Un any, un mes i dinou dies

Sembla mentida que després de tant de temps, dintre meu, encara alimentés l'esperança, potser perquè em vaig quedar amb la sensació de que era un tema inacabat, amb sensació de punt i apart quan en realitat era punt i final.

Avui, vint-i-dos d'abril de dos mil vuit, m'he llevat pesant mil quilos menys, avui per fi m'he desfet de la llosa que arrossegava i que no em deixava pensar amb claredat, després d'un any, un mes i dinou dies, he entès que tot ha estat un error dels molts que he comès i encara cometré en la meva vida, no em penedeixo de res, tornaria a fer el mateix ja que considero que n'he sortit reforçat moral i emocionalment i ara sóc un xic més madur i experimentat en certs temes. Un Any, un mes i dinou dies en els quals m'he conegut a mi mateix una mica més, no han estat tots els mesos iguals...no us penseu, hi ha hagut èpoques de angoixa nervis i patiment en fase aguda, mesos de calma tensa i en la seva major part, mesos d'una esperança angoixadora que em mantenia pendent, a l'aguait de no sé pas que...

He comès errors garrafals i imperdonables per deslliurar-me de la llosa abans d'hora enganyant-me a mi mateix i a algú que no s'ho mereixia, en els quals he arrossegat una tercera persona víctima innocent de tot plegat, mesquí, per part meva, de fet no és la única víctima innocent, però de l'altra víctima, no en sóc pas jo el responsable, tot i així, em sento malament per el que els he fet, no puc sentir-me'n pas orgullós, però de tot se n'aprèn no?... em conformo sabent que segurament mai més tornaré a caure en aquest joc malvat en el qual m'han arrossegat i jo m'he deixat arrossegar i n'he estat còmplice i en alguns moments, fins i tot, instigador.

Us preguntareu... i com es que precisament avui, justament avui, després d'un any, un mes i dinou dies, ha pogut passar pàgina? De fet no he estat jo, Últimament jo havia mogut fitxa, potser per forçar una mica l'esperança que encara alimentava, i per una mala interpretació per part meva d'un parell de moviments que trencaven un silenci de mesos, encoratjat per això, he ensenyat una mica les meves cartes en un joc on l'orgull ho era tot, m'he tornat a llençar al buit insinuant subtilment les meves intencions, però sense deixar veure les meves cartes del tot , la meva contrincant no ha tingut problemes per interpretar el que passava (no esperava menys d'ella) i òbviament, m'ha tallat les ales ràpidament, subtilment, però amb una destresa incontestable, digna d'una mestra en la matèria. I per fi, m'he adonat ( o m'ha fet adonar) que ja no calia alimentar més esperança, no calia lluitar més per això, que ja feia temps que havia perdut sense voler-me'n adonar. Però em quedo amb el regust de les coses bones que m'ha aportat aquest joc, que no han estat pas poques, i tot i que he perdut la ma i la partida per golejada, en la partida de la vida, se que tindré molts asos a la màniga.

I ara què?.... doncs no ho sé, només sé que de vida només en tenim una (que estigui demostrada empíricament) per tant, s'ha d'anar a totes i sense por i si m'han de tornar a guanyar, dons tornaré a perdre amb tota la dignitat que sigui possible i amb el cap ben alt. El meu objectiu és la felicitat i la buscaré fins trobar-la..... o potser... es que el simple fet de buscar-la amb il·lusió ja em fa feliç?