ágata torna a caure en l'abisme del record del seu pare, reviu sense viure... escenaris de fusta, música i tendresa i pentons ja desintegrats.


- Ágata ! Ágata! ressona a la façana de la casa.

- Patrick. Quina alegria de veuret!!!!